Sexólogo Mataró

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha

C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
 
C/ Santa Anna, 26
BARCELONA
 
 C/ Diagonal (cantonada) Passeig de Gràcia
BARCELONA
 
Tel 93 570 71 54 (petición de visita)
conesa@gmail.com
Xavier Conesa Lapena
 
fotopsicologescacspetit
Psicòleg i sexòleg . El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de BarcelonaUniversitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999
L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.
Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió.Enllaços externs
Pàgina Oficial de Xavier Conesa Lapena
Acta Constitucional de l’Institut Superior d’estudis Sexològics I.S.E.S.
Col.laboració Docent del Practicum de Psicologia de la Universitat de Barcelona
Col.laboració Docent amb la Universitat de Girona
Col.laboració en tasques de formació amb la Universitat Ramon LlullAcord de Col.laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya U.O.C.Conveni de Col.laboració Acadèmica amb Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Reconeixement de l’Ajuntament de Mollet del Centre de Psicologia Aplicada
Referències sobre la investigació en Luminoteràpia al periòdic “El Mundo”. Any 2.005
Investigacions sobre Luminoteràpia, Referències al periòdic “Público”. Any 2.007
Coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya
Miembro de la Federacion Española de Especialistas en Sexologia

Publicacions

Carme Serrat Bretcha
carmepsicologape
Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)
Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)
Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.
Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)
Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull
Terapeuta Sexual i Familiar
Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.
Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària
Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,
Assessora Psicològica d’escoles bressol.
Assessorament a pares
Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya
Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.
TRACTAMENTS

TRACTAMENTS DE LA PERSONALITAT

 

PUBLICACIONS:

Revista del Col.legi Oficial de Psicòlegs.
El paper del Psicòleg a les Psicoteràpies” (autor: xavier conesa)
Psychologies
“Amor i Sexe: Inseparables?” (autor: xavier conesa)
Revista del Col.legi Oficial de Psicòlegs:
“La Sexualitat en Pacients amb Anorexia i Bulimia” (autor: xavier conesa)
La Portada del Valles:
“Se hereda la depresió?” (autor: xavier conesa)
Contrapunt:
“El tractament Psicològic. Un enfoc actual” (autor: xavier conesa)
La Vanguardia.Suplemet:
“Sexe a P-3″   (autor: xavier conesa)
Contrapunt:
“Estils de vida que poden ajudar a la Depresió” (autor: xavier conesa)
Publicaciones en Psicoactiva. Revista especialitzada:
 2002 Articulo: EYACULACION PRECOZ. (autor: xavier conesa). la eyaculacion precoz: el problema sexologico mas frecuente y el que tiene mejor solucion.
2002 Articulo: CRISI? QUINA CRISI!. (autor: xavier conesa). en els nostres temps i en l’entorn occidental es donen una sèrie de malalties o trastorns que no existien temps enrera i que no es troben en altres indrets. per tant, podem dir que es tracta de trastorns vinculats al nostre estil …
2003 Articulo: EL MALESTAR PSICOLÒGIC. (autor: xavier conesa). les primeres dades que tenim de la xarxa de metges de capçalera indiquen que a l’11 % dels pacients que ens consulten se’ls diagnostica un problema psicològic. aquestes dades queden per comprovar, ja que un pacient pot tenir diver…
2003 Articulo: FUNCIONAMIENTO DE UN CENTRO PSICOLÓGICO EN LA PRÁCTICA COTIDIANA. (autor: judith fernández sánchez). descripción del funcionamiento del centro psicológico conesa-serrat
2004 Articulo: REFLEXIONES SOBRE UN TRASTORNO PARANOIDE VS. TOC. (autor: xavier conesa). hace algún tiempo que estoy tratando a un muchacho que presenta un cuadro que considero que está en ese punto de inflexión entre el trastorno paranoide y el trastorno obsesivo grave…¿donde ubicarlo?
2004 Articulo: L’ESTRÈS I L’ANSIETAT. (autor: xavier conesa). els professionals d’atenció primària constaten dia a dia en una part important dels pacients un component psíquic associat als seus símptomes, i en molts diagnostiquem un transtorn psicològic com a problema de base.
2005 Articulo: TRACTAMENT DEL TRASTORN D’ANSIETAT. (autor: xavier conesa). la multiplicitat de símptomes que presenten aquests trastorns condueixen els pacients a recòrrer infructuosament als consultoris de diverses especialitats, sense obtenir, en molts casos, un diagnòstic correcte, i per tant, un trac…
2005 Articulo: COMPRENDRE L’ANSIETAT. (autor: xavier conesa). dins l´ansietat o atac de pànic hi ha dues forces que s’uneixen i es sumen.
2006 Articulo: CRISIS D’ANSIETAT. (autor: xavier conesa). en els nostres temps i en el nostre entorn occidental es donen una sèrie de malalties o trastorns que no existien temps enrera i que no es troben en altres indrets. per tant, podem dir que es tracta de trastorns vinculats al nostr…
2006 Articulo: MÉTODO CONESA-SERRAT PARA EL TRATAMIENTO DE LA DEPRESIÓN. (autor: xavier conesa). la complejidad del trastorno depresivo requiere de un abordaje multifactorial. generalmente requerirá de una psicoterapia y del antidepresivo adecuado. a todo ello habrá que añadir unos cambios de vida. no existe por tanto la p…
2007 Articulo: DEPRESSIÓ MENOR: DISTIMIA (DEPRESSIÓ NEURÒTICA). (autor: xavier conesa). criteris per al diagnòstic de distimia (dsm-iv).
2007 Articulo: COM ES DIAGNOSTICA UNA DEPRESSIÓ GREU. (autor: xavier conesa). criteris per diagnosticar una depressió major o malencònica (dsm-iv).
2008 Articulo: INFORMACIÓ NECESSARIA PEL PACIENT DEPRESSIU. (autor: xavier conesa). la depressió és una malaltia, no un defecte de personalitat o una debilitat. la millora és la norma, no l’excepció. els tractaments són efectius, hi ha moltes opcions de tractament, i és possible establir un tractament efectiu per…
2008 Articulo: QUAN APAREIX LA DEPRESSIÓ. (autor: xavier conesa). en atenció primària, entre el 6% i 8 % dels pacients pateixen trastorns depressius majors, i el risc de depressió és clarament més alt a les dones.
2008 Articulo: COM ENS HEM DE COMPORTAR DAVANT D’UNA PERSONA QUE PATEIX DEPRESSIÓ?. (autor: xavier conesa). no hi ha res més dolorós que veure com el marit, la dona, el pare, la mare, el fill o la filla es mostren cada cop més apàtics, deixen de participar en els esdeveniments familiars, no es preocupen del seu aspecte personal, es pass…
2009 Articulo: ESTRÉS, DEPRESSIÓ I EXERCICI FÍSIC. (autor: xavier conesa). l’estrès. de manera general, els estudis indiquen que l’exercici ajuda l’individu a afrontar millor l’estrès, gràcies a una adequada predisposició biològica que ajudaria a afrontar-ne els resultats psicològics i psicosocials. el t…
2009 Articulo: ADOLESCENTS, SENTIMENTS I HOMOSEXUALITAT. (autor: xavier conesa). en arribar a l’adolescència, els nens d’ahir, ja convertits en el noi o la noia d’avui, prendran consciència de la seva homosexualitat i hauran d’assumir-la i acceptar-la.
2009 Articulo: NENS, SENTIMENTS I HOMOSEXUALITAT. (autor: xavier conesa). sent encara l’homosexualitat un tema tabú i, per tant, poc explicat, els primers que s’adonen de l’orientació homosexual d’un infant són els seus companys d’escola.
2010 Articulo: TRACTAMENT DEL LLENGUATGE EN ELS NENS. (autor: xavier conesa). retards del llenguatge es donen en nens petits que fan un desenvolupament més tardà de les habilitats lingüístiques. a partir del joc cal anar recollint les seves expressions comunicatives al mateix temps que es van donant models …
2010 Articulo: LA HIPERACTIVITAT. (autor: xavier conesa). la hiperactivitat infantil o, tal com es coneix des del punt de vista tècnic, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (tdah) és una de les alteracions comportamentals de major impacte en el desenvolupament educatiu i …
2003 Articulo: QUAN LES NOIES NO MENGEN. (autor: xavier conesa). els factors de risc en els trastorns alimentaris en l’anorèxia i la bulímia nervioses són molts, sobretot en la pubertat del sexe femení, però el central és la restricció alimentària.
2003 Articulo: QUAN MENJAR ÉS UN PROBLEMA. (autor: xavier conesa). la bulímia és la ingesta excessiva d’aliments que després s’intenten compensar amb conductes anòmales com ara vòmits, abús de laxants i diurètics, o dietes restrictives intermitents la qual cosa s’acaba convertint en un costum que…
2004 Articulo: QUÈ HA DE FER LA FAMÍLIA DAVANT UN MALALT DE BULÍMIA?. (autor: xavier conesa). és totalment incorrecte afirmar que les famílies són la causa d’un trastorn alimentari. no obstant això, determinades característiques familiars, juntament amb factors individuals de la persona malalta i factors socials, poden pre…
2005 Articulo: MENJAR MOLT I A TOTES HORES: TRACTAMENT. (autor: xavier conesa). no hi ha una única línia d’actuació o tractament possible en els trastorns d’alimentació, i en concret en la búlimia nerviosa. se’n pot aplicar més d’un i fer-ho conjuntament per augmentar l’efectivitat del tractament.
2006 Articulo: PER QUÈ APAREIX LA BULÍMIA?. (autor: xavier conesa). factors que afavoreixen l’aparició de la bulímia.
2006 Articulo: LOGOPEDIA: ALTERACIONS DEL LLENGUATGE. (autor: xavier conesa). detecció i diagnòstic.
2006 Articulo: QUÈ SABEM SOBRE L’ALCOHOL?. (autor: xavier conesa). diversos consells sobre l’alcohol
2007 Articulo: DROGUES INFORMACIÓ GENERAL. (autor: xavier conesa). què és la droga?. és una substància que tant pot ser natural com química i que quan es consumeix modifica el funcionament del nostre cos i de la nostra ment, alterant l’estat d’ànim, la percepció i el coneixement. sovint crea dep…
2008 Articulo: QUÈ ÉS UN TRACTAMENT PSICOLÒGIC?. (autor: xavier conesa). el tractament psicològic (psicoteràpia) té com a objectiu el canvi de pensaments, sentiments i conductes que a l’individu li fan patir d’una manera o d’una altra.
2008 Articulo: VISIÓ GENERAL DELS TRASTORNS PSICOLÒGICS. (autor: xavier conesa). les solucions semblen difícils de trobar, però l’evidència és que resulta imprescindible cuidar, en la mesura que sigui possible, la dinámica diària de vida que tenim i respectar el fet que hem de destinar un temps mínim a activit…
Tribuna Vallesana
“L’atenció psicològica a la comarca del Valles”
La Portada del Valles:
“Com reconèixer i tractar l’alcoholisme”
Continguts del Master de Sexologia de l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (ISES)
En condició de Director de l’Entitat i com a Docent.
Reconeguts pel Departament de Salut de la Generalitat:
1. Disfuncions Sexuals Masculines. La Falta de Erecció.
2. Disfuncions Sexuals Femenines. La manca de desig sexual.
3. Estudi del Vaginisme
4. La Complexitat Sexual. Les Parafílies
5. Generalització dels Trastorns Sexuals
6. Estudi del Orgasme i els seus Disfuncions
7. Avaluació de les Disfuncions Sexuals a General
8. El Diagnòstic en Sexualitat
9. Disfuncions Sexuals Masculines. La Ejaculació Precoç
10. L’Entrevista Psico-Sexual
11. El Enquadrament Terapèutic. L’actitud del Terapeuta
12. Farmacologia i Sexologia
13. Sessió de Devolució. Entrevista aclaridora

Un tema que ha estat motiu de discussió permanent des de la creació dels estàndards d’avaluació de qualsevol àmbit relacionat a la salut és la “normalitat”. Tradicionalment la resposta estadística d’aquest concepte ha estat la famosa “Campana de Gauss “, la qual estableix una mitjana de comportament en la població, i dins aquesta campana hi hauria un enorme 80% dins del qual qualsevol conducta que s’executi seria considerada “normal”. Fins i tot aquest és el model que s’adopta per a la realització del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-IV TR) que és avalat a nivell mundial. No obstant això, pel que fa a la sexualitat, la realitat és una mica més difícil per realitzar aquest desenvolupament. Si revisem la història de les classificacions, trobaríem que la major part dels comportaments eren denominats com pecaminosos, perversos, malalts o degenerats. Aquesta visió provenia moltes vegades de la creença popular i la seva moralitat, més que d’una visió objectiva respecte al sentir i viure de la persona individual respecte a la seva pròpia sexualitat. Per tant, qualsevol comportament sexual que no calcés dins de la norma automàticament era inserit en qualsevol de les denominacions ja citades. La Normalitat. Actualment, la visió sobre aquest terme dista molt de la tradicional norma social, ja que la clau es troba en la valoració i comprensió de la subjectivitat del individu. Sent clar i evident que cadascuna de les persones ha estat socialitzada de
Page 2
manera diferent, i que les condicions de vida en termes d’educació, afecte, estrat socioeconòmic, experiència de parella, família i sexualitat són diferents, no és possible que s’estableixi una avaluació que englobi el panorama social i l’individual de manera efectiva. El referent en la normalitat de la sexologia serà llavors la història individual de la persona, les creences, afectes, predisposicions, prejudicis, aprenentatges i experiències de vida, la qual calça amb la línia d’avaluació psicològica de l’avaluació de la modificació de conducta de la psicologia, ja que en aquesta es tenen en compte els factors ja esmentats, dins del que es coneix com a repertori a base de conducta (RBC). En aquest punt s’ha de tenir en compte llavors el que implica la satisfacció per a cada qui, i que aquesta satisfacció no necessàriament concorda amb els estàndards socials. És important aclarir que, no perquè aquesta sigui la concepció, s’està d’entenimentat en què es transgredeixi la llei, perquè el cometre actes il · lícits o causar danys a tercers no pot justificar sota l’esquema de que “el més important és la meva satisfacció personal”. De fet, hi ha tres característiques que s’han de prendre en compte per poder classificar un acte o fantasia com a normal: 1 – És egosintónico, 2 – Es dóna el mutu acord, i 3 – No causa dany a tercers. El que alguna cosa sigui egosintónico vol dir que està d’acord amb la meva pròpia forma de ser, i que no genera un desequilibri emocional, ni cognitiu per a la meva persona. La pràctica ha de realitzar de mutu acord, el que implica que les dues parts conscientment accepten la pràctica i les seves possibles repercussions, com per exemple si un home decideix amb la seva parella practicar troilismo incloent a una dona, la seva parella eventualment es veurà en la possibilitat de demanar un home. Finalment sense danys a tercers implica que persones externes o la llei no siguin violentades. El Eròtic.
Page 3

En aquest apartat caldrà verificar tot allò que la persona a après a erotitzar (el que li vol dir sexualment efectiu) o no, així com també el grau en què l’expressió comportamental influeix sobre la persona, ja que aquesta intensitat pot variar per cadascú. La classificació pot, des del no eròtic ser expressió mínima (EM) o expressió accentuada (EA) ia l’àrea eròtica estaria la expresiónerótica sexual a nivell fantasiós (EESF), l’expressió eròtica sexual mínima (EESM), l’expressió eròtica sexual preferida (EESP), i l’expressió eròtica sexual exclusiva (EESE). EXPRESSIONS comportamentals No Eròtic Eròtic Cal destacar que aquest sistema classificatori és objectiu i neutral, ja que es focalitza en la intensitat de l’erotisme que una persona tingui assignada a qualsevol de les expressions comportamentals de la sexualitat, les quals des d’aquest panorama no calcen dins de la idea de malaltia, depravació, pecat, trastorn, etc. Expressions comportamentals de la sexualitat. Dins d’elles s’entén qualsevol comportament que es reflecteix de part de la persona, i que pot ser entès com una afiliació o gust particular, el qual pot situar-se en graus d’intensitat d’acord a la erotització que s’hagi assignat a aquesta expressió comportamental. Dins d’aquest llistat es troben: • Escoptofilia: la qual consisteix en el plaer per mirar cossos, expressions amoroses o ambdues d’altres persones. • Logofilia: la qual consisteix en el plaer per llegir textos • Linguofilia: que consisteix en el plaer per dir o verbalitzar.

Dependència psicològica: primera part

Experiència agradable - Dependència psicològica, article publicat a Psicoactualidad

Una tarda tranquil d’estiu, veure ploure sobre les plantes, a la galeria de la casa. Caminar descalç sobre la gespa acabada de tallar. Seure a menjar aquest plat favorit a la companyia desitjada. Lliscar amb la interlocutòria per la carretera escoltant la música de la meva joventut. La dolça i intensa intimitat d’una nit amorosa que es demora fins a la matinada. El sobresalt en llegir, abstret, viatjant al metro, la rematada rotund d’aquest poema de Borges.L’aroma del cafè, que està sent preparat per a mi, percebut gairebé, mentre no acabo d’remolejar al llit.

Experiències de plaer. Moments aliens al dolor i al deure, guardats per la memòria com a representants de la felicitat. Hi ha qui assegura que la felicitat és això, un registre de la memòria: ens adonem que hem estat feliços.
Aturar-se en el plaer, demorar, anticipar, provocar, intentar repetir-ho, què té això de dolent? O és potser que hauríem de procurar el dolor, això que la vida porta sola i sense ajuda. O només atendre el deure i l’obligació, acreditant actius en un compte, que vagi a saber quan i en quines condicions passarem a cobrar.

És fàcil evocar en gairebé qualsevol persona l’experiència del plaer a partir dels exemples que imaginem més amunt, tots ells tenen alguna cosa d’universals. Tanmateix el plaer ens arriba moltes vegades per viaranys enrevessats. Si ho observem detingudament veurem que moltíssimes coses i situacions ens poden provocar plaer, i, amb el degut ensinistrament, gairebé tot pot arribar a ser plaent, fins el sofriment mateix, fins al destructiu.

Com és això possible?

Es tracta d’un dels problemes més complexos que ha enfrontat la Psicologia des dels seus inicis, i resoldre’l, encara parcialment, ha revelat a molts estudiosos, fins al dia d’avui. Hi ha coses que ens agraden, i que a més ens agrada que ens agradin. Els capvespres sobre el mar per exemple. Ens agrada reconèixer i ser reconeguts com a persones sensibles, capaços de commoure pels matisos del taronja i el vermell del sol enfonsant al mar. Hi ha coses que no ens agraden, però ens agradaria que ens agradessin, la música contemporània podria ser el cas. Això ens mostraria com a persones cultes, d’interessos estètics diversos, capaços de trobar la bellesa on tots troben sorolls incomprensibles. Hi ha coses que ens agraden, de vegades moltíssim, però no ens agrada que ens agradin, com aquest programa xaró de la TV, o hurgarnos amb la llengua la cavitat d’un queixal. Demostra que hem aspectes que jutgem ximples o ordinaris i no ens agrada mostrar-los.Mantenim així, una col · lecció privada de plaers secrets, gairebé mai compartits. Veiem doncs, que la relació amb el nostre plaer és de vegades harmònica i de vegades conflictiva. Moltes vegades no acord amb aquest plaer intens que sento sorgir des d’una profunditat en mi que no vull reconèixer com a pròpia.

Hi ha també en el plaer un element que hem de considerar, i és el que dèiem abans l’ensinistrament o l’educació per al plaer.A tots ens agrada espontàniament, des de nens, el dolç, però els sabors amargs o àcids d’algunes begudes o aliments, hem d’aprendre a gustarlos, provant-los de poc, fins que aconseguim apreciar intensament. Pot passar que alguna cosa arribi a agradar només després d’un llarg aprenentatge que inclou un gran esforç, emprès tan sols perquè estem convençuts que allò és bo, bell o molt nutritiu. Per exemple, gaudir de poder córrer deu quilòmetres, o de tocar la sèrie completa de l’Clau Bé Temperat de Bach. Curiosament, també puc entrenar, amb gran afany, per trobar plaer en produir-petits talls amb una navalla a l’avantbraç, si tinc èxit els talls seran cada cop més grans. En quin moment de la meva història i sota quines circumstàncies vaig aconseguir lligar el gaudi amb aquesta actitud autodestructiva? Difícil saber-ho, però és força freqüent trobar situacions humanes en les quals el plaer, el dolor i l’autodestrucció es troben entreteixides en una trama d’aparença indissoluble. El plaer és “cap a la vida” en alguns dels nostres exemples, i “cap a la mort” en altres. Sembla, doncs, que només el plaer, ell i per si mateix, si bé necessari, no és suficient per informar sobre allò, que a falta d’una expressió millor, anomenarem “el bo de la vida”.

La psicologia ens ha ensenyat, des de fa molt temps, que hi ha una tendència espontània i universal en el nostre psiquisme que alimenta l’esperança il · lusòria de mantenir estables i indefinidament prolongats en el temps, estats mancats de conflictes i per tant de sofriment. Estats als quals tots els nostres desitjos es poden complir sense generar desacords ni confrontacions de cap tipus. Aquesta fantasia infantil, imbricada en el profund de la nostra ment inconscient, es resisteix a incloure l’alternança entre plaer i dolor com una regla bàsica de l’estatut de l’existència humana. Portar aquesta convicció a l’extrem, sol conduir a les persones a atrinxerar-se en les mil variants dels paradisos artificials, algunes més perilloses que d’altres. Al cap, el dolor que es va intentar evitar, irromp multiplicat i immanejable. Aquesta creença, a totes vistes una mica boja, forma part de l’arrel i naturalesa del nostre ego. Han estat les psicologies derivades del pensament d’algunes de les cultures d’Orient que millor ens han assenyalat la via de sortida d’aquest parany il · lusòria, a ensenyar-nos que tant el plaer com el dolor són experiències alternants i impermanentes, que han de ser transitades (no descartades sinó transcendides) per assolir la veritable naturalesa del nostre ésser.

Els éssers humans som molt complexos. Si ens comparem amb els nostres germans els animals, aquesta complexitat del nostre funcionament mental i del nostre comportament la veiem provenint d’una major complexitat en el desenvolupament cerebral. A mesura que aquesta complexitat va ser desplegant-se en el comportament i en la cultura, la satisfacció de les necessitats i l’obtenció de plaer va ser fent-se cada vegada més sofisticada i va començar a allunyar-se dels primitius objectes i situacions capaços de proporcionar satisfacció. Així és com el pur fam biològic va donar lloc als diversos i refinats apetits satisfets per l’art culinari, o com el ritme de l’activitat sexual va deixar d’estar marcat pel zel i la necessitat reproductiva, per esdevenir en un fi en si mateix, en el qual la necessitat a satisfer és l’obtenció de plaer mateixa. Accedim així llavors, al que Foucault anomena l’ús dels plaers. La paraula ús, al · ludeix a la possibilitat d’accedir al plaer en la mateixa forma en que un ho fa a qualsevol instrument que aquesta allí per ser utilitzat, segons la meva necessitat i conveniència: un tornavís, un CD, un automòbil o un programari. Semblant possibilitat de maneig del plaer implica una veritable revolució en la història dels éssers vius, i és exclusivament humana. S’originen així llavors una nova sèrie de problemes i preocupacions sobre quines són les millors maneres d’administrar i regular aquest poder sobre el plaer, ja que, aviat s’adverteix que, lliurat al seu gust pot resultar nociu. Totes les religions, sistemes morals i ideologies, cadascuna en el seu moment, han tingut alguna cosa per dir sobre aquest espinós assumpte.

És important que aclarim que quan parlem d’ús en qüestions referides a la conducta humana, sorgeix la possibilitat de considerar el passatge a l’abús ia la dependència. És així que ús, abús i dependència representen un tríptic de progressius passos possibles en la relació dels éssers humans amb la recerca i administració del plaer, i (a no oblidar!) Amb l’evitació del dolor.

Transcendir - Dependència psicològica, article publicat a Psicoactualidad

Les situacions de dependència queden establertes quan la persona comença a viure per i per a l’objecte del seu plaer. L’home, al llarg de l’evolució històrica, ha tingut accés a operar en forma, de vegades directa i de vegades mediatitzada, sobre el que coneixem avui dia, des de la neurobiologia, com circuits de recompensa. Els circuits de recompensa són connexions estables del nostre cervell, l’activació produeix vivència de plaer. El seu funcionament, encara que no les conseqüències, roman per sota del nivell de la consciència. Les substàncies des d’antic conegudes com addictives (cocaïna, heroïna, marihuana, etc.) Produeixen (amb algunes diferències) la posada en marxa d’aquests circuits. L’ús sostingut de les mateixes desenvolupa (amb variacions entre les diferents substàncies) tolerància (necessitat d’augmentar la dosi per obtenir el mateix efecte) i dependència. La dependència és algunes vegades psicològica (necessitat inajornable de tornar a viure la sensació agradable) i altres vegades, a més de psicològica, física, ja que les substàncies en qüestió passen a formar part del propi metabolisme cerebral, no podent ser interrompuda bruscament la seva administració, sinó a cost de provocar intensíssims símptomes desagradables, que de vegades poden posar en risc la vida (síndrome d’abstinència). Quan s’arriba a aquest punt el teixit nerviós ja no pot treballar en absència de la substància estranya, iniciant-se un procés de deteriorament progressiu. És conegut l’experiment fet en rates de laboratori que il · lustra la situació. S’implanten elèctrodes en el cervell del rosegador que en ser activats produeixen l’efecte plaent. Se li ensenya l’animal a activar mitjançant una palanca que pot accionar amb la pota. Arribats a aquest punt els animals es autoestimulan interminablement. Deixen de menjar i beure i moren exhausts. L’activació antojadiza d’aquests circuits de recompensa és un exemple immillorable d’aquella situació humana immortalitzada en la història de l’aprenent de bruixot. Un jove estudiant aprèn, espiant al vell bruixot, com fer perquè les galledes d’aigua s’omplin i buidin sols, i l’escombra barra per si mateixa, sense que ell hagi ocupar-se de manejar-la. Quan li toca endreçar el gabinet recorre a les paraules màgiques i posa en funcionament l’encanteri. Tot funciona bé fins que s’adona que no coneix el conjur per detenir-los.
El vell bruixot arriba, per frenar el caos, evitant just a temps que l’infeliç aprenent mori ofegat. En la història de les addiccions, moltes vegades el vell bruixot no arriba a temps.

No obstant els rivets tràgics que poden adquirir les situacions humanes d’addicció a substàncies, la història de les addiccions i la dependència està menys lligada, en la seva gènesi, l’ús de químics que a l’actitud psicològica que hem caracteritzat en aquest article. La utilització de substàncies químiques o alcohol li afegeix un element dramàtic al complicar la salut corporal en la desfeta, i empitjorar el pronòstic, però la puntada de peu inicial està donat per una tendència a resoldre els conflictes a través d’una actitud infantil regressiva i negadora, a evitar enfrontar el dolor, a conduir-omnipotent i màgicament amb els desitjos, a refugiar-se en la fantasia de resolucions il · lusòries i evasives dels problemes que la vida porta. És així que podem tornarnos dependents en una quantitat interminable de situacions. Podem establir vincles d’ús, abús i dependència, lliurant la nostra vida a un viure per i per al joc, una relació de parella simbiòtica, les compres compulsives, la feina, el sexe, internet, i com cosa es creui en el nostre camí.

Dependència psicològica: segona part

Vegem ara perquè diem que és possible establir relacions de patològica dependència amb infinitat d’objectes i situacions.Aturem-nos a revisar una mica les nostres relacions sentimentals, i la manera en què les establim, per no restringir les situacions de dependència a substàncies químiques, com qui creu que és aquest “objecte dolent” el causant del meu dolor.

Pertinença i identitat - Dependència psicològica, article publicat a PsicoactualidadLes relacions amb les persones, que s’han anat transformant al llarg de la vida en els nostres altres significatius no són prescindibles. Són la nostra atmosfera humana. És allà on respirem l’aire que ens manté humanament vivents. Conformen per cadascú el món particular que s’ha construït, de manera que vivim en elles, és a dir dins d’aquestes relacions, com qui habita una casa. Sense aquests vincles ens sentim a la intempèrie. Les relacions amb els nostres altres significatius, pares, fills, parelles, germans, amics, ens atorguen un profund sentit de pertinença. Encara més que això, són les que acaben de consolidar la nostra identitat: som els que som en relació a aquests altres.Pertinença i identitat Què és això? Doncs ni més ni menys que pertànyer, participar, ser una part essencial, d’un grup humà, i alhora definir amb trets propis, que m’atorguen individualitat. La pertinença em protegeix de l’aïllament i la identitat evita que em funda indiferenciadament amb els altres. Pertinença i identitat són dos valors molt profundament apreciats per cada un de nosaltres. Aquesta apreciació és profundament subjectiva i inconscient, i es percep com una distinció a l’interior d’una polaritat entre pertinença versus aïllament en un cas, i ser algú versus ser ningú en l’altre. Aïllament i manca d’identitat són viscuts com angoixants, mentre que pertinença i identitat ressonen emocionalment com gratificants, agradables.
Retinguem aquesta dada.

Atenguem ara al curiós fet que segueix. En alguns moments de la meva història, quan era encara molt petit, vaig anar acomodant la meva pertinença i la meva identitat al que la vida m’oferia. No a l’ideal, sinó al possible. Me’n vaig anar adaptant, el més creativament que vaig poder, a les condicions físiques i mentals amb què vaig néixer dotat i al lloc en què em va tocar “aterrar” a la meva arribada al planeta. Lloc que ja estava prefigurat abans del meu naixement.

A Esteban li va tocar néixer en una acomodada família de classe alta, com a primer fill, nebot i nét, Rosa va aterrar en un suburbi de Buenos Aires, la seva mare és una dona boníssima i cega, Ibrahim és el sisè fill d’una família de camperols en algun país d’Orient Mitjà, serà criat per una tia paterna i tindrà un germà menor discapacitat. Cadascú pot afegir el seu propi personatge a la llista. Una vegada que aconsegueixo “calçar” una identitat i una pertinença alguna cosa dins meu es calma.Una angoixa insuportable cedeix. Per acomodar creativament a la vida hauré ser unes vegades “l’alegria de la casa”, o potser em tocarà anar de valent i provocador, una altra persona veurà que tot funciona quan es comporta com una chiquilina ingènua, o si la via de “salvadora del món “. Succeeix que una vegada que aquestes formes de funcionament s’estabilitzen queden lligades a la gratificant, agradable (i moltes vegades oculta) sensació de ser i pertànyer. Encara que la meva identitat sigui la d’un violent i la meva pertinença a un grup marginal.

Tendiré llavors, a establir les meves noves relacions amb aquelles persones que puguin jugar els rols complementaris necessaris perquè jo continuï jugant el meu, si hi ha alguna cosa segur en aquest món humà, és que sempre hi haurà un trencat per a un descosit, de manera que podem donar per descomptat que cadascú trobarà la seva partenaire adequat. El “altre” amb el qual intentaré armar un vincle, no serà llavors un autèntic i legítim “altre”, sinó un objecte, el percebré només parcialment, en la mesura que em permet jugar el meu joc, que, si la relació funciona, es convertirà en el nostre joc. Un objecte del meu joc après a la infantesa per calmar l’angoixa. Un objecte del qual faré ús, abús i fins podré tornar dependent.

Aquests esquemes armats per la nostra ment infantil ens dominen després al llarg de moltíssims anys de doloroses experiències. La paraula vincle prové de la paraula cadena, i en examinar els vincles humans a la llum del que estem descrivint, comprenem aquesta connexió. Ronald Laing en el seu llibre Nusos descriu poèticament moltes d’aquestes complicades trames vinculars, descobertes en la seva experiència com a terapeuta, extraiem algun fragment:

“Hi havia una vegada un nen anomenat Joan
que volia estar tot el temps amb la seva mamita
i tenia por que ella s’anés

després quan va ser una mica més gran,
volia estar lluny del seu mamita
i tenia por que
ella voldria estar tot el temps amb ell

quan va ser gran es va enamorar de Juana
i volia estar tot el temps amb ella
i tenia por que ella s’anés

quan va ser una mica més gran,
no volia estar tot el temps amb Juana
tenia por
que ella voldria estar tot el temps amb ell, i
que ella tingués por
que ell no volgués estar tot el temps amb ella

Joan fa que Joana tingui por que ell l’abandoni
perquè ell té por que ella l’abandoni.

Joan té por que Juana sigui com la mare d’ell
Joana té por que Joan sigui com la mare d’ella

Joan té por que
Joana cregui que ell és com la mare d’ella
i que Juana tingui por que
Joan cregui que ella és com la mare d’ell

Joana té por que
Joan cregui que ella és com la mare d’ell
i que Juan tingui por que
Joana cregui que ell és com la mare d’ella “.

El que fa tan atrapantes aquestes observacions de Laing és, la manera tan senzilla en què queden exposats les pors i les negociacions de la ment infantil, enmig de les relacions de la vida adulta, convocant al embolic infinit de la ment infantil dels altres .

Si aconsegueixo calçar just amb algú que em permeti repetir l’estil de vincle íntim que va ser dominant en la meva infància, aquell en el qual vaig satisfer les meves primeres necessitats d’identitat i pertinença, el mantindré encara que sigui una font inesgotable de dolor i frustració. Encara conscientment pugui manifestar el meu enuig i el meu rebuig, romandré independentment lligat a aquesta relació.

La clau per desfer aquests nusos infinits es l’anem a demanar a un poeta. Els poetes han estat sempre molt lúcids per percebre els mals de l’ànima i els seus remeis. Homer li fa dir a Helena en la Ilíada: “Héctor, tu ets el meu pare, la meva senyora mare i tots els meus germans. Però sobretot ets l’amor que floreix “

A la primera part de la frase Homer ens explica en només dotze paraules que la porta d’entrada, inevitable, a totes les relacions amoroses de la nostra vida s’estableix sobre el motlle que vam aprendre en els nostres vincles primaris. Afegeix després un però i un sobretot, que ens adverteixen, molt clarament, que aquestes relacions han de ser transcendides, travessades, superades, si pretenem accedir al miracle de l’amor que floreix.

El primer pas per a aquest travessar és advertir que l’altre és un legítim i autèntic altre. No és un objecte per a la procuració del meu plaer o el desplegament de la meva rotllo. Té la seva pròpia història, amb les seves pors, els seus secrets i les seves necessitats, i seria bo que aconseguís aturar per permetre al nou que mostri els seus atractius. A aquest altre arribo per igual, però només creixeré i creixerà la relació si accedeixo al diferent. Si em quedo en el conegut només podré avançar cap al conegut. Instal · lat allà caminaré en cercles, anestesiadamente, o patiré la frustració d’una relació tòxica de la que m’he tornat dependent, a l’estil de “ni amb tu ni tan tu”. Aquest travessar implica assumir el risc de la pròpia llibertat. Prendre les regnes de la pròpia vida per dirigir conscientment cap a regions desconegudes on caldrà sortejar obstacles difícils i situacions crítiques. Aprendre a usar altres recursos diferents dels coneguts i trillats.

Transcendir - Dependència psicològica, article publicat a PsicoactualidadEl primer pas en un camí de creixement és frustrar els meus vells mecanismes coneguts per permetre que sorgeixin altres. Això origina inevitablement situacions de crisi, angoixa i dolor. Aquest dolor no pot ser evitat, no ha de ser evitat. Però aquest dolor té un sentit perquè ens permetrà créixer. No és un mal destructiu. El que destrueix és el dolor inútil, el que no porta enlloc, el del gos mossegant-se la cua. És possible que de vegades requereixi ajuda per travessar aquesta zona de crisi, hauré d’aprendre a demanar-la, renunciant a una altra característica de la meva ment infantil: l’omnipotència. És possible, potser segur, que algú es foti pels moviments de la meva crisi, que algunes relacions es ressentin o es perdin (des de ja perdré la relació íntima que sostinc amb els pares de la infància). Hauré aprendre, adultamente, a avaluar que guanyo si guanyo i que perdo si perdo, ia triar, ia acceptar les conseqüències dels meus eleccions, totes les conseqüències.

Travessar la crisi em permetrà trobar amb mi mateix com una persona més lliure i madura, menys il · lusa, més plena de sentit.La felicitat mai és una cosa que es pugui garantir, però sí l’autenticitat, la veritat en el viure.

Dependència psicològica: tercera part

Com sortir, llavors, dels enrevessats camins de la ment que ens poden portar a prendre el destructiu per constructiu, el tòxic per nutritiu?

Donem una idea aproximada de com són aquests senders, per assajar les maneres possibles d’alliberar-se. Fem llavors un tour al voltant de les nostres idees més boges.

Allà ve Superman

Joan Carles beu en excés des de fa, almenys, un any i mig. S’adona perfectament que està utilitzant l’alcohol per poder fer front a situacions que ho atemoreixen. Ahir va necessitar d’una ampolla i mitja de cervesa per poder acudir a la seva segona cita amb Paula. La primera vegada que es van trobar va estar tan inhibit que no va poder ficar ni un entrepà, en canvi ahir hi va veia veritablement seductor. Hèctor, el germà menor, va trobar diverses ampolles a la seva cambra i el va sorprendre més d’una vegada bevent tot sol. Va poder dir-ho obertament. Joan Carles li va respondre que sabia que estava bevent una mica de més, però que la situació estava perfectament controlada. Li va explicar que ell era una persona especialment dotada per dominar els seus impulsos en el moment mateix en què ho considerés necessari. Que l’alcohol no era un enemic prou poderós davant la seva fortalesa de caràcter. Que comprenia que li costés entendre-ho, perquè la majoria de la gent no té aquests trets de personalitat que fan d’ell algú una mica especial.

Van ser necessaris la pèrdua d’una Paula i dos llocs de treball perquè Joan Carles baixés estrepitosament l’Olimp de la seva omnipotència. El primer que va aprendre a distingir, quan arribo a terra ferma, va ser la diferència entre puc i no puc. El segon va ser diferenciar no puc de no es pot. Semblen diferències mínimes, ximples o òbvies, però per a Juan Carlos significar la distància entre la bogeria i el seny, entre la vida i la mort. Et demano que intentis establir la distinció en episodis de la teva pròpia vida i així observes la relació amb la teva pròpia omnipotència. Hi ha coses que puc fer, fins a un cert punt en què pot passar que deixi de poder. Com per exemple quan deixo que l’alcohol avanç sobre les subtils vies metabòliques del meu organisme, arribarà un moment en què ja no pugui, voluntàriament controlar la ingesta. Hi ha coses que no puc avui, però potser pugui matí, però també hi ha coses que no es poden, ni avui, ni demà ni mai perquè estan més enllà de les meves possibilitats i de les de qualsevol, com ara decidir que a mi, en particular, determinada cosa no va a fer-me mal, simplement perquè així ho vull.

Arriba Mr Magoo

Guadalupe viu davant de l’ordinador. Viu vol dir que viu, és a dir, menja, beu, conversa, fantasieja, somia, riu, gaudeix, s’enfada, s’excita, viatja, estudia, juga … juga a que viu. El xat, internet, una mica de música i pel · lícules omplen la vida, reemplacen la vida.

Fa temps que no surt de casa només pel gust de fer una passejada, els seus problemes amb l’acne i el sobrepès s’han agreujat molt. Va deixar de banyar-se diàriament. Les seves amigues li ho diuen, a través de l’ordinador i quan poden, poques vegades, personalment. L’hi diuen perquè és obvi i evident per a qualsevol: Guada té moltes dificultats per relacionar-se amb les persones reals, particularment perquè sent un gran rebuig pel seu aspecte físic. Tots ho veuen, menys ella. Així és la negació. Comença un no veient els detalls dolorosos de certes situacions, i acaba no veient ni per on camina. A través de la negació un pot tapar amb una cosa tan petitó com el dit polze cosa tan gran com la lluna.

Qui va ser d’una gran ajuda perquè Guadalupe donés el primer pas per sortir de la seva addicció a l’ordinador va ser la seva amiga Carme. Carme es va adonar que diverses de les amigues de Guada l’ajudaven a sostenir aquesta ficció de vida en lloc de ajudar-la a veure que això no era vida. Li feien les compres, o tràmits, per la pena que els donava el seu estat anaven a quedar-se amb ella o li cuinaven. Van retirar, llavors, aquest suport logístic i el primer que va passar va ser que Guadalupe començar a sentir els enutjosos inconvenients pràctics del seu aïllament. El segon va passar uns dies després i va ser una mica més dramàtic. Després d’una de les seves esporàdiques dutxes es va topar de sobte i sense proposar-s’ho amb la seva imatge al mirall. Nua, de front i inadvertida, la visió li va produir un immens rebuig. Va sentir odi, fàstic, i es va cridar coses horribles a la cara. Però enmig d’aquesta crisi de crits i plor, va descobrir a la mirada d’aquesta ganyota vociferant l’enorme dolor, por i pena que s’amagava després d’aquest rebuig. Va veure en aquests ulls una nena espantada i perduda i va sentir la peremptòria necessitat de cuidar-la, protegir-la. Va ser com si de sobte veiés, simplement veiés el que sempre havia estat allà.Aquest només veure va ser la puntada inicial, d’un camí de recuperació. Va necessitar ajuda, però ara la ajuda va ser per sortir, no per romandre.

La Reina de la Tragèdia

Elvira ha tornat a estar amb Pepe. Sembla increïble però és cert. No serien res aquests cinc anys de baralles permanents, reclams interminables, gelosia insofribles. Va ser molt dur haver d’informar que el nuvi que participava des de fa tant de les reunions familiars era un senyor casat, pare de tres criatures (les bessones són precioses). No parlem d’aquells estalvis perduts el 2002, prestats per una setmaneta nomás, que mai van tornar a aparèixer (Elvira ja no se’ls reclama perquè Pepe es deprimeix).

Ella ho posa molt nerviós amb les seves preguntes i els seus emplaçaments, si no fos per això ell mai li aixecaria la mà, perquè “en el fons és bo, després se sent culpable i em demana perdó”. Quan viatja al tren, sola, s’adona de coses, no és tonta, però tampoc pot entendre algunes de les coses de les que s’adona. És un secret que a ningú li explica, que descobreix un ocult plaer en ser considerada tan llastimosament per tanta gent, “… pobre Elvira …”. Però més secret és que de vegades s’adona que exerceix un poder molt gran sobre Pepe, sembla mentida, però ho pot. Tanmateix pateix, pateix de veritat, no simula. Un dia viatjant en el tren, mirant per la finestreta, es va dir a si mateixa, en silenci, apenitas, “ja no vull”. Això va ser tot. Hi havia cridat, plorat, colpejat, insultat Pepe en escenes horribles tantes vegades, tan inútilment. Però aquesta vegada va ser diferent. El que li va sonar fort en el “ja no vull” no va ser el “ja” sinó el “vull”.

Va descobrir que hi havia un desig de patir, i això la va impressionar. Però apareixia ara un desig de no patir, fill d’aquestes cosetes secretes de les que s’adonava quan viatjava al tren. Va descobrir, també, que hi havia una llibertat, petita, condicionada, però que era seva, i que podia créixer. Això va ser tot. Només una porta que es va obrir, i Elvira va tenir la intel · ligència d’avançar per aquest camí. Li va portar temps, va requerir ajuda, però va sortir de l’asfixiant dependència emocional en què es trobava. Va descobrir la seva llibertat i la va conrear. El que va passar amb Pepe ja és una altra història i no importa tant.

Superman, el omnipotent que desconeix els límits, Mr Magoo, el negador que no veu ni el que té muntat al nas, La Reina de la Tragèdia addicta a la passió de patir són només tres exemples dels mons bojos que ens podem armar amb les nostres idees boges. Tots ells tenen vies de sortida que són camins d’aprenentatge: aprendre els límits del meu poder sense caure en la impotència, aprendre a veure el que és obvi sense negar immediatament després, aprendre a exercir la meva llibertat de …, i així poder exercir la meva llibertat per …

Podríem haver-nos trobat a la nostra galeria amb Peter Pan, l’etern nen màgic, amb Popeye, segur de poder vèncer el mal amb una dosi d’espinacs, amb el senyor addicte al treball amb el qual es creua El Petit Príncep, convençut que és cada vegada millor fent cada vegada més. Tots ells tanquen en el seu error la possibilitat del seu remei, és només el desig, la paciència i una mica d’ajuda el que cal per recuperar-se.

Gran nombre de persones pateixen aclaparament per la violència, apatia i rutines que enfronten diàriament, i això els fa sentir que la seva vida no té propòsit, en les seves pròpies paraules, experimenten un “buit” que s’aguditza i els resta vitalitat. Aquest aquest el seu cas i vol fer alguna cosa per canviar la seva situació? Descobreixi a continuació com aconseguir-ho.

És difícil ignorar que els índexs delictius a Mèxic i el món presenten xifres ascendents, que la depressió va guanyant terreny en persones de totes les edats i que diferents tipus d’addicció es tornen més comuns en el nostre espai vital. Les ciutats semblen més perilloses i asfixiants que mai, despertant en molts dels seus habitants un sentiment tràgic que per moments sembla incontrolable.

A dir de Marc Eduardo Murueta Reis, president de l’Associació Mexicana d’Alternatives en Psicologia (Amapsi), “el buit existencial és la sensació de manca de sentit de la vida, de tedi, de no saber per a què es viu, i que porta l’aïllament i enrariment de la relació amb la família i la societat “. Un concepte similar va ser creat pel filòsof alemany Martin Heidegger (1889-1976), que va parlar del “anorreament” per descriure que una persona “sent-res ‘i percep la” inhospitabilidad del món “.

El buit de l’existència, assegura l’especialista en psicologia i filosofia per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), es relaciona amb crisis emocionals desencadenades per patir frustracions de manera contínua, incapacitat per concretar propòsits individuals i realització d’activitats rutinàries que deixen poc espai a la creativitat, però es deu sobretot a la manca d’afecte i de relacions socials enriquidores.

Així mateix, crida l’atenció sobre el fet que el pacient amb aquest problema experimenta habitualment estats d’angoixa, és a dir, “moments d’alteració, tensió o ansietat sense que hi hagi alguna cosa que els provoqui, la persona sent que el preocupa tot, però a alhora res en específic. Ha perdut la motivació i l’interès pel que passa i això fa que cregui que viure és el pitjor que li pot passar, és de suposar que quan aquesta situació es prolonga i és molt intensa, arriba a desencadenar el suïcidi “.

Problema individual, problema comú

Encara que tradicionalment s’ha establert que la sensació de buit es presenta més sovint durant la senectut, el també catedràtic de la Facultat d’Estudis Superiors de Iztacala, pertanyent a la UNAM, indica que aquest problema es pot observar gairebé a qualsevol edat, sobretot a partir de l’adolescència, que és quan l’ésser humà comença a preguntar-se quin és el sentit de l’existència.

Encara més, el Dr Murueta Reis comenta que “és notable que en dates recents s’ha elevat la sensació d’aclaparament en persones amb 25 anys o menys i que les taxes de problemes psicològics i suïcidi en aquest sector poblacional s’han incrementant en tots els països, pel que sembla perquè la globalització genera la sensació de trobar davant d’una maquinària social de la qual ni tan sols se sent part i que ha estat imposada. A diferència dels seus similars dels anys 1950 a 1970, que eren emocionalment més forts i creien que podien canviar el món, els joves de 1980 a la data fan l’efecte d’experimentar una sensació de depressió generalitzada i d’impotència que s’accentua poc a poc “.

Hi ha diverses raons que expliquen l’agudització del desencant cap a la vida, sent excel · lent “el fenomen de despersonalització que genera la societat industrial. La tècnica ha atropellat les manifestacions culturals, que són referents importants d’identitat i pertinença a un grup, mentre que els carrers, els centres de treball i mitjans de transport com el metro ofereixen un ambient en el qual les persones viuen envoltades de gent , aparentment acompanyades, però solitàries en l’emocional “.

Segons l’opinió de l’especialista, aquest fenomen va ser observat des dels seus orígens (segle XIX) pel filòsof danès Sören Kirkegaard i ha estat descrit per nombrosos escriptors, com el rus Lleó Tolstoi, el francès Jean Paul Sartre, el colombià Gabriel García Márquez o el mexicà Octavio Paz. Emperò, la pèrdua d’esperança s’ha accelerat en les últimes dècades per fets com la caiguda del bloc socialista, que per a molts representava una alternativa de canvi que ha desaparegut.

El mateix cal dir de les relacions familiars, en les quals és comú observar abandonament afectiu i falta de comunicació. Descriu el psicòleg que encara que en les llars hi hagi la presència física d’un o ambdós pares, aquests es trobin emocionalment absents “com succeeix en la pel · lícula El mur (The wall), de Pink Floyd, on el personatge requereix la seva mare i ella sembla no respondre “, o bé, les necessitats voregen als tutors a passar molt temps fora de casa i” a viure abstrets tractant de solucionar la seva problemàtica econòmica, mentre els nens es troben en una altra realitat, com exemplifica la cinta Vides perdudes (Kids) “.

Tot aquest panorama ha afavorit el distanciament de les relacions humanes i afectives, alhora que ha generat incredulitat respecte a la idea que les persones poden actuar de manera honesta o autèntica. “La pèrdua de confiança en els altres per patir abandó, decepcions, traïcions i actes de violència-sosté el psicòleg-esdevé una pèrdua d’identitat i de confiança en si mateix, ja que un individu sense relacions satisfactòries amb els seus semblants no té referents clars amb els quals comprendre, produint d’aquesta manera una sensació de buit “.

Conseqüències notables

Enmig d’avingudes i de l’anar i venir d’automòbils resulta difícil establir quan una persona experimenta falta d’interès per la vida, sobretot perquè així és impossible conèixer els sentiments de la gent i l’estat de les seves relacions afectives i familiars. No obstant això, només cal analitzar una mica les escenes que es presenten diàriament per entendre que la sensació d’aclaparament és molt més notable i comú del que sembla a primera vista.

En primer lloc, descriu el Dr Marc Eduardo Murueta, és evident que una de les principals conseqüències directes d’aquest problema és la depressió, però s’ha de considerar que “les persones amb aquest patiment tendeixen a ser bipolars o maniacodepresivos, és a dir, que després de passar per un període de crisi entren en una fase eufòrica o maníaca en què intentaran experimentar sensacions que els facin oblidar el buit existencial, almenys durant un moment “.

Així, la història personal de cada persona determinarà la manera en què es tracta de superar o evadir l’angoixa. “Per exemple, un jove que sent buit existencial de manera significativa pot acceptar la invitació que li fan per consumir enervants, convertint-se en un drogoaddicte. Però així com passa això podem parlar d’una dona amb certa capacitat econòmica que adquireix satisfactors materials per sentir-se millor i que es transforma en una compradora compulsiva, o bé, d’aquelles persones que integren colles per cometre assalts o una violació, de manera que el seu patologia pot ser la violència social “.

Sobre aquest últim punt el Dr Murueta explica que “els segrestadors i assassins passen necessàriament per una sèrie de crisis emocionals, i entre més violents siguin els seus actes demostren que són més insensibles cap als altres i cap a ells mateixos. Només cal recordar el cas del segrestador Daniel Arizmendi: quan el van capturar i li van preguntar quin càstig li donaria a qui faci el mateix que ell, va contestar amb la major fredor que valdria la pena de mort. Era conscient, però no li importava res, ni ell mateix, a través del crim tractava d’omplir el seu buit existencial i sentir que passava alguna cosa a la vida, com ho fa molta gent a través dels diners, agressivitat, excés de treball i consum de estimulants “.

Una altra forma d’enfrontar el malestar interior, comenta l’especialista, es presenta quan la persona afectada literalment es bloqueja. Aquest problema es diu ansietat disminuïda, i en ella el pacient deixa de sentir, “no experimenta l’angoixa ni la vida, i encara que cau en alguna crisi té una mena de mecanisme mental que li permet evadir una estona, general són aquells individus que es mostren sempre indiferents i apàtics “.

Una manifestació més consisteix a mantenir relacions sexuals ocasionals. Al principi, entrar en contacte íntim amb diferents parelles pot despertar moltes emocions en la persona, donar la impressió que alguna cosa passa i que es recupera la vitalitat, però a mesura que passa el temps i es manté la mateixa situació és gairebé inevitable que es manifesti la depressió amb més severitat, ja que el pacient comença a comprendre que “no és important per a ningú i ningú és important per a ell”, donant origen a un fort sentiment de solitud.

Així, queda clar que el desencant per la vida està present en moltes persones, encara que no ho manifestin directament, però tot i això moltes campanyes publicitàries intenten aprofitar la seva existència. “La societat de consum es val d’aquest problema comercialment, i si la gent sent buit tractarà d’omplir, o almenys intentarà donar la impressió de fer-ho. D’aquí la moda o eslògans com el que diu: ‘un psicòleg mai entendrà el valor d’un vestit nou’, la veritat és que sí que ho entenem, però sabem que la felicitat que genera només dura dos o tres dies “.

John Lennon tenia raó

A dir del Dr Murueta Reis, la persona que experimenta buit existencial pot recórrer a la psicoteràpia per comprendre l’origen de la seva angoixa, expressar els seus problemes emocionals i aprendre noves estratègies per relacionar satisfactòriament amb els seus éssers propers i familiars, de manera que aconsegueixi canviar la percepció que té de si mateix i dels altres, comprenent que no tot és color negre i que sempre hi ha gent honesta, lleial i de bones intencions.

Així mateix, refereix que en l’agrupació que presideix, la Amapsi, “hem generant algunes alternatives en les quals es dóna atenció a les necessitats de les persones, pel que si comprenem que el buit existencial s’origina pels problemes emocionals que hem descrit, sabem que el que el pacient necessita és aprendre a produir afecte “. Almenys sobre aquest punt, els Beatles tenien raó quan deien que “tot el que necessites és amor”.

El psicòleg comenta que el seu grup de treball ha desenvolupat una proposta anomenada “tecnologia de l’amor”, que consta de nou factors que ajuden a que les persones prenguin el poder de la seva vida, estableixin relacions sòlides i siguin capaços de generar canvis reals. En resum, aquests punts són:

Conèixer i saber expressar els aspectes que agraden de si mateix i d’altres persones.
Compartir moments d’esplai amb familiars i persones properes mitjançant activitats com el joc, festes o assistir al cinema, teatre o altres espectacles recreatius.
Generar experiències agradables i úniques amb les persones properes; això s’aconsegueix donant major atenció als detalls, sorpreses, regals, fantasies i bon humor.
Millorar el contacte físic per aprofundir les relacions d’amistat i d’amor. Aquest aspecte inclou la manera en què se saluda de mà als semblants i les abraçades, petons i copets a l’espatlla que s’intercanvien amb amics i familiars, sense oblidar la importància de les relacions sexuals amb la parella.
Cooperar voluntàriament en la realització d’activitats amb un fi comú, contemplant per això des moure un moble entre dues o més persones fins a organitzar jocs o treballs en equip.
Compartir una activitat creativa amb els éssers propers, per exemple, el decorat de la casa, escriure un poema, planejar unes vacances o la creació d’una petita empresa.
Gaudir de l’èxit obtingut a través del treball en grup, donant la seva justa dimensió a la realització de metes importants mitjançant l’esforç combinat amb altres persones.
Conversar sobre les vivències quotidianes, anècdotes o records, així com aprendre a escoltar amb atenció els relats sobre el que li ha passat a altres.
Donar lloc a la sana competència, entesa com el desig constructiu de tractar de ser una mica millor cada dia.
“El que busquem amb això-suggereix l’especialista-és ajudar a generar espurnes motivacionals, és a dir, que els pacients aconsegueixin crear projectes de vida interessants per compte propi i que els comparteixin amb els seus semblants. No hem d’oblidar que moltes vegades la gent amb buit emocional prefereixen deixar de riure i no assabentar-se del que passa a la seva comunitat per evitar ser víctimes de xafarderies o que els assaltin, i s’aïllen en una bombolla quan el que han de fer és reforçar les seves relacions humanes “.

Malgrat els bons resultats obtinguts, el Dr Marc Eduardo Murueta opina que un canvi durador necessita de la realització d’altres mesures que involucrin la societat en conjunt. Per exemple, parla de crear una nova cultura laboral en què es contempli al treballador com un ésser humà amb emocions que necessita conviure més amb la seva família, sense oblidar el valor que tindria ajudar a que les persones aprenguin a establir relacions enriquidores i respectuoses, així com a fer ús intel · ligent de les seves emocions.

Finalment, el filòsof i psicòleg conclou que seria de gran utilitat per a tota la societat crear “alternatives viables i edificants que arribin també a l’esfera política, on els debats es redueixen a buscar ‘qui és el pitjor’. Penso que en comptes d’això és possible començar a generar propostes com la creació de ‘escoles per a pares’, on s’ensenyi als progenitors com enfrontar els seus problemes, així com de nous models educatius que facin que els nois siguin més participatius en la seva comunitat, o gràcies als quals aprenguem a ser millor parella ia treballar en equip en els nostres treballs. Sí que hi ha possibilitat d’aconseguir un canvi, i encara que no és fàcil, almenys podem intentar-ho ”

 

Moltes persones tenen dificultat per detectar i expressar les seves emocions i idees, o per actuar com desitgen, a causa de la manera en què van ser educats pels seus pares, els seus mestres i per la història de les seves interaccions socials. Aquesta inhibició els genera inseguretat, sentiments d’inferioritat, insatisfacció i frustració. Generalment diuen o fan el que creuen que els altres esperen o consideren adequat, la qual cosa freqüentment els fa víctimes de la manipulació o el xantatge. De manera complementària, altres persones contínuament es mantenen en una actitud defensiva o francament agressiva, cosa que també altera les seves relacions els altres. Això produeix sentiments de soledat que augmenten el grau de tensió emocional. Pocs són els que desenvolupen de manera natural la capacitat per expressar directament i en forma oportuna i correcta, la qual cosa juga un paper clau per a l’èxit en la vida i el sentiment d’estabilitat i satisfacció personal.

Què és assertivitat?
Assertivitat és l’habilitat per actuar o expressar les idees i sentiments propis de manera adequada, és a dir, en forma serena, sense manifestar ansietat o agressivitat davant d’una o més persones.

Per què és important l’assertivitat?
Perquè és una manera de ser que permet la satisfacció personal en atacar les coses que generen angoixa o inconformitat i promoure la realització de desitjos i l’establiment de relacions positives amb els altres.

Dues formes d’assertivitat
Assertivitat d’aprovació: quan s’expressa el gust, l’acord o la conformitat amb el que els altres fan o respecte a les coses que es perceben en l’ambient o en les persones.
Assertivitat de rebuig: quan s’expressen els sentiments de desgrat, desacord o inconformitat amb la conducta o les idees d’una altra persona o sobre determinades situacions.
Principis de l’assertivitat
Autoestima. L’assertivitat implica defensar sempre els drets propis sense agressivitat i considerant tan importants com els de les altres persones.
Persistència. Insistir en el que es pensa o desitja, sense enutjar o apenarse causa que altres pensin diferent.
Acceptació d’elogis i crítiques raonables. Escoltar el punt de vista dels altres, ja siguin elogis o crítiques, amb l’actitud serena per aprofitar en benefici propi els elements raonables.
Proposició d’alternatives: Considerant els tres punts anteriors, quan no hi hagi un acord inicial buscar creativament una possibilitat adequada per conciliar diferents interessos i formes de pensar.
Per posar en pràctica l’assertivitat a partir d’avui:
Externa els sentiments d’una forma espontània. Per exemple: “Em sento feliç” “T’estimo molt”, “Ets un bon amic”, “La teva presència m’és grata”, “No és l’ordre que vaig demanar”, “No em parli d’aquesta manera”. Contraexemple: Quedar callat, titubejar o mostrés agressiu.
Acompanya les teves frases amb expressions corporals adequades. Mostra l’emoció a la cara i amb gestos quan sigui apropiat. Per exemple, manifesta serenitat i seguretat en fer algun reclam just; pots somriure quan fas un comentari positiu.
Contradiu directament. Quan estiguis en desacord amb algú contradícelo directament de manera raonable. Per exemple: “Particularment en aquest punt no estic d’acord”, “Tinc un punt de vista diferent sobre això”. Contraexemple: “Com vostè digui”, “és veritat”.
Utilitza en el possible la paraula “Jo”. Cada persona parla en termes del que pensa, sent o desitja, independentment del criteri d’altres. Per exemple: “Jo penso que aquesta idea és equivocada”. Contra exemple: “La gent diu …”, “sembla que …”.
Reconeix, accepta i gaudeix dels elogis que rebis. Per exemple: somriure i expressar estar d’acord. Contra exemple: “No és veritat …”, “No em digui això …”, “Favor que vostè em fa. . . ”
Pregunta per què i opina. No et limitis a escoltar durant una conversa.
Mira als ulls quan et dirigeixis a qualsevol persona.
Valora les teves opinions: No et sentis obligat a obtenir l’aprovació dels altres. No busquis necessàriament el suport d’altres i tingues confiança en els teus propis arguments. Expressar-és ja molt valuós.
Procura sempre fer i aconseguir el que realment desitja. Exemple: proposar activitats o llocs que resultin agradables o interessants, no et deixis portar fàcilment pel que altres proposen quan no és una cosa que tu realment vulguis.

Sexologo Mataró