Terapia de Pareja Badalona

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha

C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
 
C/ Santa Anna, 26
BARCELONA
 
 C/ Diagonal (cantonada) Passeig de Gràcia
BARCELONA
 
Tel 93 570 71 54 – 653 811 887 (petición de visita)
conesa@gmail.com
Xavier Conesa Lapena
 
fotopsicologescacspetit
Psicòleg i sexòleg . El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de BarcelonaUniversitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999
L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.
Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió.Enllaços externs
Pàgina Oficial de Xavier Conesa Lapena
Acta Constitucional de l’Institut Superior d’estudis Sexològics I.S.E.S.
Col.laboració Docent del Practicum de Psicologia de la Universitat de Barcelona
Col.laboració Docent amb la Universitat de Girona
Col.laboració en tasques de formació amb la Universitat Ramon LlullAcord de Col.laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya U.O.C.Conveni de Col.laboració Acadèmica amb Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Reconeixement de l’Ajuntament de Mollet del Centre de Psicologia Aplicada
Referències sobre la investigació en Luminoteràpia al periòdic “El Mundo”. Any 2.005
Investigacions sobre Luminoteràpia, Referències al periòdic “Público”. Any 2.007
Coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya
Miembro de la Federacion Española de Especialistas en Sexologia

Publicacions

Carme Serrat Bretcha
carmepsicologape
Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)
Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)
Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.
Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)
Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull
Terapeuta Sexual i Familiar
Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.
Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària
Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,
Assessora Psicològica d’escoles bressol.
Assessorament a pares
Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya
Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.
TRACTAMENTS

TRACTAMENTS DE LA PERSONALITAT

PUBLICACIONS:

Revista del Col.legi Oficial de Psicòlegs.
El paper del Psicòleg a les Psicoteràpies” (autor: xavier conesa)
Psychologies
“Amor i Sexe: Inseparables?” (autor: xavier conesa)
Revista del Col.legi Oficial de Psicòlegs:
“La Sexualitat en Pacients amb Anorexia i Bulimia” (autor: xavier conesa)
La Portada del Valles:
“Se hereda la depresió?” (autor: xavier conesa)
Contrapunt:
“El tractament Psicològic. Un enfoc actual” (autor: xavier conesa)
La Vanguardia.Suplemet:
“Sexe a P-3″   (autor: xavier conesa)
Contrapunt:
“Estils de vida que poden ajudar a la Depresió” (autor: xavier conesa)
Publicaciones en Psicoactiva. Revista especialitzada:
 2002 Articulo: EYACULACION PRECOZ. (autor: xavier conesa). la eyaculacion precoz: el problema sexologico mas frecuente y el que tiene mejor solucion.
2002 Articulo: CRISI? QUINA CRISI!. (autor: xavier conesa). en els nostres temps i en l’entorn occidental es donen una sèrie de malalties o trastorns que no existien temps enrera i que no es troben en altres indrets. per tant, podem dir que es tracta de trastorns vinculats al nostre estil …
2003 Articulo: EL MALESTAR PSICOLÒGIC. (autor: xavier conesa). les primeres dades que tenim de la xarxa de metges de capçalera indiquen que a l’11 % dels pacients que ens consulten se’ls diagnostica un problema psicològic. aquestes dades queden per comprovar, ja que un pacient pot tenir diver…
2003 Articulo: FUNCIONAMIENTO DE UN CENTRO PSICOLÓGICO EN LA PRÁCTICA COTIDIANA. (autor: judith fernández sánchez). descripción del funcionamiento del centro psicológico conesa-serrat
2004 Articulo: REFLEXIONES SOBRE UN TRASTORNO PARANOIDE VS. TOC. (autor: xavier conesa). hace algún tiempo que estoy tratando a un muchacho que presenta un cuadro que considero que está en ese punto de inflexión entre el trastorno paranoide y el trastorno obsesivo grave…¿donde ubicarlo?
2004 Articulo: L’ESTRÈS I L’ANSIETAT. (autor: xavier conesa). els professionals d’atenció primària constaten dia a dia en una part important dels pacients un component psíquic associat als seus símptomes, i en molts diagnostiquem un transtorn psicològic com a problema de base.
2005 Articulo: TRACTAMENT DEL TRASTORN D’ANSIETAT. (autor: xavier conesa). la multiplicitat de símptomes que presenten aquests trastorns condueixen els pacients a recòrrer infructuosament als consultoris de diverses especialitats, sense obtenir, en molts casos, un diagnòstic correcte, i per tant, un trac…
2005 Articulo: COMPRENDRE L’ANSIETAT. (autor: xavier conesa). dins l´ansietat o atac de pànic hi ha dues forces que s’uneixen i es sumen.
2006 Articulo: CRISIS D’ANSIETAT. (autor: xavier conesa). en els nostres temps i en el nostre entorn occidental es donen una sèrie de malalties o trastorns que no existien temps enrera i que no es troben en altres indrets. per tant, podem dir que es tracta de trastorns vinculats al nostr…
2006 Articulo: MÉTODO CONESA-SERRAT PARA EL TRATAMIENTO DE LA DEPRESIÓN. (autor: xavier conesa). la complejidad del trastorno depresivo requiere de un abordaje multifactorial. generalmente requerirá de una psicoterapia y del antidepresivo adecuado. a todo ello habrá que añadir unos cambios de vida. no existe por tanto la p…
2007 Articulo: DEPRESSIÓ MENOR: DISTIMIA (DEPRESSIÓ NEURÒTICA). (autor: xavier conesa). criteris per al diagnòstic de distimia (dsm-iv).
2007 Articulo: COM ES DIAGNOSTICA UNA DEPRESSIÓ GREU. (autor: xavier conesa). criteris per diagnosticar una depressió major o malencònica (dsm-iv).
2008 Articulo: INFORMACIÓ NECESSARIA PEL PACIENT DEPRESSIU. (autor: xavier conesa). la depressió és una malaltia, no un defecte de personalitat o una debilitat. la millora és la norma, no l’excepció. els tractaments són efectius, hi ha moltes opcions de tractament, i és possible establir un tractament efectiu per…
2008 Articulo: QUAN APAREIX LA DEPRESSIÓ. (autor: xavier conesa). en atenció primària, entre el 6% i 8 % dels pacients pateixen trastorns depressius majors, i el risc de depressió és clarament més alt a les dones.
2008 Articulo: COM ENS HEM DE COMPORTAR DAVANT D’UNA PERSONA QUE PATEIX DEPRESSIÓ?. (autor: xavier conesa). no hi ha res més dolorós que veure com el marit, la dona, el pare, la mare, el fill o la filla es mostren cada cop més apàtics, deixen de participar en els esdeveniments familiars, no es preocupen del seu aspecte personal, es pass…
2009 Articulo: ESTRÉS, DEPRESSIÓ I EXERCICI FÍSIC. (autor: xavier conesa). l’estrès. de manera general, els estudis indiquen que l’exercici ajuda l’individu a afrontar millor l’estrès, gràcies a una adequada predisposició biològica que ajudaria a afrontar-ne els resultats psicològics i psicosocials. el t…
2009 Articulo: ADOLESCENTS, SENTIMENTS I HOMOSEXUALITAT. (autor: xavier conesa). en arribar a l’adolescència, els nens d’ahir, ja convertits en el noi o la noia d’avui, prendran consciència de la seva homosexualitat i hauran d’assumir-la i acceptar-la.
2009 Articulo: NENS, SENTIMENTS I HOMOSEXUALITAT. (autor: xavier conesa). sent encara l’homosexualitat un tema tabú i, per tant, poc explicat, els primers que s’adonen de l’orientació homosexual d’un infant són els seus companys d’escola.
2010 Articulo: TRACTAMENT DEL LLENGUATGE EN ELS NENS. (autor: xavier conesa). retards del llenguatge es donen en nens petits que fan un desenvolupament més tardà de les habilitats lingüístiques. a partir del joc cal anar recollint les seves expressions comunicatives al mateix temps que es van donant models …
2010 Articulo: LA HIPERACTIVITAT. (autor: xavier conesa). la hiperactivitat infantil o, tal com es coneix des del punt de vista tècnic, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (tdah) és una de les alteracions comportamentals de major impacte en el desenvolupament educatiu i …
2003 Articulo: QUAN LES NOIES NO MENGEN. (autor: xavier conesa). els factors de risc en els trastorns alimentaris en l’anorèxia i la bulímia nervioses són molts, sobretot en la pubertat del sexe femení, però el central és la restricció alimentària.
2003 Articulo: QUAN MENJAR ÉS UN PROBLEMA. (autor: xavier conesa). la bulímia és la ingesta excessiva d’aliments que després s’intenten compensar amb conductes anòmales com ara vòmits, abús de laxants i diurètics, o dietes restrictives intermitents la qual cosa s’acaba convertint en un costum que…
2004 Articulo: QUÈ HA DE FER LA FAMÍLIA DAVANT UN MALALT DE BULÍMIA?. (autor: xavier conesa). és totalment incorrecte afirmar que les famílies són la causa d’un trastorn alimentari. no obstant això, determinades característiques familiars, juntament amb factors individuals de la persona malalta i factors socials, poden pre…
2005 Articulo: MENJAR MOLT I A TOTES HORES: TRACTAMENT. (autor: xavier conesa). no hi ha una única línia d’actuació o tractament possible en els trastorns d’alimentació, i en concret en la búlimia nerviosa. se’n pot aplicar més d’un i fer-ho conjuntament per augmentar l’efectivitat del tractament.
2006 Articulo: PER QUÈ APAREIX LA BULÍMIA?. (autor: xavier conesa). factors que afavoreixen l’aparició de la bulímia.
2006 Articulo: LOGOPEDIA: ALTERACIONS DEL LLENGUATGE. (autor: xavier conesa). detecció i diagnòstic.
2006 Articulo: QUÈ SABEM SOBRE L’ALCOHOL?. (autor: xavier conesa). diversos consells sobre l’alcohol
2007 Articulo: DROGUES INFORMACIÓ GENERAL. (autor: xavier conesa). què és la droga?. és una substància que tant pot ser natural com química i que quan es consumeix modifica el funcionament del nostre cos i de la nostra ment, alterant l’estat d’ànim, la percepció i el coneixement. sovint crea dep…
2008 Articulo: QUÈ ÉS UN TRACTAMENT PSICOLÒGIC?. (autor: xavier conesa). el tractament psicològic (psicoteràpia) té com a objectiu el canvi de pensaments, sentiments i conductes que a l’individu li fan patir d’una manera o d’una altra.
2008 Articulo: VISIÓ GENERAL DELS TRASTORNS PSICOLÒGICS. (autor: xavier conesa). les solucions semblen difícils de trobar, però l’evidència és que resulta imprescindible cuidar, en la mesura que sigui possible, la dinámica diària de vida que tenim i respectar el fet que hem de destinar un temps mínim a activit…
Tribuna Vallesana
“L’atenció psicològica a la comarca del Valles”
La Portada del Valles:
“Com reconèixer i tractar l’alcoholisme”
Continguts del Master de Sexologia de l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (ISES)
En condició de Director de l’Entitat i com a Docent.
Reconeguts pel Departament de Salut de la Generalitat:
1. Disfuncions Sexuals Masculines. La Falta de Erecció.
2. Disfuncions Sexuals Femenines. La manca de desig sexual.
3. Estudi del Vaginisme
4. La Complexitat Sexual. Les Parafílies
5. Generalització dels Trastorns Sexuals
6. Estudi del Orgasme i els seus Disfuncions
7. Avaluació de les Disfuncions Sexuals a General
8. El Diagnòstic en Sexualitat
9. Disfuncions Sexuals Masculines. La Ejaculació Precoç
10. L’Entrevista Psico-Sexual
11. El Enquadrament Terapèutic. L’actitud del Terapeuta
12. Farmacologia i Sexologia
13. Sessió de Devolució. Entrevista aclaridora
                                       ———————–

Un cop hem conegut a algú especial i la relació sembla anar cap endavant, una de les expectatives que solen albergar moltes persones és la de crear un entorn d’intimitat afectiva en què sentir-se acceptats i estimats recíprocament.

Per als novells en relacions de parella, això pot semblar una cosa òbvia, per als que ja hagin tingut algunes experiències en aquest terreny, podria semblar quelcom impossible. Solem tendir a pensar que una relació

articles.lovingyou.com

ja pot considerar íntima quan estem compartint casa, llit, pijama, lavabo o vas. Això no està malament,però no és la intimitat a la qual ens referim quan estem parlant dels afectes, dels sentiments, o de l’essència de cadascú. Quan vam començar a conviure amb una persona, ens agradi o no, de manera conscient o inconscient, ens anem fent cada vegada més transparents i són poques les coses que se li poden escapar a la parella que està compartint aquesta parcel · la de la nostra vida, a poc d’atenció que posi. (Suposo que en aquest moment alguns lectors estaran pensant que hi ha gent que passa per les relacions sense assabentar pràcticament de com era la persona amb la que estaven, i certament no els falta raó).

Quan estem en parella, pensem que sí que ens ho estem dient tot, o que si hagués alguna cosa que comentar això es faria sense cap problema. La realitat ens demostra cada dia que són moltes les parelles que es queixen precisament de la manca de comunicació, i quan es refereixen a ella no volen dir que la seva parella no sàpiga parlar, sinó que no sap comunicar el que sent, el que vol o el que necessita, i que quan ho fa és a base de retrets, exigències, mals rotllos o imposicions. Sobretot, hi ha una expectativa sobre els poders endevinatoris de l’altre, que deu saber en tot moment o almenys endevinar en nom de l’amor, què és el que li està passant a un. Quan un s’enfada perquè l’altre no ho ha endevinat , l’altre es queda perplex perquè no té ni idea de què li estan tirant en cara.

Per tant, una de les qualitats que busca en una parella és que estigui en contacte amb els seus sentiments, que sàpiga identificar-los, que sàpiga expressar-los, i que tingui intenció de compartir-los amb la persona amb la qual conviu en l’altra intimitat (La del lavabo).

Quan ens trobem amb una persona emocionalment tancada, potser activats per aquest

amor que sentim, justifiquem la seva conducta amb excuses tals com queva tenir una infància molt dura amb uns pares que l’abraçaven poc i no li van dir mai que li volien; seva anterior parella li / la va maltractar tant que té por a obrir-se de nou, és que és així, no parla i no hi ha manera de treure-li quatre paraules quan està amb les celles arrufades o mohíno.

Podem entendre que, en nom de l’afecte que tenim cap a l’altra persona, desitgem entendre el que li està passant, però el que en realitat necessitem comprendre és per què s’està donant una situació en què s’està sentint un profund dolor i sofriment.

En realitat, és igual les raons per les quals una persona no sap expressar-se o compartir emocionalment. No sap fer-ho, i això seria raó suficient perquè, o bé aprengués la forma adequada d’aconseguir, o bé s’acabés amb una situació que difícilment va a aconseguir el grau d’intimitat que almenys un dels dos membres de la parella està desitjant .

Compartir les emocions no significa comunicar només el dolent o conflictiu, sinó també saber expressar el positiu i el que ens agrada de l’altre. Un dels pilars sobre els quals es basen les relacions és en l’intercanvi de reforços que reben els dos membres de  

parella, que poden ser des de l’afalac i l’estima pel aspecte, o per algun èxit aconseguit (canviar un endoll o fer un sopar exquisit), fins a perdre la vergonya que senten alguns en dir quant volen a l’altra persona, i el molt que els agrada compartir moments de la seva vida mútuament.

A manera de resum:

- No et cansis de dir-li a la teva parella quant t’agrada i l’estimes

- Quan vulguis parlar d’alguna cosa que no t’agrada, enfócalo des de com t’estàs sentint(el que t’està incomodant) i què proposes perquè canviï la situació.

- No parlis buscant culpables, sinó solucions.

- Un desacord no és una ocasió per picar l’altre, sinó una oportunitat per consolidar les bases de la relació.

- No busquis en la teva parella al contrincant al ring sinó al company d’una etapa, llarga o curta, de la teva vida.

Psicologia de la Salut. EMOCIONS, SENTIMENTS, ACTITUDS, PENSAMENT I SALUT Continguts: Emocions i sentiments. Autoconeixement. Trastorns psicosomàtics. Actituds. Forma d’adquisició de les actituds. Modificació de les actituds. El pensament. Tipus de pensaments. Pensament i llenguatge. EMOCIONS I SENTIMENTS. Les emocions i els sentiments tenen importància per que fa a la vida afectiva, per valorar i jutjar els diferents sentiments que componen aquesta en una persona. És important saber quins són i com influeixen en la nostra conducta. Des de la infermeria, va a tenir importància perquè des del punt de vista del que treballa amb pacients, apareixeran situacions on hi ha sentiments no sempre positius, i cal saber com concordarlos i com tracta amb ells. Les emocions i sentiments són estats afectius presentats per l’ésser humà. S’assemblen en que pertanyen a l’àrea vivencial afectiva quant a la seva forma d’aparició i expressió. L’emoció sorgeix davant d’una situació que apareix de sobte, bruscament. No és instintiu, ni tampoc innat i és el resultat d’un aprenentatge. Per tant, és adquirit per processos complexos d’aprenentatges d’una cultura i per incorporació de vivències personals.


2 Els sentiments, en funció dels éssers socials del nostre context social i cultural, són resultat de la relació, vivències i experiències de la nostra manera d’actuar. Són estats afectius, més complexos, més estables, més duradors i menys intensos que les emocions. No hi ha un estímul que fa que sorgeixi en un moment, sinó que és producte d’una situació progressiva que deixa el seu empremta. No sempre és positiu, també pot ser negatiu sent el més preocupant, ja que poden fer aparèixer certs trastorns en l’individu anomenats negatius, que dificulten una relació. Amb conseqüències en la estabilitat personal, ens fan desenvolupar comportaments defensius. Des del punt de vista de la infermeria, ens preocupen perquè estaran presents, i el no conèixer-pot donar lloc a pertorbacions en la relació amb el pacient. Moltes vegades els comportaments són tergiversats perquè ocultem els nostres propis sentiments. No podem manejar els sentiments inadequadament, el que tinc és que canalitzar, adequar el sentiment i no alterar la relació. Moltes vegades el que sento el projecte al malalt, i no és correcte ja que no aconseguim resultats positius. Perquè tot això tingui una anàlisi per part de l’infermer requereix unes tècniques d’anàlisi com el següent: Esquema de la finestra de Johnsi, és la vida afectiva representada per una finestra i proposa una classificació: – Jo públic, el que es manifesta. – Jo privat, es coneix una part. – Jo privat; aspectes que es tenen i no es manifesten. – Jo interior; desconegut (Inconscient). Alguns sentiments d’un tipus que en realitat són d’un altre tipus. En els propis sentiments d’una persona no tot és conegut, ni és tan fàcil manejar adequadament donant lloc a falsos judicis. En infermeria per estar a gust i preparar-se per el que em trobaré: JO PÚBLIC JO SEMI- PÚBLIC JO PRIVAT JO INTERIOR
Page 3
3 Autoconeixement: He de conèixer el que sóc per oferir alguna cosa millor, una millor ajuda i cures. L’autoconeixement no sorgeix instantàniament, segueix un procés en què es diferencien els passos: – Autoescolta. Per poder abordar millor una situació de maneres diferents i no donant la culpa a l’exterior. – Escoltar els altres. No és fàcil, és un procés indispensable per qualsevol persona (com et veuen els altres). – Observar als altres. Aprendre com es comporten els altres davant situacions crítiques o problemàtiques, informació de com es maneja en aquestes situacions i efecte que els altres causen en mi mateix i jo en els altres (certa informació). – Parlant sobre si mateix. Revelar als altres com et sents, com ets, debilitats, aficions, problemes. ETC. Té aspectes positius doncs en una comunicació, així hi ha major aproximació, més comunicació i major grau de relació, és una forma de revelar als altres com sóc. Tots aquests aspectes desemboquen en l’autoconeixement, que ens aporta major coneixement sobre nosaltres mateixos, i així poder buscar estratègies de funcionament per millorar les relacions amb els altres. No puc ajudar quan no conec la situació. Canviar el comportament per canviar les situacions. No sempre és possible expressar els sentiments, ni reconèixer fàcilment. I quan això passa el nostre funcionament psicològic ho fa de diferent manera. Aquests sentiments poden alterar, pertorbar el desenvolupament psicològic de la persona, podent provocar desordres somàtics la causa no coincideix amb l’existència d’una lesió orgànica ni trastorns neurovegetatius ni cerebrals determinats. Solen ser provocats per sentiments i emocions generalment desagradables que no solen ser recognoscibles, apareixen trastorns somàtics i la seva etiologia no és visible, corresponent amb emocions o sentiments desagradables. Les emocions negatives seran les que poden produir trastorns, que serien somàtics, la causa correspon a alteracions o vivències de emocions desagradables. Reps el nom de Trastorns o alteracions psicosomàtiques, que són alteracions la manifestació és física, però està provocada per problemes, dificultats o emocions negatives en el nostre voltant.
Page 4
4 No totes les persones que tenen problemes tenen trastorns psicosomàtics, ja que depèn de les seves vivències, de la seva personalitat, de la seva manera de afrontament … Havent respostes diferents. Aquesta reacció psicosomàtica pot variar per l’entorn, la situació, condicions exteriors del medi … etc. També hi ha la variable de susceptibilitat orgànica, som més vulnerables o no, a reaccionar orgànicament … etc. Trastorns psicosomàtics. Són malalties difícils de conèixer, ja que cal admetre factors psicològics en l’aparició de la malaltia i no són ni fàcils d’observar, ni abandonar ni de tractar psicoterapèuticament. No totes les que farem nomena són psicosomàtiques, sinó només aquelles que en la seva explicació cal tenir en compte factors psicològics: – Al · lèrgies, asma, èczemes, urticària … etc. En qualsevol diagnòstic de qualsevol malaltia es valoren cada vegada mes els factors psicològics. – Malalties endocrines; basedonn, diabetis, algunes varietats de obesitat … etc. Alguns tipus de diabetis, si la persona té trastorns depressius, agreuja i retarda la recuperació. – Malalties cardiovasculars; hipertensió arterial, hi ha disfuncions a nivell humoral, i desequilibris en estats anímics, i llavors qualsevol emoció o sentiment agreuja el quadre i repercuteix en el pacient. Síndrome anginós, hi ha un factor de personalitat tipus A (Executiu. ..), infarts, angines. Els trets de personalitat són: competició contínua, estrès, ofega les seves veritables emocions, viuen angoixosament, són molt impulsius i tenen una vida afectiva molt pobre. – Malalties cutànies, alteracions de la dermis, psoriasi, vitiligen … etc. – Malalties respiratòries; tuberculosi pulmonar, certs tipus de asma … etc. Són les més tradicionals on l’angoixa ni deixa expressar el seu veritable estat d’ànim, solen ser persones sensibles. – Malalties ginecològiques; Esterilitat psicògena; bloqueig emocional que no dóna lloc a la regulació, generant esterilitat. Amenorrea; produïda per disgustos o emocions desagradables. – Aparell locomotor; lumbàlgies, dorsàlgies, … – Funció nutritiva; generant trastorns de la nutrició com l’anorèxia mental, que només és curable amb ajuda psicoterapèutica. Bulímia i obesitat.


5 En alguns malalts cal tenir en compte els factors psicològics que poden provocar la seva malaltia. Una emoció com menys es manifesti cap als altres, tant mes pertorbadora és interiorment. Per a la millora del trastorn psicosomàtic hem d’administrar un tractament mixt, cosa que resolgui la seva patogenicitat i un mètode psicoterapèutic com a recerca dels seus orígens, dels estats emocionals per així establir canvis en la seva personalitat i poder vivenciar adequadament. No sempre una emoció produeix un desajust orgànic, pel que són agradables, si els provoquen són desagradables. I cal tractar des d’una pluricausalidad, entre els quals cal tenir en compte les causes psicològiques, és a dir, aquests trastorns són influenciats, provocats per emocions, i no com repercuteix la malaltia en nosaltres, sinó nosaltres en l’aparició de la malaltia. Els trastorns psicosomàtics apareixen de vegades a nivell professional. Moltes de les frustracions es canalitzen, i en comptes de reconèixer els problemes es manifesten mitjançant símptomes corporals. Les emocions no són les mateixes, ni innates, i dues situacions donen lloc a que expressem o sentim les mateixes emocions. Una mateixa situació pot donar lloc a dues reaccions diferents. Darrere d’aquestes dues formes de reaccionar ha una persona que està actuant, que no és la mateixa, la situació ea igual però canvia la persona, per això s’experimenten emocions diferents. Les emocions depenen de factors individuals (De la persona que experimenta l’emoció), ja que les persones som diferents perquè hem après de les nostres vivències, experiències, la família, ambient social … etc. Per exemple l’ambient familiar et pot ajudar o inhibir. La persona a vegades no disposa d’habilitats (Per exemple lingüística). Les emocions tenen un paper important, en l’equilibri, en la salut, és una regulació en la vida emocional, ens predisposa a manejar millor les situacions, a suportar millor ia aconseguir la maduresa (Capacitat per enfrontar-se a situacions problema) donant-nos més equilibri. L’estudiant per exemple està en període de formació de la maduresa i qualsevol cosa domina sobre el racional, afectant-los moltes coses. Encara s’hagin poques habilitats, tot s’aprèn gràcies a l’experiència, vivències … etc.

El Duel està relacionat amb pèrdues, canvis, amb finals, amb terminacions, hi ha situacions en les nostres vides que impliquen el final d’alguna cosa, i aquestes situacions són constants al llarg del cicle vital, com per exemple: -Evolutivament: infància, pubertat, adolescència i emancipació, succeeixen gràcies a renúncies i pèrdues. -Afectivament: des del naixement fins a la mort tot són processos de dol, amb més o menys consistència: el part, el deslletament, el primer dia de col · legi, enamoraments, formació de la parella, creació de la pròpia llar, divorcis, emancipacions dels fills. -Socialment: els canvis d’estatus, també tenen relació amb el dol, com a universitat, ocupació, ascensos professionals, acomiadaments, situacions d’atur o canvis de treball i la jubilació, -Corporalment: l’envelliment, la malaltia, pèrdua de la joventut i estat de forma. Tot l’exposat anteriorment són fonts constants de canvis i pèrdues, amb el que podem concloure que el duel està present al llarg de tota la nostra vida. I. -: QUÈ ÉS EL DOL? Ens diu Jorge Bucay en el seu llibre “El camí de les llàgrimes”: El dol és el dolorós procés normal d’elaboració d’una pèrdua, tendent a l’adaptació i harmonització de la nostra situació interna i externa front a una nova realitat. El Duel és un conjunt de reaccions físiques, intel · lectuals, emocionals, conductuals, i espirituals que es produeixen com a conseqüència d’una pèrdua.
Page 7
7 El dol és la intensa resposta emocional al dolor d’una pèrdua. És el reflex d’una connexió que s’ha trencat. Encara més, el dol és un viatge emocional, espiritual i psicològic de la curació. Podem trobar nombroses definicions sobre el dol, al meu entendre després d’haver llegit moltes, penso que el duel, és el període de temps que transcorre des que has patit una pèrdua fins que aconsegueixes acceptar-la, tenir un record agraït de la cosa que vas perdre i aconseguir adaptar-se a la nova situació. Sempre hem d’estar agraïts pel que vam tenir i no per el que vam perdre. Elaborar el dol significa posar-se en contacte amb el buit que ha deixat la pèrdua del que no és. Símptomes amb què ens podem trobar en un procés de dol: -Físics: Plor, angoixa, ansietat, opressió toràcica, ofec, mareig, pèrdua d’equilibri, sensacions de despersonalització, migranyes, hipertensió, insomni, falta de gana, anorèxia, bulímia, manca de energia, apatia, nus a l’plexe solar, a la gola, taquicàrdia, crisi d’ansietat, agorafòbia, suor freda, tics. -Intel · lectuals: “No som res”. “La vida és una merda”. “A viure que són dos dies “. “No val la pena encapritxar amb res ni amb ningú “. “A tots ens toca”. “L’important és estar preparat”. “La vida és injusta “. “Tota la vida lluitant per això”. “Ja està descansant “.” El pitjor són els que queden “. “D’ara endavant donaré importància al que realment ho té “. “És llei de vida”. “A la hora de la mort tots som iguals “. “No m’ho puc creure”. “És una broma, un malson “. “Segur que està viu en algun lloc”. “La meva vida ja no té sentit”. “Mai podré reprendre-ho”. “Vull anar-me’n amb ell / a “. “M’és indiferent”. “Com sortirem endavant”. “A rei mort rei lloc “. “El mort al forat i el viu al bollo”.
Page 8
8 -Emocionals: Tristesa, ràbia, ira, impotència, nostàlgia, alegria, alleujament, desesperança, culpa, indignació, venjança, odi, solitud, insensibilitat, abandonament físic, pèrdua d’autoestima, enveja. -Conductuals: Aïllament, beateria, marxa desenfrenada, imitació del mort, canvis de Lok, dol. Evitació de llocs específics, TV, música, celebracions. Visita al lloc del mort, visita al cementiri. Autoagressió, cridar a viva veu, veure-ho per les carrers, escoltar els seus passos, sentir la seva veu, hiperactivitat, introversió. -Espirituals: Espiritisme, beateria, agnosticisme, augment de la religiositat o de la fe, desencís espiritual. Atac a Déu. Comunicació íntima amb l’ésser estimat. -Socials: davant l’duel hi ha una resposta social i una resposta individual, la resposta social es manifesta cada vegada que hi ha al món un episodi de guerra, terrorisme, un accident on moren moltes persones, immediatament sorgeix la necessitat de buscar els culpables, qui són els responsables, que tenen d’anar a la presó, això seria una resposta social davant el duel però també hi ha una resposta individual. Si es troba als culpables i se’ls fica a la presó i se’ls castiga, això no vol dir que ja tot ha acabat, segueix un procés individual que cadascú porta a terme. Hi ha una sèrie d’ingredients socials que apareixen en el cas del duel com és el tema del dol. El dol és la regulació social respecte del que cal fer quan un està trist perquè una persona es mor i és completament canviable en funció de les diferents cultures i fins i tot els temps del duel estan regulats socialment.


9 El poder del dol és meravellós. No apreciem els seus poders curatius, però són extraordinaris i admirables. És igual de sorprenent que la curació física, que es produeix després un accident de circulació o una operació important. El duel transforma l’ànima trencada i ferida, l’ànima que no desitja aixecar-se als matins, l’ànima que és incapaç de trobar una raó de viure, l’ànima que ha patit una pèrdua increïble. El duel posseeix el poder de guarir. Pensa en algun moment a algú proper a tu que hagi sofert una pèrdua important, pensa en la seva vida després de la pèrdua, i ara pensa en ell un any més tard. Si va passar el dol s’haurà produït un canvi miraculós. Si no es va produir una curació, el ​​més probable és que no es permetés a si mateix patir el dol. El duel sempre cura. Quan no treballem el dol, perdem l’oportunitat per curar l’ànima, la psique i el cor. En la cultura d’avui en dia el dol i la mort és tabú, una cosa que ens tenen ocult des de nens, els nens aprèn de l’experiència i la observació, pel que és molt difícil que un nen en condicions normals pugui aprendre que és el dol i com es resol. No ensenyem als nostres fills com fer front a la pèrdua. La gent no diu als seus fills: Així és com es fa quan mor un ésser estimat, així és com es plora. Els pares quan ploren solen evitar que els fills, els vegin plorar. Els pares quan mor algú es porten als nens perquè no ho vegin morir, els pares, les escoles les institucions socials no saben el mal que estan ocasionant als nens amb aquests actes; quan a sembla una situació de dol en les seves vides no saben com reaccionar, no saben que fer perquè ningú l’hi ha ensenyat.
Page 10
10 La gent ja no mor a casa seva. S’ha tret la mort de l’àmbit familiar per portar-la al metge, l’hospital, els nens ja no veuen morir. No estem acostumats al procés del morir. En desconèixer com fer front al dolor del dol, ho evitem, sense adonar-nos que el que estem intentant evitar és el dolor de la pèrdua. Un dolor que ens colpeja, no importaria el intentem evitar-ho. A més a evitar el duel donem l’esquena a l’ajuda que aquest ens ofereix, amb el que prolonguem el dolor. Per què fer el dol? Per dues raons. Primer, els que saben plorar bé viuen bé. Segon i més important, el duel és el procés de curació del cor, ànima i ment, és el camí que ens torna al nostre ésser complet. II. -: ETAPES DEL DOL Les etapes del dol són 5: -Negació – Ira -Negociació -Depressió -Acceptació NEGACIÓ: La negació no és la negació de la mort pròpiament dita, encara que algú pugui dir: “no puc creure que estigui mort”. La persona ho està dient de fet, perquè al principi, la realitat és excessiva per la seva psique. Això no vol dir que
Page 11
11 un no sàpiga que la persona estimada ha mort; vol dir que torna a casa i no pot creure que el seu fill no vagi a entrar més per la porta, simplement no pot arribar a entendre que aquesta persona no va a creuar la porta més. La negació és una defensa natural i instintiva enfront de tot allò que provoca sofriment. Aquesta primera etapa de dol ens ajuda a sobreviure a la pèrdua. En ella, el món es mostra absurd i opressiu. La vida no té sentit. Estem commocionats i neguem els fets. Ens tornem insensibles, hi ha persones que no senten fred ni calor, ni dolor, que no senten res davant les carícies o petons d’altres éssers estimats, és com si els òrgans dels sentits no funcionessin. Ens preguntem com podem seguir endavant. La negació i la commoció ens ajuden a afrontar la situació ja sobreviure. La negació ens ajuda a dosificar el dolor de la pèrdua, és la forma que té la naturalesa de deixar entrar únicament el que som capaços de suportar. Conec persones que ha perdut la memòria per un temps, però més tard la recuperen, i només ha estat un mecanisme que ha utilitzat la nostra ment per poder sobreviure a tan gran dolor. La sensació d’estranyament també es dóna en aquests primers moments, l’individu se sent estrany al seu entorn, la crisi emocional ha impedit que pugui acceptar i assumir els grans canvis que produeix l’absència. Aquests sentiments són importants: són els mecanismes de protecció de la psique.


12 Les persones sovint es descobreixen explicant la història de la seva pèrdua cop i un altre, la qual cosa és una de les formes en què la nostra ment afronta els traumes. És una manera de negar el dolor mentre acceptem la realitat de la pèrdua. Quan la negació remet va sent substituïda a poc a poc per la realitat de la pèrdua. En aquest moment vam començar a preguntar-nos el per què, el com, Com ha passat? ¿Qui ha estat el culpable? IRA La ira és una emoció humana corrent molt important per viure. La ira és un problema quan és massa freqüent, intensa, ràpida, duradora i s’expressa violentament. La ira és una emoció normal, però necessita regular-se. A més, en una intensitat elevada, la ira mai és útil. La ira dóna energia a l’organisme, és una de les seves funcions. En circumstàncies difícils pot ajudar-nos a persistir, a no rendir-nos. I també té una funció comunicativa. A vegades les persones no es comuniquen fins que apareix la ira, de manera que l’enuig seria el vehicle per comunicar emocions negatives. La ira ens dóna força, poder. L’etapa de la ira es pot manifestar de moltes formes: ira contra un ésser estimat per no haver cura millor o ira contra nosaltres per no haver cuidat millor d’ell. Podem estar enfadats amb els metges per la seva incapacitat. També pot enfadar que la persona ens hagi abandonat i no hagi passat més temps amb nosaltres. És possible que un també estigui enfadat amb ell mateix, per no haver-ho pogut evitar.
Page 13
13 La ira és una etapa necessària per al procés curatiu. Has de estar disposat a sentir ira, encara que pugui semblar infinita. Com més autènticament la sentis abans et curaràs. Sovint la triem per evitar els sentiments més profunds fins estar preparats per afrontar-los. La ira pot estendre als nostres amics, els metges la família, nosaltres mateixos, i la persona estimada que ha mort, sinó també a Déu. On està Déu? On aquesta el seu amor? És aquesta realment seva voluntat?. Sento que la meva fe trontolla i s’ensorra, sento que em treus. “Déu m’ha decebut la meva fe s’ha ensorrat amb el que ens ha fet a mi i ami ésser estimat “. Ens vam quedar instal · lats en la ira preguntant com reconciliar la nostra espiritualitat i la nostra religió amb aquesta pèrdua i aquesta ira. Quan la filla adolescent de Heather va morir als setze anys, Heather es va enfurismar amb Déu, per haver deixat morir tan jove amb tota la vida que tenia per davant. La seva família mantenia un fort compromís amb la parròquia, que li havia prestat un gran suport durant la malaltia de la seva filla, però va tenir dificultats per assimilar la seva ira. Heather ja no volia tornar a sentir parlar de Déu. Un amic li va dir: – vés amb compte no vagis a desfermar la ira de Déu i ella li contestar encara més furiosa. – ¿Què farà portar-me a mi? ¿Portar a la meva filla?, això estaria bé perquè prefereixo estar amb ella. En aquest instant Heather va decidir deixar la parròquia i allunyar d’una sèrie d’amics. Si demanem a les persones que superin la ira massa de pressa, el únic que aconseguim és allunyar de nosaltres. Sempre que demanem als altres que siguin diferents de com ho són, o que sentin una mica diferent, no els estem acceptant tal com són ni acceptem on es troben.


14 Sota la ira nien una sèrie de sentiments com el DOLOR I LA CULPA, i una sèrie de pensaments negatius, que són obstaculitzen el desenvolupament normal del dol. També podem sentir culpa, que és ira volta cap a un mateix. El ressentiment, que imposa la necessitat de buscar culpables és un altre dels sentiments que s’experimenten en el procés del dol. He pogut observar al llarg d’aquests anys, com la CULPA, és el principal problema, seria com el coll d’ampolla que impedeix i fa més lent procés de producció o d’elaboració. Fins que no hàgim eliminat el sentiment de culpa, el duel no podrà seguir el seu procés, he estat testimoni de com ho culpa representa un gran obstacle en el nostre camí. Hi ha actituds, sentiments o mecanismes de defensa manifesta en un sentiment de culpa camuflat. 1. Els mecanismes de Defensa: 1.1. Negació. La seva habitació segueix com abans, la seva habitació està igual que sempre, seguim posant els Diumenges el seu menjar favorit, vam parlar amb ell amb la mateixa fluïdesa que abans. 1.2. Racionalització. “És llei de vida”. “La mort en realitat no és una cosa real “.” Hem de seguir a davant com si no hagués passat res “.” És absurd malgastar l’ temps a auto-comprendre “. “Plorar no serveix per res “. “No podem mantenir-nos ancorats en el passat “. 1.3. Transformació en contra: (Exageració hipomaníaca l’esdeveniment viscut gairebé com una gran sort). “Ja tenim un mediador en el cel”. “Al
Page 15
15 fons és el millor que ens podia passar “. “Com era una santa sembla que des de llavors la nostra ques està santificada “. “El meu marit està feliç”, es porta tot el dia portant flors al cementiri i des de llavors diu que la seva vida té sentit. 2.Sentimientos que oculten o camuflen la culpa: 2.1 Indiferència: “En realitat no m’ha afectat”. “Està com absent sembla que li dóna el mateix” 2.2 Rancor: Entès com un intent mantingut de consolidar l’altre (al mort) com a únic responsable. “Era un cabró “. “El just càstig que es mereix”. “El que la fa la paga”. “Tota la seva vida va ser un egoista”. La rancúnia és el sentiment més dificultós a l’hora d’abordar el dol i retornar-lo en forma de culpa. 2.3 La Depressió: “Des que va passar no ha tornat a sortir de casa “. “No vol saber res de ningú”. “Em passo el dia plorant”. “Tinc tot el dia un pessic a l’ estómac que no em deixa viure “. Aquí és més fàcil connectar al pacient amb el sentiment de culpa que en el cas anterior A l’hora de preparar la teràpia amb un pacient en procés de dol cal tenir molt en compte els sentiments ocults, que camuflen la culpa, i els mecanismes de defensa que feu servir el pacient. Ens trobem amb quatre casos de pacients diferents atenent l’anterior: 1) La relació era fluida, sana, rica, madura. En aquest cas després d’un temps prudencial (fins a 2-3 anys) de ràbia i de tristesa

16 profunda per la frustració de la pèrdua de l’ésser estimat, començarà cada dia a es més conscient el sentiment de agraït record. 2) Relació de POR amb sentiment de CULPA, que impossibilita l’elaboració del dol, originant trastorns en la línia de la depressió. 3) El pacient s’ha protegit en un mecanisme de defensa dels ja assenyalats anteriorment, i no només no elabora el dol, sinó que evita a tota costa que els altres ho facin. Davant aquesta estratègia tindria primer el terapeuta que ajudar a treballar, la seva racionalització, per una vegada connectat amb el sentiment de culpa, començar a treballar amb el supòsit cas 2). 4) Relació de desamor amb sentiment de CULPA, el projectem en forma de rancor, a través de la rancúnia intentarem connectar amb la culpa ia partir d’aquí començar a treballar. Hi ha alguns professionals del duel que confonen CULPA amb tenir una DEUTE amb l’ésser estimat que s’ha anat, en definitiva és el mateix, és un problema semàntic. Deute és un concepte mercantil i intel · lectual i racional i Culpa és un concepte de tipus afectiu, dins de les emocions i els sentiments. Molts diuen: “Res et dec”. El duel està ple de vivències pertorbadores que poden complicar el desenvolupament normal del procés des del començament, aquests obstacles són els pensaments negatius que habitualment es presenten davant del dolor d’haver perdut a
Page 17
17 un ésser estimat, hi ha tècniques per elaborar els pensaments negatius i superar-los. Quan parlem dels sentiments negatius que poden entorpir o dificultar la normal evolució d’un duel ens estem referint a la negació, la ira, la culpa, l’ ressentiment, l’inútil paper de víctima, a un sentiment de fidelitat a qui va morir que ningú ens ha demanat, a la comparació amb altres duels, a les escenes temudes, tots ells configuren obstacles com si fossin un camí amb tanques. Per descomptat que no tenen perquè aparèixer tots aquests obstacles però amb quedar detinguts davant d’un d’ells és suficient com perquè el dol no prosperi com un procés normal. Com més ira et permetis expressar més sentiments trobaràs sota, alguns Psicòlegs entenen la ira com una de les emocions primàries més primitives, necessària per a la supervivència de l’espècie. No permetis que ningú disminueixi la importància de sentir plenament la ira. No permetis que ningú et critiqui, ni tan sols tu, no passis vergonya si has de expressar la teva ira davant d’ un grup de persones, no et reprimeixis, la ira reprimida, pot incrementar el temps de durada del dol i et pot fer molt de mal des del punt de vista psicosomàtic, podent i fins i tot causar malalties com el càncer o l’ hipertensió. Permet-sentir la ira i observar tots els sentiments i pensaments negatius que estan ocults sota d’ella i et estan impedint que el duel es desenvolupi amb èxit. El dol és un procés d’aprenentatge i curació, cal observar, viure-ho, sentir-ho, transcendir, per així poder veure


18 quin és el nou camí que ens permetrà adaptar-nos a la nova vida. Si no ho observem, si no ho sentim mai veurem el nou camí, que ens conduirà a la pau. NEGOCIACIÓ Ens vam crear les expectatives que si negociem, no es produirà la pèrdua o en cas que ja s’hagi produït, negociem per que no es produeixi. Faríem qualsevol cosa per tal de que no es portin a la persona que volem. Pactem: “per favor, Déu, no m’enfadaré més amb la meva dona si permets que visqui “. La negociació a vegades va acompanyada de la culpa “i si dedico la viva a ajudar el proïsme?”. Farem qualsevol cosa per no sentir el dolor d’aquesta pèrdua. La sensació que un té al principi del duel és d’incomprensió d’incertesa, de manca de respostes, de negació. “Perquè al ell? “” perquè a mi? “. Buscar respostes i fer preguntes, amb el temps anem prenent consciència que les preguntes no tenen sentit, atès que ningú té les respostes i que en canvi, som nosaltres els que hem de donar la resposta. La negociació és una eina que permet pal · liar el dolor del dol per un temps. La negociació permet a la ment passar d’un estat de pèrdua a un altre nou, sent útil per adaptar-se al canvi, procurant a la nostra ment el temps que necessita per adaptar-se a la nova situació.
Page 19
19 La negociació pot omplir les llacunes, els buits que tenim, amb el que podem mantenir el sofriment en un nivell inferior. Ens permet creure que podem restaurar l’ordre dins el caos que ens envolta. La negociació canvia amb el temps, podem començar pactat perquè la persona estimada se salvi, més endavant podem fins i tot pactar per morir al seu lloc. Quan acceptem que morirà, podem pactar perquè no pateixi, quan ja ha mort la negociació es desplaça del passat al futur. Podem pactar per tornar a veure-la al cel. Podem pactar perquè ja no hi hagi més malalties en la nostra família, podem pactar amb el propi difunt, demanant-li que torni. La negociació és útil per acceptar la nova realitat, per acceptar que el nostre ésser estimat s’ha anat i no tornarà, o per acceptar que hem perdut tal cosa i que aquesta ja no la tornarem a tenir. DEPRESSIÓ Després de la negociació, la nostra atenció es dirigeix ​​al present, ens trobem amb el buit, i penetrem en ell més profundament. La vida sembla no tenir sentit. Sortir del llit pot suposar el mateix esforç que escalar muntanyes, et quedes immòbil i és com si cada peu et pesés 100 quilos, qualsevol cosa que decideixis fer va requerir una força, de la que no tenim. Si aconsegueixes posar-te en marxa aquest dia i complir amb la teva agenda treball cada acció et sembla inútil i encara més buida que l’anterior. Una depressió clínica que no es tracti pot conduir a un empitjorament del nostre estat mental, però en el duel la depressió és un recurs de la naturalesa per protegir-nos. Bloqueja el sistema nerviós perquè puguem adaptar-nos a una cosa que sentim que no podem superar.
Page 20
20 El dol és un procés de curació, i la depressió és un dels passos necessaris per aconseguir aquesta curació. La depressió i la tristesa t’obliguen a aturar per poder observar el buit, ja així poder explorar completament la pèrdua. Quan et permetis a tu mateix experimentar la depressió, desapareixerà en Quant hagi complert el seu propòsit. Podem fer una distinció entre la depressió com a patologia i la depressió com a fase del procés de dol, en el duel el que passa és que un té una perduda i aquesta perduda és una persona estimada o un objecte estimat, canvi en la depressió patològica que produeix és una altra pèrdua diferent, que és l’estima d’un mateix i això és una dimensió diferent. A vegades amb la medicació i intervenció impedim que la depressió normal que acompanya al procés de dol compleixi la seva funció. A vegades la depressió normal es transforma en depressió clínica, i en aquest cas es requereix d’ajuda professional i llavors els antidepressius si poden ajudar a restaurar els nivells de serotonina i neurotransmissors, perquè la nostra sistema nerviós torni a funcionar. Encara que l’ús d’antidepressius segueix sent un tema de controvèrsia ja que s’ha comprovat com els nivells de neurotransmissors es poden restaurar naturalment. La pena ha de ser processada de totes maneres amb medicació o sense medicació. La majoria de la gent quan veu una persona trista, intenta animar dir-li que vegi les coses d’una altra manera, i que busqui el costat positiu de la vida. Cal deixar que els sofrents expressin la seva pena, i aquests se sentiran molt agraïts amb aquells que es senten al seu costat sense dir-los que no estiguin tristos. L’única forma de sortir de la tempesta és travessant.
Page 21
21 ACCEPTACIÓ En aquesta etapa vam acceptar la realitat de que el nostre ésser estimat s’ha anat i que aquesta realitat va a romandre en el temps. Mai ens va a agradar aquesta realitat ni estarem d’acord amb ella, però al final acabarem acceptant-la. Aprenem a viure amb ella. Les coses han canviat per sempre i ens hem d’adaptar a la nova realitat. L’acceptació consisteix realment en ser conscient de tot el que es ha perdut ia aprendre a viure amb la pèrdua. L’acceptació és un procés que experimentem més que l’etapa final. En lloc de negar nostres sentiments, escoltem les nostres necessitats, ens movem, canviem, creixem, evolucionem. Comencem a viure de nou, però no podrem fer fins que no hi hàgim dedicat el temps corresponent al duel. Existeix el concepte de Egocidio que consisteix a creure que el dolor és només el d’un mateixos, la transcendència del dolor i desenganxo, són claus perquè el duel arribi a un punt d’inflexió, perquè pugui entrar en una etapa reparatòria i no quedi encallat en les primeres emocions. Què significa una etapa reparatòria en el duel? Significa no oblidar, no negar, conviure amb el record afectuós i permanent de qui avui no hi és i amb el nostre propi projecte de vida això seria el desinterès, perquè la inclinació, significaria quedar detingut i tiranitzat pel passat.


22 Tot i que la tristesa el desinterès i l’abatiment solen ser freqüents, la persona comença a adonar-se que per seguir vivint no es pot continuar de la mateixa manera, que s’ha de acceptar la pèrdua, i intentar posar-se en marxa, o prendre decisions, el temps transcorre i en algun moment algú, com un terapeuta, un religiós o un amic, · la a la persona una llum d’esperança. S’imposa la necessitat d’aprendre a conviure amb les coses que no es poden canviar, de reorganitzar l’escala de valors que fins al moment ha servit de guia, de reinventar la relació amb la persona que ja no està, es fa imprescindible l’imaginar un nou projecte que allunyi el sense sentit d’una vida sense demà. Totes les etapes descrites anteriorment formen part del procés de dol. Hi ha una falsa creença i aquesta és que la gent creu que les etapes de dol duren setmanes o mesos, altres diuen que duren de 3 a 5 anys. Legalment i administrativament una mare que perd un fill pot estar 3 dies sense treballar i al quart ja s’incorpora la feina, però la temporalitat del procés de dol és relativa ja que es tracta de conductes emeses com a conseqüència de sentiments, que poden durar, minuts, hores, dies, anys, fluctuant, no passa cada etapa concreta del duel de forma lineal com si fóssim baixant esglaons d’una escala, podem anar i tornar d’una etapa a una altra a manera de ziga-ces. Podem travessar una, després una altra i retornar després a la primera. L’elaboració del dol és un llarg procés al qual no se li pot fixar un temps cronològic però és evident que aquest temps no pot perpetuar-se, de totes maneres l’important és el que cada persona fa en aquest temps amb què valors i actituds respon.

-

TIPUS DE DOL DUEL anticipatori. És aquell que acompanya el curs d’una malaltia terminal. En el duel anticipatori el sentiment que més hem de atendre és l’ambivalència afectiva que genera l’haver desitjat la mort en algun moment del procés per evitar tant sofriment, tant deteriorament en l’ésser que un tant vol i veu que està agonitzant i està patint. Aquest és el sentiment de l’ambivalència afectiva que sol acompanyar i complicar el duel anticipatori atès que un pot sentir culpa d’haver desitjat la mort en alguns moments del procés i requereix que qui ha quedat viu i qui estranya a què s’ha anat, pugui entendre que aquestes són reaccions normals en el dol anticipatori. DUEL INESPERAT. És el provocat per accidents que acaben amb la vida de sobte l’ésser estimat. En el duel inesperat el desconcert és més gran, l’esdeveniment irromp com un malson. No hi ha dos duels iguals, cada persona expressa les seves emocions d’una manera singular. Dins del mateix grup familiar i pel que fa al mateix fet solen existir notables diferències en la manifestació de la tristesa això és motiu de silenci, incomunicació i retrets en l’àmbit familiar. Els suggeriments dels professionals és acceptar la llibertat de cada un per viure el seu propi dol. Els experts sostenen que el pitjor dol, que la major dificultat es presenta en els qui creuen que el temps tot ho resol, que no
Page 24
24 comprenen que el dol és un procés actiu en el qual han comprometre. També hi ha DUELS CONGELATS que per resistència, per masclisme, per no poder expressar les seves emocions, per no poder bolcar per no poder fer la seva catarsi, pel que dirà, algú es ha tancat en si mateix en el seu duel, ha fet un duel solitari, que probablement el duel solitari és el però dol. Aquesta persona, ha deixat que el temps transcorri i llavors a vegades a la consulta ens trobem amb algú que exposa un problema de parella o per un conflicte laboral i ens trobem que fa 5,6 o 10 anys a després, ha perdut un fill i no ho comentava, aquest duel està congelat, per la qual cosa cal tornar aquí per veure quin és l’obstacle que li va impedir a aquesta persona poder fer el procés normal de dol. El pitjor dol és el duel d’aquella persona que es creua de braços i que creu i espera que el temps tot ho resolgui, perquè a més això és tot el que escolta i això és tot el que li diuen les persones que estan al voltant. “Ets fort, la vida continua”. “El temps tot ho sana “. Llavors es creua de braços i espera que això passi i això no passa, perquè el temps és neutral, el temps ni posa ni treu el que importa és el que tu facis en aquest temps, és a dir, el temps cronològic no vol dir que el duel hagi d’anar canviant només de etapa per etapa. El dol és un procés actiu i la persona és la que ha de passar d’una etapa a una altra amb el seu comportament. La curta edat de la persona que mor fa més dolorós un duel, s’accepta amb més resignació la mort a edats avançades ia que se suposa que les persones han pogut dur a terme el seu projecte de vida. En els casos en què una persona jove mor el cicle biològic natural s’inverteix, el profund dolor, el desconcert inicial, sensació de despullament, i injustícia són les primeres emocions, es
Page 25
25 produeix una ruptura epistemològica on el sistema de creences l’individu se sent profundament modificat. Quan mor una persona jove encara que no estiguem lligats emocionalment a ella, la reacció sempre serà molt més intensa, impressiona moltíssim més la mort d’un jove i això per què? Doncs perquè l’expectativa és que la vida del jove ha de durar i llavors hi ha una ruptura d’aquesta expectativa es trunquen les expectatives dins de la vida d’aquesta persona i és com una cosa frustrant, tu penses que això durarà, que tens una pretensió respecte d’aquesta persona, que va a tenir una vida molt més llarga, que va a tenir fills, que tindrà una professió, que tindrà una creació personal i això s’acaba i això produeix indignació, tristesa, ira, en moltíssimes ocasions. IV. -: COM CURAR EL DUEL. TERÀPIES QUE PODEM UTILITZAR EN EL PROCÉS DE DOL. 1. GRUPS DE AUTO-AJUDA: En general els professionals del duel, utilitzen grups d’autoajuda com a espais que ofereixen moltes possibilitats per elaborar un bon procés de dol. Aquests són grups de persones que comparteixen una experiència de vida en comú i que es reuneixen amb la finalitat de transcendir el seu dolor. Els grups d’autoajuda per a pèrdues significatives o pèrdues de fills són els millors llocs per començar a fer el egocidio (= creure que el dolor només el tens tu i és només teu), perquè és el millor lloc per començar a perdre el protagonisme. És a dir, si jo estic en una reunió social on hi ha 20 persones i l’única que he perdut un fill sóc jo, la protagonista sóc jo, però si jo concorro en un grup d’autoajuda i em presenten 20 o 30 persones i resulta que totes hem perdut un fill, immediatament jo sento que no sóc la protagonista i immediatament es genera un


26 llenguatge comú, es genera una comprensió que és la que hi ha, en aquelles persones que han travessat experiències similars. Segons la meva experiència i l’experiència compartida amb altres mares l’assistència a grups d’autoajuda és un complement molt eficaç a l’ajuda terapèutica, ja que conec a persones que vaguen d’una teràpia a una altra i no acaben per concloure amb èxit el procés de dol i així porten vagant anys i anys, sent ells els únics protagonistes. Els grups d’autoajuda formats per persones que tenen aquest mateix problema són molt positius per generar aquesta facilitació de la sortida de l’emoció perquè saben que tots els individus d’aquest grup estan sotmesos al mateix sentiment i llavors es produeix una simpatia i en aquesta simpatia és on realment, la comunicació de la pena és més fàcil perquè penses que ens li estàs comptant a algú i amargándole la vida amb els teus problemes sinó que tot el contrari es produeix una comunicació, una empatia, i més una companyia entre iguals que això també és molt important, summament important per produir una dulcificació de la tristesa. El grup d’autoajuda no és l’únic lloc en el qual es pot realitzar amb èxit el procés de dol, és un bon lloc, ja que també hi ha persones que no han assistit a un grup de autoajuda i han pogut fer el dol com un procediment normal, acompanyat pels seus propis familiars, o per un terapeuta. Ara bé tampoc el grup d’autoajuda és un lloc on anem nosaltres a anar a buscar les respostes, no, el grup no les té, les respostes són absolutament individuals. En el grup d’autoajuda no estan les respostes individuals, el grup d’autoajuda, és un excel · lent lloc perquè cadascú pugui trobar la seva resposta individual, és com un brou de cultiu, al que sorgiran coses, i és el context idoni per projectar i
Page 27
27 reflectir-se en el mirall de l’altre i observar, és un mitjà propici per arribar al adonar-se ……….. Però és el propi individu el que té que ha de buscar les respostes dins d’ell, observant el buit i transcendint i vivint el duel dins del context del grup, el mateix individu és el que ha de trobar les seves pròpies respostes i aquestes estan només a l’interior d’un mateix i no en els altres ni en el grup. 2. EL MODEL COGNITIU DEL DOL PATOLÒGIC: EL MODEL DE Bowlby (1980) El model de Bowlby (1980) referent al dol patològic consta de tres grups de variables essencials: (1) Característiques personals la persona que va patir la pèrdua, (2) Experiències infantils de la persona que va patir la pèrdua i (3) Processament cognitiu de la pèrdua (“Elaboració del dol”). Pel que fa a les característiques personals, Bowlby destaca que hi ha tres grups de persones vulnerables a desenvolupar dols patològics: Aquelles que estableixen relacions afectives carregades d’ansietat i ambivalència (afecció ansiós); aquelles que estableixen les seves relacions afectives a través d’ tenir cura compulsivament a altres, i aquelles que afirmen de manera compulsiu, la seva autosuficiència i independència respecte als vincles afectius. Aquests tres grups de persones davant la pèrdua del ésser estimat reaccionen amb culpa i autocrítiques pel succés; reacció prolongada que produiria el dol patològic. Aquestes persones van desenvolupar en la seva infància una peculiar manera d’ vincular als seus cuidadors, a causa de determinades experiències. Així, les persones amb un vincle ansiós van tenir experiències amb els seus pares (o substituts) on aquests l’amenaçaven amb l’abandonament o suïcidi, o bé amb amenaces més subtils com la retirada d’afecte si no complien les seves exigències, o bé li referien el detestable que era el subjecte per als seus pares i el que els feia patir. En canvi les
Page 28
28 persones predisposades a prodigar cures compulsius, van tenir experiències per part dels seus pares en el sentit que aquests li feien sentir responsables de la seva malaltia (pares malalts reals, o hipocondríacs) o bé d’induir-l’obligació de cuidar, o ambdós aspectes conjuntament. Finalment les persones predisposades a mostrar compulsivament autosuficiència i independència solieran rebre crítiques i càstigs per mostrar les seves emocions o necessitats afectives. Aquests tres grups de persones, posteriorment “reproduirien” relacions similars (pe parella), i reaccionarien a la pèrdua amb un intens sentiment de culpa. No obstant això la connexió entre el fet de la pèrdua, les experiències infantils, la predisposició personal, i la resposta patològica, és vinculada cognitivament. Bowlby (1980) defensa que el subjecte ha desenvolupat un dissociació cognitiva entre el que ell descriu de com eren les relacions amb la persona perduda i el que ell atribueix com a causa de la pèrdua (representat en la memòria episòdica). Aquesta última informació sovint no és accessible a la consciència, i el seu processament sol ser “inconscient”. La explicació que dóna Bowlby a aquest fet és que els pares d’alguna manera “pressionar” perquè el noi / a tingués una bona imatge d’ells, i aquesta pressió va introduir una regla cognitiva que prohibia revisar el funcionament real amb ells (que es reprodueix d’alguna manera amb la persona perduda). Els terapeutes cognitius-conductuals han adoptat l’anterior formulació “cognitiu-dinàmica” en general. Especialment Ramsay (1977) han definit el dol patològic com un estat d’estrès posttraumàtic amb evitació d’estímuls interns i externs que puguin recordar la pèrdua. El subjecte mantindria un esquema cognitiu lligat a la rellevància de la persona pèrdua i errors


29 cognitius (maximització de records negatius i minimització de records positius; visió catastrofista sobre el malament que es passa a l’ recordar al difunt, i culpa per haver conduït / o haver deixat de realitzar certes tasques cap al difunt; i fins i tot culpa per haver experimentat certs sentiments negatius cap al difunt, en vida). MODEL COGNITIU DEL DOL PATOLÒGIC EXPERIÈNCIES PRIMERENQUES AMB LES ———————- VULNERABILITAT PERSONAL GENERAL / FIGURES DE AFERRAMENT (1) RELACIONS AFECTIVES AMB EL DIFUNT DE TIPUS PATOLÒGIC (2) . Amenaces parentals d’abandonament o suïcidi . Predisposició a la inclinació ansiós i ambivalent . Amenaces de retirada d’afecte si no es compleixen les exigències parentals . Predisposició a prodigar cures compulsius autosuficiència i independència . Predisposició a afirmar compulsivament . Queixes parentals de sofriment que genera el fill i el sacrifici per aquest. Inducció parental a que el fill tingui cura de la malaltia del pare / mare o sigui responsable d’aquesta . Ridiculització, càstig, i desaprovació de les mostres d’afecte i peticions afectives del fill
Page 30
30 ESQUEMES COGNITIUS tàcits (3) . Dissociació entre el descrit de la relació (idealitzada) i la relació real recordada amb dificultat . Significats referents a la responsabilitat personal d’haver sentit, realitzat, o no haver realitzat, certes accions i emocions cap al difunt DISTORSIONS COGNITIVES I PENSAMENTS AUTOMÀTICS (4) . Minimització de records negatius, o al contrari, idealització de la relació (maximització) . Minimització de records positius o negatius . Culpa . Visió catastròfica respecte a revisar la relació amb el difunt (“Treball d’elaboració del dol”) ESDEVENIMENT (5) ————————————- CERCLE INTERACTIU RESULTANT (6) . Pèrdua del difunt Pensamiento-Afectos-Conductas/Consecuencias 3. OBJECTIUS TERAPÈUTICS Seguint l’explicació que dóna Bowlby (1980) a què funciona l’ teràpia del dol, concloem 3 objectius d’aquesta: 1. Facilitar l’expressió de sentiments inhibits cap al difunt. 2. Facilitar l’expressió de les circumstàncies que van conduir a la pèrdua i el relat de les relacions amb el difunt. 3. Aconseguir a partir dels dos punts anteriors l’activació cognitiva de processament d’informacions prèviament excloses.
Page 31
31 4. QÜESTIONAMENT D’AVALUACIÓ En general s’empren els mateixos que en l’avaluació de la depressió 5. EL PROCÉS D’INTERVENCIÓ Raphael (1977) divideix el procés de la teràpia del dol patològic en tres fases: * 1a Encoratjar el pacient a que parli de les circumstàncies que conduir a la pèrdua, la reacció a aquesta, i el paper que creu que exercir en la mateixa (atribucions). * 2a Encoratjar el pacient a que parli de la persona perduda i la seva història relacional amb ella, amb tots els seus alts i baixos. Es pot utilitzar suports físics (fotografies i altres records) per a aquesta tasca. * 3a Un cop va cedint la idealització de la relació, es poden examinar les situacions relacionals que van produir còlera, culpa, anhel, o tristesa inhibida, i introduir alternatives al seu conceptualització (diríem des d’un punt de vista més recent: retribucions i construccions alternatives). Identificar els obstacles del duel, culpa, pensaments negatius. En general el terapeuta pot seguir aquesta seqüència. Però Ramsay (1977) ha apuntat una sèrie de tècniques que poden contribuir al procés de “elaboració” del duel. 6. TÈCNIQUES D’INTERVENCIÓ 6. A. TÈCNIQUES CONDUCTUALS: El seu objectiu bàsic consisteix a reduir la tendència del subjecte a la evitació de records dolorosos (esdeveniments, pensaments, sentiments, etc.) i situacions ansiògenes externes; perquè així el subjecte pugui habituar-se a ells, o “processar” (elaborar).
Page 32
32 1. PROGRAMACIÓ D’ACTIVITATS DE DOMINI-agrat: Per exemple reemplaçar les visites al cementiri per activitats potencialment agradables. 2. EXPOSICIÓ SIMBÒLICA: Per exemple ordenar una habitació com si el pacient visqués els moments previs a la seva pròpia mort; o imaginar envoltat dels éssers estimats, acomiadant de cada un d’ells abans de morir. 3. EXPOSICIÓ I PREVENCIÓ DE Respostes D’EVITACIÓ: Consisteix en verbalitzar els records vivencials en relació al difunt sense evitar tal tasca. En certa manera la “associació lliure” aplicada aquesta tasca tindria la mateixa funció. 4. L’AMPLIFICACIÓ DE SENTIMENTS: Consisteix en l’expressió de sentiments positius o negatius envers la persona desapareguda, de forma més o menys dramatitzada. 5. JOC DE ROLS: Psicodramatizar o representar escenes rellevants, i sovint conflictives, respecte a la relació amb el difunt, de manera que es puguin experimentar cognicions i emocions rellevant i que han estat evitades. Es pot emprar el procediment de la “cadira buida” de la Gestalt. 6.Fer ESPORT O CAMINAR 1 HORA AL DIA: Ja sabem el beneficiós de l’esport a nivell físic i mental, però cada vegada es coneixen més dades de la relació entre exercici i hormones de la felicitat. Segons un recent estudi realitzat al Centre Mèdic de la Universitat Duke (EUA), practicar exercici regularment pot ser tan útil com la medicació per alleujar els símptomes de la depressió greu perquè incideix sobre la producció d’hormones i


33 neurotransmissors com la noradrenalina, la serotonina, les endorfines i les neurotrofines. Altres estudis previs ja parlaven d’aquest efecte, però no eren concloents. En aquest van participar 202 adults deprimits i els símptomes van desaparèixer en el 45% dels que van ser tractats amb teràpia d’exercici en grup, gairebé la mateixa proporció d’èxit de els tractats amb un antidepressiu famós. “Més Plató i menys Prozac” i també de “Més esport i menys Prozac “. No hi ha cap medicament que pugui oferir tant per tan poc. 6.B. TÈCNIQUES COGNITIVES: El seu objectiu és revisar la validesa de la cognicions i significats que el subjecte dóna a l’experiència de la pèrdua, de manera que pugui realitzar atribucions més ajustades a la realitat i elevar els seus expectatives d’esperances a continuar la seva vida sense el difunt. 1. DESCATASTROFIZAR: Es treballa les probabilitats reals de que succeeixin esdeveniments catastròfics si el subjecte afronta determinats records o situacions. L’exposició dóna suport a la descatastrofización. 2. Reatribució: S’examinen les evidències que el subjecte té per la seva culpa i es revisen les evidències per explicacions alternatives més plausibles (normalment, atribucions externes davant internes). 3. Autoacceptació: Es treballa amb el subjecte seves exigències i autocrítiques per haver experimentat certs sentiments cap al difunt (pe agressius, odi, etc.) i es diferencia entre aquests i la persona global.
Page 34
34 7. CAS CLÍNIC (Terapeuta: Ramsay, 1976) Descriu el cas d’una dona de 40 anys la filla havia mort dos anys i mig abans, després de la seva mort, la pacient va presentar insomni amb despertar matutí, irritabilitat i pèrdua de pes, problemes que no havien respost a un tractament intensiu psicofarmacològic. El tractament va suposar cinc sessions de exposició en fantasia, suposant un total de nou hores. Les sessions consistien en què la pacient imaginava la pèrdua de la seva filla, la manipulació de les seves pertinences i la visita a llocs que li recordaven la seva existència. Als deu mesos de seguiment la pacient es trobava molt millorada, havent guanyat pes, havent desaparegut la major part de la pena mòrbida, treballava a jornada completa i s’havia inscrit en diversos clubs, fins i tot en un per a joves. Cal apuntar que al costat d’aquesta activitat conductual: Ramsay treballar amb la pacient seus “monòlegs interiors “(pensaments automàtics i significats associats) referent a la seva responsabilitat de l’esdeveniment i expectatives futures. 8.PSICOTERAPIA: El primer que hauria de fer un bon psicoterapeuta és posar-li al pacient un paquet de mocadors a la taula i permetre plorar. El segon crear un clima de confiança, confidencialitat i seguretat. Començaríem per fer les 40 respiracions profundes i alguna tècnica de relaxació. Acompanyar al pacient en el procés de dol, indicar-li a aquest la ombra, el buit, convidar-lo a que miri i d’aquesta manera fer funcionar el adonar-se’n. Ensenyar l’eina tan poderosa que és la meditació. Identificar el sentiment de culpa, superar aquest sentiment és crucial per superar el dol, la culpa pot ser per acció, per què
Page 35
35 vaig fer tal cosa ..?, o per omissió, per que no vaig fer tal cosa, si jo hagués o hagués fet allò ….. ect. aquesta és l’ombra més gran que hem de buscar. Identificar pospensamientos negatius i quins són els obstacles del duel. Identificar si el pacient plora pel, per que ha perdut l’ésser estimat o plora per l’ésser estimat, pel que aquest hagi sofert, preguntar-li al pacient per què plora? Per tu, o pel, o ella?. Si contesta per mi, egoisme, no tinc calor, perquè em deixa, carència i necessitat, té un buit que ha d’omplir. Demanar li al pacient que dibuixi la gràfica de la seva relació amb la persona que ha perdut, per la propera consulta fabricar junts, el document de recuperació, identificant les esmenes, perdonar i les declaracions emocionals importants, per a una posterior consulta, aconsellar que porti escrita una carta a aquesta persona, analitzant la seva relació, demanant-li disculpes i perdó i comunicant els seus sentiments, la carta ha de finalitzar amb la paraula Adéu. Finalment recomanar que llegiu la carta a una persona de confiança i que la cremi. V. -: EL TERAPEUTA TRANSPERSONAL I EL DOL. El terapeuta ha de plantejar-se objectius molt concrets si qui sol · licita la seva ajuda pateix el gran dolor que ocasiona tot duel significatiu. L’individu sol acostar-se a la teràpia sense tenir molt en clar qual pot ser la utilitat, generalment amb la certesa que només no pot trobar una sortida a la situació.
Page 36
36 Acudeix a la consulta professional a causa de la urgència i la desorientació davant l’irremeiable, però sobretot necessita parlar i ser escoltat. És imprescindible per a tots els terapeutes que es dediquin al acompanyament terapèutic del duel tenir molt clar que no és necessari medicar on no cal fer-ho, ni tampoc posar-li a aquesta persona el rètol de malalt depressiu. L’assistència professional en el cas del duel ha de quedar restringida a aquells professionals que amb entrenament adequat prenguin el dol pel que és: una crisi existencial, que requereix noves respostes que atorguin un sentit a la vida si no és així, la possible confusió terapèutica de diagnosticar el procés d’un duel com si fos una depressió podrien provocar tractaments que empitjoren la situació. Quan s’indica una teràpia en un duel? Quan el dol és patològic, quan el duel sí que és una malaltia, perquè s’instal · en una persona que ja té una psicopatologia prèvia, per tant necessitarà una teràpia adequada, i una medicació adequada. També hi ha duels que requereixen teràpia quan es tracta de duels que han quedat retinguts, davant d’un d’aquests sentiments negatius definits en apartats anteriors, presentats com els obstacles del camí del dol. Com terapeutes veure el dolor dels altres significaria transcendir nostre dolor per arribar amb la nostra comprensió o amb la nostra ajuda al dolor aliè, això seria la transcendència del dolor, però no es pot fer si prèviament no hem transcendit l’ego, és dir si no hem pogut superar la nostra vanitat nostre orgull, nostre amor propi, que ens fa pensar que som el melic del món i que tots han de cuidar-nos.


Page 37
37 Hi ha 5 característiques que deuen posseir aquelles persones que sentin vocació per acompanyar als altres en el procés de dol: -Aparença assossegada, ha de ser capaç d’acceptar la llàgrimes, els sanglots de l’altra persona i de animar-la a que expressi les seves sentiments. -La capacitat d’escoltar, l’acompanyant ha d’incorporar el nom del difunt a la conversa, ha d’animar a l’altra persona a què expressi els seus sentiments. -Capacitat d’empatia, imaginar-se el que està vivint l’altre. -La paciència. VI. -: CONCLUSIÓ El dol és fonamentalment un procés emocional, el que provoca aquesta reacció emocional és la incertesa del fet de la mort si sabéssim segur el que passa després de la mort, ja que potser tindríem diferents reaccions. Hem d’estar atents a no pensar que el procés d’un dol significa una patologia o una malaltia perquè no ho és, el que sí és, és la resposta emocional normal davant la perdia i l’ésser humà compta amb els mecanismes psicològics, físics, fisiològics i emocionals suficients com per poder transcendir el dolor de una pèrdua i poder elaborar un dol. Enfront de la mort o davant una pèrdua no hi ha respostes tangibles però que davant el dolor per la mort si n’hi ha, són les respostes emocionals i les decisions que pren les persones que viu el dol. L’objectiu final és afrontar el repte de continuar comprometent amb la vida
Ús de la teràpia familiar sistèmica en parelles amb conflictes matrimonials i nens amb problemes d’atenció: un estudi de cas. Estefania López Tesi de grau com a requisit per a l’obtenció del títol de psicologia clínica Quito Desembre de 2009

AGRAÏMENTS Agraeixo als meus pares ja que gràcies al seu suport i comprensió vaig poder concloure la meva carrera. Gràcies per ajudar-me a complir els meus objectius com a persona i estudiant. Agraeixo a la meva professora, Teresa Borja, per la seva paciència, guia i ensenyament. També agraeixo a Alexandra Carrasco, terapeuta familiar, qui em va motivar a treballar amb les famílies. I a cada un dels meus professors que em van ajudar en la meva formació.
Page 6
vii RESUM Aquest estudi descriu l’avaluació i el tractament mitjançant teràpia familiar amb una durada de dotze sessions un cas de parella amb problemes maritals i la seva filla amb problema d’atenció. S’efectua aquest tractament per comanda del pare que atenguin la seva filla i acompanya la seva dona. L’objectiu d’aquest tractament va ser establert en la primera sessió amb les metes terapèutiques que es van voler assolir. La teràpia familiar incloure tres sessions individuals amb la parella que es van provar efectives per tractar aquest cas. Els pares també assisteixen a un taller psicoeducatiu sobre com impartir educació en el llar. Diferents mètodes d’avaluació van ser utilitzats per conèixer el funcionament familiar i marital, aquestes van ser administrades i observades a l’inici i al final la teràpia per conèixer l’impacte de la mateixa. Els resultats de les avaluacions demostren una millora de la parella i de la família en conjunt i una interrupció en el problema de atenció de la filla.

Trobem en la generació de nens d’avui en dia un notable creixement quant alteracions emocionals respecte de la passada: més sols i depressius, més enfadats i incontrolables, més nerviosos i estressats, més impulsius i agressius i menys respectuosos.

Aquests problemes es manifesten en cada individu en general des de molt aviat.

Se sap que la infància és un període crucial ja que és durant aquest període on es desenvolupen l’àrea afectiva i social.

Durant aquestes primeres etapes de la vida, el nen adquireix les eines que li permetran enfrontar-se davant el món. Pel mateix, la intervenció que hi hagi en la infància és vital, especialment a través de les dues institucions més importants en les quals el nen es desenvolupa: la família i l’escola.

La família i l’escola tenen llavors, una gran responsabilitat d’estimular, educar i formar els nens, amb el propòsit que creixin a ser grans éssers que puguin enfrontar-se a les situacions quotidianes de la vida d’una manera positiva. Per això, cal que comptin amb intel · ligència emocional, i pel mateix és imprescindible que des de petits tinguin una educació emocional.

La manca de desenvolupament de la intel · ligència emocional en els nens i adolescents pot portar-los a sentir-se insegurs, a actuar agressivament i fins i tot a situacions tan greus com patir depressions o arribar a l’extrem de convertir-se en delinqüents.

En parlar d’intel · ligència, la majoria de les vegades es pensa en intel · ligència acadèmica, en el coeficient intel · lectual. No obstant això moltes vegades ens preguntem com algú amb semblant intel · ligència pot cometre actes tan irracionals; tan “tontos”.

Daniel Goleman, pensa el concepte de “intel · ligència emocional” com aquesta altra intel · ligència, diferent de la tradicional capacitat lògica. Certes formes i habilitats emotives poden ser més eficaços que altres per superar reptes o problemes, independentment de si les persones tenen o no capacitats lògiques elevades

Educar la intel · ligència emocional és ensenyar als nens i joves a sentir intel · ligentment i pensar emocionalment, integrant aquestes dues formes d’intel · ligència.

La vida familiar és la nostra primera escola per a l’aprenentatge emocional: en aquest nucli és on aprenem a com sentir-nos sobre nosaltres mateixos i com els altres reaccionen als nostres sentiments, com pensar sobre aquests sentiments i les opcions que tenim per reaccionar, com llegir i expressar pors i esperances.

La primera oportunitat per formar els ingredients de la intel · ligència emocional es troba en els primers anys, tot i que aquestes capacitats es continuen formant al llarg del temps. Les habilitats emocionals que els nens adquireixen més endavant en la vida, es construeixen sobre les bases que es van obtenir en la infància.

A diferència del coeficient intel · lectual, que compta amb immensos estudis, el concepte d’intel · ligència emocional segueix sent relativament nou per a moltes persones. Tot i que darrerament es parla molt de les emocions i de la intel · ligència emocional, hi ha qui segueixen sense saber o entendre del tot el significat i la importància de la intel · ligència emocional.

La Intel · ligència Emocional és un concepte introduït per uns psicòlegs de Harvard anomenats Peter Salovey i J. Mayer el 1990. No obstant això va ser fins al 1995 que Daniel Goleman el popularitzar amb el seu llibre “Intel · ligència Emocional”

Quines són les principals habilitats de la intel · ligència emocional?

a) Conèixer el nom de les emocions; identificar

b) Aprendre a expressar els sentiments

c) Reconèixer les relacions del cos davant diferents emocions

d) Avaluar la intensitat de l’emoció

e) Llegir les emocions i sentiments en les altres persones

f) Conèixer la diferència que hi ha entre sentir i actuar

g) Conèixer el disparador de les emocions

 

Daniel Goleman, en Intel · ligència Emocional, explicava que si volem ser persones intel · ligents emocionalment la primera habilitat que hem de desenvolupar és la de nomenar correctament a l’emoció experimentada, això és: reconèixer el que sentim.

Hi ha nens que no tenen vocabulari quan es tracta de comunicar el que senten i de nomenar aquelles emocions que els van empènyer a fer una cosa o una altra.

El seu llenguatge emocional es redueix a: trist o content. “Em sento bé o malament”, i aquesta limitació els condueix a una profunda incomprensió de si mateixos i, com a conseqüència, a la incapacitat de comprendre als altres; d’empatia.

Les persones solen confondre les seves emocions i dir “estic malament” o “estic trist” pot incloure una gamma tan gran com: enutjat, desil · lusionat, cansat, angoixat, preocupat, desconsolat, furiós, gelós o rancorós, per només esmentar algunes de les paraules que hi ha per anomenar els diferents estats d’ànim.

Aprendre a expressar les emocions

Aquesta segona habilitat per educar emocionalment està basada en la primera. Si una persona és capaç de reconèixer els seus sentiments, llavors serà capaç de desenvolupar habilitats per expressar les seves emocions i sentiments als altres d’una manera apropiada.

Cal entendre que no es tracta d’impulsar els nens a que simplement expressen el que senten, sinó que aprenguin a fer-ho amb intel · ligència: expressar les emocions a la persona correcta, en el moment adequat i de manera assertiva.

Reconèixer les reaccions del cos davant les emocions

Les emocions i els sentiments produeixen una reacció en el cos. Estar conscient ajuda molt a reconèixer les emocions pròpies i les dels altres.

Aprendre a reconèixer la intensitat de les emocions ens ajudés, a més d’analitzar els sentiments, a comunicar-nos amb més profunditat ia resoldre els possibles problemes quan la intensitat de l’emoció és més baixa.

Una persona no és dolenta perquè senti rancor o desitjos de venjança, el que fa mal als altres ia un mateix és deixar-se portar per aquests desitjos. Per això és important entendre les nostres emocions, per poder manejar-d’una manera intel · ligent.

Llegir les emocions i sentiments en les altres persones

L’empatia es construeix a base de l’autoconeixement, entre més oberts estiguem davant les nostres pròpies emocions, major serà la capacitat que tindrem per llegir els sentiments dels altres.

És important això, tenint en compte que les emocions de les persones poques vegades són verbalitzades, i comunament són expressades a través de: el to de veu, gestos, expressions facials i llenguatge corporal per esmentar algunes.

Ser capaços de reconèixer i anomenar l’emoció, la manera en què el nostre cos reacciona, la intensitat amb què la percebem dins del cos, i saber l’origen de la mateixa, ens prepara amb les eines per a ser millors pilots de les nostres vides.

En un taller d’intel · ligència emocional, l’objectiu és adquirir els beneficis de la intel · ligència emocional obtenint els coneixements i les eines per a la seva aplicació. S’utilitzen diferents mètodes per treballar amb tota una gamma d’emocions com el són: por, disgust, comprensió, sorpresa, felicitat, enveja, entusiasme, timidesa, enuig, tristesa, vergonya i amor. Amb intensitats que varien des de l’1 al 5. Per mitjà de diferents activitats es treballa amb les emocions de manera que els nens coneguin les emocions i obtinguin diverses opcions per enfrontar-s’hi.

En aquesta investigació es va prendre una mostra de nens de 7 anys que assistien al taller, i una altra que no ho feia. Es van realitzar activitats en les quals van participar per determinar si hi havia alguna diferència entre les respostes.

En la primera activitat es van plantejar diferents escenaris amb el propòsit de provocar certes emocions i se’ls va demanar que nomenessin l’emoció que probablement sentirien en cas de trobar-se en aquesta situació. La segona activitat va tenir a veure amb el control de les emocions i com el disgust és una emoció que no permet gaudir. Es van narrar dues històries utilitzant làmines amb dibuixos mostrant a nens disgustats. Se’ls va preguntar sobre els possibles detonants d’aquesta emoció i que opcions hi ha per desfer-se del disgust. Els nens donaven els suggeriments que se’ls ocorrien per treure el disgust i poder gaudir de les coses. En l’última activitat es va parlar dels errors i que el cometre’ls és una cosa natural. És important saber que es pot aprendre a reparar els errors. En un full dividit en dos els nens escrivien els seus errors en una columna i després de parlar de diferents maneres de reparar els errors els nens completaven la llista escrivint la forma de reparar els danys en cadascun dels errors que havien escrit.

 

Antecedents

S’han fet diversos estudis als Estats Units, comparant estudiants que porten algun curs d’intel · ligència emocional, amb aquells estudiants equivalents que no el porten. Observadors independents els observen i classifiquen el comportament de tots dos. Un altre mètode és notar els canvis en els mateixos estudiants abans i després del curs basant-se en objectius del seu comportament que es poden mesurar com serien el nombre de baralles a l’escola en què estan involucrats o quantes vegades ha estat suspès. Aquestes investigacions revelen el gran benefici que s’obté d’aquests cursos el qual es veu reflectit pel seu comportament fora i dins del saló de classes, i en la seva habilitat per aprendre:

 

Autoconeixement emocional

Millora a reconèixer i anomenar les pròpies emocions
Mas capaços per entendre l’origen d’aquestes emocions
Reconèixer la diferència entre emocions i accions
Maneig d’emocions

Major tolerància a la frustració i maneig d’ira
Disminució en nombre de baralles i insults verbals
Millorament en expressar l’enuig sense necessitat d’usar força física
Menor nombre de suspensions i expulsions
Menor comportament agressiu o auto-destructiu
Increment en sentiments positius quant a si mateixos, l’escola i la família
Millor maneig de l’estrès
Menor aïllament social i ansietat social
Empatia: llegir les emocions

· Millora en prendre en compte una perspectiva aliena

· Millor empatia i major sensibilitat cap als sentiments dels altres

· Millora la capacitat d’escolta.

Relacions

Increment en l’habilitat per analitzar i comprendre les relacions
Millora per a resoldre conflictes i negociar desacords
Mas assertius i major facilitat i actitud positiva en la comunicació
Mas extraversió, popularitat i sociabilitat
· Major preocupació i consideració.
· Major sol · licitud per part dels seus iguals.
· Més actitud “pro-social” i harmoniosa en grup.
· Major cooperació, ajuda i actitud de compartir.
· Major tracte democràtic amb els altres.

Eric Schaps, del Centre d’Estudis de Desenvolupament de Oakland, Califòrnia va avaluar escoles de Califòrnia del Nord d’Kínder a 6è de primària. Comparant-los amb altres estudiants que no van prendre cursos d’intel · ligència emocional es van obtenir els següents resultats:
· Mas responsables
· Major assertivitat
· Extraversió i popularitat
· Actitud pro-social i disposició d’ajudar
· Major empatia
· Mas considerats
· Millors estratègies per resoldre problemes interpersonals
· Millors habilitats per a la resolució de problemes

Resultats

Després de les aplicacions, es va observar que hi ha una diferència en les respostes dels nens que formen part d’un taller d’Intel · ligència Emocional, amb aquells que mai ho han portat. A la primera activitat, on havien de nomenar les emocions depenent de cada situació, els nens que han tingut una educació emocional nomenar major nombre d’emocions, i els nens que no havien assistit al taller d’intel · ligència emocional. Fins i tot, els nens que han assistit al taller van ser capaços d’anomenar la intensitat de l’emoció donada determinada circumstància.

En la segona activitat els nens del taller van suggerir més opcions per poder lluitar amb el disgust i d’aquesta manera ser més capaços de poder gaudir de les coses. Tot i que els nens que no assistien al taller també van tenir bones suggeriments, la seva gamma d’opcions era més limitada.

En la tercera activitat els nens que formaven part del taller van tenir més facilitat per reconèixer els seus errors i de la mateixa manera van poder donar més opcions per reparar-los. El grup de nens que mai ha assistit a un taller per desenvolupar les habilitats d’intel · ligència emocional, va tenir problema per pensar en els errors. Però van tenir major dificultat en pensar en les possibles solucions viables per reparar els danys causats pels mateixos.

 

Conclusions

Per mitjà dels resultats es pot concloure que la hipòtesi de la investigació és veritable, i que una educació emocional té influència perquè els nens desenvolupin les habilitats de la intel · ligència emocional en la mostra presa dels nens mexicans de 7 anys.

Com es va poder veure en estudis passats, aquesta adquisició i desenvolupament d’habilitats emocionals ajuda que els nens prenguin millors decisions per enfrontar la vida de manera positiva.

Cal comprendre que les habilitats de la intel · ligència emocional han de ser ensenyades preferentment des de la infància, amb una intervenció consent de la família i l’escola.

Aquesta educació emocional quotidiana formés persones capaces de respondre favorablement al seu entorn; dominant seus impulsos, postergant les gratificacions, capaços d’escoltar els altres i comprendre el seu punt de vista.

També tindran una millor comunicació amb els altres en reconèixer les seves pròpies emocions i sentiments així com els de de les persones que els envolten.

Si es desenvolupen en els nens aquestes habilitats emocionals s’estaran formant persones que creixeran amb consciència de si mateixos i dels seus actes.

Tot i que aquesta investigació va ser amb una petita mostra de nens mexicans, és evident la influència d’una educació que faciliti el desenvolupament de la intel · ligència emocional.

Seria important integrar aquesta educació a les escoles, expandint d’aquesta manera l’oportunitat a tots els nens.

 

Bibliografia

Elias, J., Tobias S., Friedlander B. (2004). Educar amb intel · ligència emocional. Espanya: Debolsillo.

Gaxiola, P. (2005). La Intel · ligència Emocional a l’Aula. Mèxic: editorial SM

Goleman, D. (1995). Emotional Intelligence. United States: Bantam Books

Terapia de Pareja Badalona