- Publicacions

TRACTAMENTS DE LA PERSONALITAT

PUBLICACIONS:

Publicaciones en Psicoactiva. Revista especialitzada:

Saber crear els bons moments en parella

Moltes vegades ens sorprèn com dues persones poden estar juntes i com una relació perdura en el temps quan tot just s’intercanvien gestos d’afecte entre ambdues. És clar que, el fet que dues persones estiguin juntes, no vol 

dir ni molt menys que la seva relació sigui necessàriament satisfactòria.Probablement hi ha altres factors no relacionats amb l’afectivitat que estan fent de mantenidors d’aquesta relació.

Què és el que ens resulta sorprenent llavors? En parella, un dels factors que fan que funcioni i que tots dos es sentin feliços de i en la relació, es mesura pels gestos d’afecte,paraules, etc., Que s’adrecen mútuament al llarg del dia. part de procurar no ofendre l’un a l’altre dient expressions desagradables, ni fent insolències de cap tipus, és important apuntar també en la direcció contrària, és a dir: ser tebi (ni afectuós ni fred) no és suficient. Cal fer gestos conscients tinguin com a objectiu complaure a l’altre (encara que a un mateix no li sigui especialment agradable l’acció), de manera que aquest pugui tenir alguna referència que li permeti mesurar el grau d’implicació que té la seva parella.

D’altra banda, com un gest senzill d’amor, fer alguna cosa que agrada a l’altre, independentment que ens agradi a nosaltres, sol portar una compensació emocionaldoncs, un dels objectius de la persona enamorada, és veure i sentir com és capaç de fer feliç a la persona estimada.

Com ho fan aquestes persones? Alejandra ens ho va explicar senzillament: “Marc i jo ja gairebé tres anys de relació i hem decidit casar-nos l’any que ve. Una de les coses que ens hem adonat que funciona en la nostra parella és que sentim que els dos “estem per” l’altre. Una de les coses que sé que al Marc li agrada és que estigui afectuosa quan arriba a casa després de treballar. Així que procuro que aquests moments siguin especials per als dos, preparo un bon sopar, i solem dedicar a donar-nos carícies mútuament. Marc, per la seva banda, sap que també hi ha temes dels que necessito parlar amb ell i, precisament per no fer-ho a la nit, em reserva en exclusiva una tarda a la setmana perquè puguem parlar del que ens calgui. A més, sap que m’agrada sentir-me atesa i sol sorprendre amb alguna trucada en el seu horari de treball, o fins i tot sol preparar menjars sorpresa, i no deixa de dir-me coses boniques durant tot el dia. La veritat és que no ens costa res dedicar aquests petits gestos perquè, d’alguna manera, trobem ressò en l’altre i sentim que la nostra unió és cada dia més sòlida ”.

En moltes ocasions, hem fet èmfasi en la importància de treballar les relacions de parella, i que la satisfacció que s’obté no és fruit de la casualitat, ni deCupido o qualsevol altre designi intangible, sinó de la voluntat i decisió diàries a apostar per algú i per un projecte conjunt.

Lògicament, en parella ha de ser cosa de dos, i de res serveix que un estigui donant tot de si, procurant els millors detalls, a canvi d’indiferència o menyspreu. És la nostra responsabilitat saber quan els nostres afectes no són ben rebuts o valorats i saber parar.

Però si estem en una relació que funciona, o per la qual encara ens val la pena intentar-ho, farem una petita reflexió: He fet avui una cosa conscientment que sàpiga que és del gust de la meva parella? Estaré atent al que fa realment feliç a la meva parella?Encara sóc a temps de fer-ho? ¿I demà, i l’altre, ia un altre …?

aclarint les diverses opcions de què disposa, com així mateix les conseqüències que puguin ser anticipades. Quan estigui en dubte la capacitat de discernir del client, el psicòleg / a-si ho estima necessari-ha de fer les consultes, interconsultes i / o sol · licitar la supervisió per enfrontar la situació adequadament. Així mateix donarà els passos necessaris perquè la família o responsables legals del client es facin càrrec del que els competeix. En qualsevol cas es tractarà de protegir la relació amb el client o pacient i en el possible mantenir la confidencialitat dels continguts. 9. Interconsultes, derivacions i treball en equip En el cas que per a una gestió o atenció professional integral el psicòleg / a estimi beneficiós per a l’individu o grup la intervenció d’altres professionals o especialistes, ha de fer les interconsultes, assessories o treball en equip aconsellables pel temps que l’acció professional ho faci necessari. Així mateix farà les derivacions pertinents quan es determini que el treball professional correspon en la seva totalitat a un altre especialista. 10. Interrupció dels Serveis Quan els serveis psicològics es veuen interromputs per part del professional o client per factors com ara malaltia, trasllat o altres limitacions, el psicòleg / a ha fer esforços raonables per planificar la continuació dels serveis, posant la major consideració en el benestar del client. En el cas d’incompliment pel client al conveni d’honoraris, el psicòleg / a pot posar terme als serveis professionals. Sense perjudici de l’anterior, el psicòleg / a d’informar el client els possibles efectes de la interrupció del tractament. 11. Terme de la Relació Professional El psicòleg / a posarà fi a una relació professional quan consideri, des del seu rol, que s’han complert els objectius. Així mateix qualsevol de les parts pot posar terme a la relació professional en estimar innecessari el servei, o que la prolongació no beneficia el client, o que aquest vol fer ús del seu dret a canviar de professional. Davant aquesta situació, el ​​psicòleg / a proporcionarà informació sobre serveis alternatius i donarà els passos necessaris per facilitar la transferència de responsabilitat a un altre professional quan correspongui. Article 12 º: Aspectes Relatius a la Relació amb col · legues i altres professionals 1. De les relacions entre col · legues Les relacions entre psicòlegs / es s’han de basar en principis de lleialtat, col · laboració, honestedat, rectitud, decòrum i respecte mutu. En els casos en què hi hagi diferències o discrepàncies entre col · legues en àrees com com diagnòstics, procediments, intervencions o tractaments, s’hauran de tractar i resoldre en una relació de mutu respecte i consideració. De la mateixa manera, han de observar aquestes conductes en tots els àmbits de relació entre col · legues. Si en l’exercici professional es percep que l’actuació viola alguna de les normatives estipulades en aquest Codi, es recomana intentar una solució informal (interpares) al

14 conflicte, per mitjà d’una conversa clara i respectuosa. Si aquesta alternativa no és efectiva o és poc viable, correspon informar al Comitè d’Ètica. És imperatiu per als psicòlegs / es, esgotar les instàncies disponibles al Col · legi de la Ordre per a la resolució de les seves controvèrsies, abans de recórrer a la justícia ordinària. Així també correspon consultar prèviament al Col · legi de Psicòlegs davant situacions que no estiguin clarament incorporades en aquest Codi o tinguin dificultats d’interpretació, així mateix quan les controvèrsies professionals entre col · legues no resolguin i afectin a clients o pacients, o puguin transcendir a l’àmbit públic. 2. De les relacions amb altres professionals En aquells casos en què sigui necessari, per raons d’interès del client o atesa la naturalesa del problema, el psicòleg / a haurà de considerar el treball interdisciplinari i en equip. Es considera desitjable la col · laboració entre col · legues i amb professionals afins. En particular, compartir coneixements i informació que propendan a la millora i manutenció de les relacions i accions professionals. En la relació de treball amb professionals d’altres disciplines, el psicòleg / a ha de tenir cura i preservar el camp i rol que li és propi. Així mateix, haurà de respectar el camp professional i aportacions d’altres disciplines. Article 13 º: Aspectes relatius a les relacions dels psicòlegs / es amb el Col · legi de l’Ordre El psicòleg / a té l’obligació de participar en les activitats gremials, de la forma i de la manera que el seu criteri i les normes internes de l’ordre ho estableixin. Així mateix, té el dret d’exercir amb la major plenitud que ho estime, totes les prerrogatives que concedeixi la llei, els reglaments i els estatuts, i per això el Col · legi ha de vetllar permanentment el compliment. El psicòleg / a està obligat a acatar els acords i resolucions de les Assemblees Generals i de les instàncies directives establertes en els Estatuts, de la mateixa manera les resolucions del Tribunal d’Ètica de l’Ordre. Article 14 º: Aspectes relatius a Instruments i / o Procediments Tècnics de Diagnòstic i Tractament 1. Només el psicòleg / a es troba facultat i és competent per a l’aplicació, correcció iinterpretació d’instruments i / o procediments tècnics de diagnòstic propis de la seva professió i especialitat, i per tant, no delegarà ni acceptarà la utilització dels mateixos per persones alienes a la professió. 2. El psicòleg / a s’ha d’actualitzar en forma permanent en el coneixement i ús deinstruments i / o procediments de diagnòstic i tractament, per assegurar la seva competència en aquest aspecte de l’exercici professional. 3. El psicòleg / a haurà de fer ús d’instruments i / o procediments de diagnòstic itractament només dins d’un context de relació professional. 4. En l’aplicació i correcció de proves i / o procediments tècnics sensiblesculturalment (és a dir, els resultats puguin variar pel sol efecte de la cultura a la qual la persona avaluada pertany), els psicòlegs / es hauran de tenir en consideració la inserció cultural dels aplicandos.

. En la construcció de tests, els psicòlegs / es han d’utilitzar mètodes científics per talque l’ús i resultats dels mateixos compleixin les normes pròpies de la construcció d’instruments, estandardització, validesa i fiabilitat. 6. Quan el psicòleg / a consideri necessari l’ús de tècniques, instruments i / oprocediments que es trobin en fase experimental o etapa de validació, haurà informar expressament al client la naturalesa experimental del procediment, juntament amb explicar els abastos i límits del seu ús. Així mateix, el psicòleg / a requerirà del client o del representant legal, quan correspongui, el seu consentiment per escrit. 7. El psicòleg / a haurà de considerar que, tot i que els instruments i / o procedimentstècnics emprats són una eina fonamental del seu treball professional, no suficients per si sols, per formular un diagnòstic. 8. El psicòleg / a procurarà l’ús degut de la informació obtinguda, així com de ladevolució de la mateixa. A més, haurà de vetllar perquè la informació sigui comunicada de manera comprensible i adequada a les persones i / o instàncies que hagin de prendre coneixement o fer ús de la mateixa. 9. El psicòleg / a ha d’evitar la difusió o divulgació indeguda d’instruments iprocediments tècnics propis de la seva professió, per tal d’evitar la seva invalidació. 10. Es considera una transgressió greu a les normes ètiques, l’alteració dels criterisde validació dels instruments psicològics. 11. El psicòleg / a haurà de posar en coneixement del Col · legi de l’Ordre del mal ús omaneig indegut, per part de tercers, dels instruments o procediments tècnics de seva professió. 12. El plagi total o parcial d’instruments tècnics professionals constituirà una faltagreu al present Codi d’Ètica. Article 15 º: Aspectes Relatius a la Investigació en Psicologia 1. En el disseny i realització de les investigacions, el psicòleg / a ha de considerar lesnormes i criteris acceptats per la comunitat científica, per tal de preservar el desenvolupament de la psicologia com a ciència. 2. En el desenvolupament de la seva feina com a investigador, el psicòleg / a ha protegir elbenestar i els drets de les persones participants. 3. El psicòleg / a haurà d’obtenir el consentiment informat, exprés i per escrit deels participants, en cas que les investigacions posen en risc la seva privacitat; particularment quan es prevegi qualsevol classe de registres, filmacions i / o enregistraments que puguin ser utilitzades en informes posteriors. A més, quan sigui possible anticipar eventuals efectes no desitjats per als participants, el psicòleg / a haurà d’informar de l’abast dels mateixos i comptar amb el consentiment escrit de els participants amb discerniment, o dels representants legals quan correspongui. 4. El subjecte d’investigació té el dret de suspendre la seva participació en elmoment que ho consideri convenient. El psicòleg / a, al seu torn, s’ha de comprometre a realitzar les accions que corresponguin per pal · liar possibles efectes no desitjats en els subjectes, producte de l’estudi que es porta a terme. 5. Per realitzar investigacions en institucions públiques o privades, el psicòleg / ade sol · licitar autorització a l’autoritat corresponent i comunicar a esta els objectius, sentit i abast de les mateixes.

16 6. Quan la investigació requereixi la col · laboració d’ajudants d’investigació, elpsicòleg / a, sempre mantindrà la responsabilitat d’aquesta, supervisant directament seus col · laboradors. 7. Quan en una investigació sigui indispensable l’ús d’animals, el psicòleg / aprocurarà el ple respecte a les normes sobre protecció d’animals. Article 16è: Aspectes relatius a les relacions del psicòleg / a amb la Comunitat o Societat El psicòleg / a pel que fa exerceix una professió de clara responsabilitat social, si actuar professional ha de ser coherent amb aquest estatus i per tant cooperar, des de la seva especificitat, al desenvolupament de la societat i millorar el nivell científic de l’àrea en la qual s’exerceix. 1. En relació a la participació pública dels psicòlegs / es Quan els psicòlegs / es participen en conferències públiques, exposicions o entrevistes als Mitjans de Comunicació Social, s’han d’ajustar a les prescripcions següents: 1.1. Que la seva participació tingui fonament científic, un bon suport d’especialitat iseus continguts siguin apropiats per als receptors a qui van dirigits. 1.2. Que la seva participació compleixi amb objectius educatius, divulgatius o d’aportaropinió qualificada davant temes d’interès públic. 1.3. Ha d’abstenir d’efectuar diagnòstics, pronòstics o de donar indicacionsterapèutiques, limitant-se a donar consell o orientacions generals ia suggerir la consulta les instàncies o mitjans de què disposa la comunitat quan la situació plantejada superi el que es pot respondre en un mitjà de comunicació social sense transgredir l’ Codi d’Ètica. De cap manera el psicòleg / a pot difondre i / o comentar diagnòstics o tractaments de pacients identificats. La violació del secret professional i confidencialitat constitueixen inconductas ètiques greus. 1.4. Els psicòlegs / es en les seves declaracions o intervencions públiques no han de lliurarinformacions enganyoses o falses respecte a: (1) la seva capacitació, experiència o competència, (2) els seus títols acadèmics, (3) les seves pertinences institucionals; (4) els seus serveis; (5) els fonaments científics o clínics, resultats o graus d’èxits de les seves serveis; (6) les seves publicacions científiques i / o investigacions. 1.5. Que la totalitat de les seves declaracions sigui consistent amb aquest Codi Ètic. 2. En relació a la certificació professional i l’ús de la mateixa 2.1. Els psicòleg / es poden exhibir com a credencials de pregrau únicamenttítols o graus acadèmics obtinguts o validats per universitats reconegudes per l’Estat. 2.2. Certificació de Post-títol. Els psicòlegs / es han de ser curosos en que el seucertificació de post-títol correspongui a estudis sistemàtics efectuats, de preferència en centres o institucions orientats al perfeccionament o especialització psicòlegs i els cursos tinguin com prerequisit el títol de psicòleg / a. 2.3. Certificació de Post-Grau. La atorgada per Universitats Nacionals reconegudesper l’Estat i per Universitats Estrangeres la certificació hagi estat legalitzada per l’Estat xilè.

. En relació a la publicitat professional 3.1. El psicòleg / a en la publicitació dels seus serveis haurà privilegiar l’estatus iprestigi professional per sobre interessos comercials. Per tant la publicitat ha de ser sòbria i digna, limitant-se a les dades d’identificació del professional: títol, graus acadèmics i especialitat. Així mateix, no és acceptable associar al títol de psicòleg / a disciplines o pràctiques que no estiguin recolzades per estudi de post-títol o postgrau obtinguts en institucions d’ formació professional reconegudes i / o acreditades. 3.2. La captació de clients per mitjans que excedeixin els límits establerts per aquestCodi d’Ètica del Col · legi del Psicòlegs constitueix transgressió tant si són exercits per un psicòleg / a individualment com per una institució d’atenció psicològica. 3.3. Els psicòlegs / es que deleguin en altres persones la creació o col · locació dedeclaracions públiques que promocionen la seva pràctica, productes o activitats professionals, conserven la responsabilitat professional per tals declaracions. 3.4. Els psicòlegs / es en assabentar-se declaracions enganyoses sobre la seva currículumo treball, fetes per individus o institucions, han de prendre les mesures necessàries per corregir aquestes declaracions. 3.5. Els psicòlegs / es no han de permetre que es vinculi la seva identitat professional a lapublicitat de productes o serveis comercials. 3.6. Els psicòlegs / es no poden retribuir funcionaris dels mitjans de comunicacióa canvi de publicitat en els espais de notícies, cròniques o altres que indueixin a engany a la comunitat. 3.7. La publicitat pagada, relatives a les activitats del psicòleg / a ha d’estaridentificada com a tal, llevat que això es desprengui del context. Article 17 º: En relació als Drets Humans Els psicòlegs / es hauran de tenir present que el Codi d’Ètica fa propis els principis establerts a la Declaració Universal de Drets Humans i que la seva actuació professional s’ha de mantenir dins dels marcs d’aquesta Declaració. En el seu exercici professional ha de considerar com a principis rectors els continguts en els articles primer, Quart i Sisè d’aquest Codi i vetllar pel compliment d’ells en que la seva relació amb la Declaració dels Drets Humans. És obligació del psicòleg / a exercir la seva professió en direcció a evitar el patiment psicològic i el dolor, que no tinguin un objectiu psicoterapèutic, així com promoure el desenvolupament personal i al millor exercici de les potencialitats de cada individu amb qui es relaciona professionalment. Atès que l’aspecte més clarament contrastant amb els objectius de la professió de psicòleg / a és el produir dany a les persones, la transgressió d’aquest aspecte de la Declaració dels Drets Humans constitueix la més greu falta ètica. En particular: 1. La tortura i / o constrenyiments il · legítims definits com el produir patiment i / o dolor físici / o psicològic a una persona indefensa (víctima), de manera deliberada, en un intent de trencar la seva voluntat és en essència contrari al quefer psicològic i constitueix una greu transgressió a aquest Codi. 2. El psicòleg / a no ha de donar suport, consentir o participar en la pràctica de la tortura oaltres formes de tractament cruel o degradant independentment de les seves creences,

ideologia o conviccions i això en qualsevol circumstància, incloent conflictes socials, polítics o armats. La participació del psicòleg / a en qualsevol de les formes esmentades o altres, constitueix una greu transgressió a l’ètica. 3. El psicòleg / a no podrà promoure tècniques, coneixements ni entrenament, quefacilitin la pràctica de la tortura o d’altres formes de tractament cruel, inhumà o degradant, ni tampoc intentar modificar el comportament de la víctima per disminuir seva capacitat o habilitat de resistir aquest tractament. 4. El psicòleg / a no podrà participar en el disseny de, ni en l’entrenament, enprocediments que busquin l’alteració emocional i produeixin nivells intensos de ansietat, por, confusió, privació sensorial o qualsevol altra intervenció destinada a desequilibrar psicològicament i / o trencar la voluntat de la persona. DISPOSICIONS GENERALS 1r Aquest Codi d’Ètica Professional es complementarà amb el Manual deProcediment, instrument que permetrà dur endavant els processos ètics amb una metodologia sistemàtica i adequada a la delicada funció que comporta aquest tipus de procés. Aquest Manual està en procés d’elaboració a partir d’un projecte inicial, teòric, es va perfeccionant en el joc dialèctic entre teoria i pràctica i també està pròxim a ser promulgat. 2n Queda pendent per a la primera revisió d’aquest Codi l’estudi de:- Aspectes relatius a la formació de pre-grau, docència i relacions acadèmiques. – Aspectes relatius a formació de postgrau, especialització professional i acreditació d’especialitats. 3r El Comitè d’Ètica es proposa una primera revisió del Codi a un (1) any de la sevapromulgació. 4t A partir del 2n any es proposa una revisió cada dos (2) anys, per la necessitatpermanent d’optimitzar i posar al dia un document que es refereix a una realitat dinàmica i canviant. 5è El Manual de Procediment tindrà períodes de revisió i posada al dia similars.

Els estudis sobre Cognició i Afectivitat han estat marcats pel debat sobre la prioritat d’un sistema sobre l’altre i en última instància sobre la dissociació entre tots dos. Després del desenvolupament i auge de la Psicologia Cognitiva , els fenòmens afectius quedar en segon terme dins del camp d’estudi de la Psicologia Científica mantenint intactes o bé els models explicatius clàssics de la primera meitat de segle ( Lewin , Allport , Eysenck , etc . ) o bé el model freudià . No obstant això , en els 60 ressorgeix l’interès científic pel seu estudi ( Schachter i Singer , 1962; Arnold , 1945; Tomkins , 1962 ) , així , per exemple , Schachter i Singer ( 1962 ) van considerar el sistema emocional com una conseqüència del cognitiu . Finalment , amb el debat mantingut entre Lazarus ( 1982 ) i Zajonc ( 1980 , 1984 ) , es planteja el tema de la dissociació , considerant que una aproximació cognitiva tradicional no pot abordar l’estudi de l’emocional ja que els criteris i vocabulari emprats per al cognitiu no són vàlids per entrar en el camp de les emocions . La solució de Zajonc ha estat considerar el sistema emocional com radicalment diferent del sistema cognitiu , mentre que per Lazarus aquell és un sistema cognitiu , però diferent dels sistemes cognitius comuns .

En aquest marc de relacions entre els dos sistemes , ha pres cos l’estudi de la influència de l’afectivitat sobre el pensament , el judici , la percepció i la conducta social , constituint tot això una àrea de desenvolupament important de la psicologia social actual . En aquest article presentarem l’estat de la qüestió sobre aquesta influència en la cognició i la conducta social , els diferents models explicatius que s’han postulat i les seves limitacions . Sempre que sigui possible presentarem dades experimentals o correlacionals d’investigacions realitzades en el nostre context .

DEFINICIÓ DE L’AFECTIVITAT

Rime ( 1989 ) assenyala tres nivells en els fenòmens afectius , ( a) Processos motivacionals o bàsics , estan marcats per elements hereditaris , es fa referència als objectius , als plans que el subjecte humà té i que ho disposen a un estat de preparació , o tendències d’acció , per interpretar la informació exterior de manera que si troba condicions que facilitin la consecució dels seus objectius es produiran les emocions positives o , si per contra són condicions que ho impedeixen , es produiran , les emocions negatives , ( b ) processos associatius o condicionals que representen aquelles reaccions emocionals que no es troben presents en el moment del naixement , sinó que es desenvolupen mitjançant processos de condicionament clàssic . I ( c ) Processos esquemàtics o de nivell superior , els estudis al respecte indiquen que tota experiència emocional dóna lloc a una elaboració d’un esquema cognitiu que es configura com una representació en la memòria de les condicions en què va tenir lloc l’episodi , quan es repeteix aquest diverses vegades es genera un esquema general denominat prototip, és a dir , un conjunt d’elements informacionals organitzats que comprenen dimensions fisiològiques , motrius , expressiu – facials , subjectives , cte . , es pot entrar en el conjunt de la xarxa per qualsevol de les entrades ( Leventhal , 1980 , 1982 , 1984; Lang , 1979 , 1984 , 1988; Bower , 1981 , 1987 , 1991 ) .

En aquest article ens referirem a l’afectivitat com a concepte que engloba a l’estat d’ànim , a les emocions ia les avaluacions afectives . Per estats d’ànim es defineixen les tonalitats afectives generals que caracteritzen un període psicològic , alguns teòrics els consideren com a estats afectius de baixa intensitat i relativament resistents , amb causes antecedents no immediatament sortints , i per tant , amb escàs contingut cognitiu , és a dir , no tenen una sola causa específica i actuen de forma difusa i de manera persistent en el temps . Una emoció s’associa a l’avaluació d’una situació i causa específica , i es caracteritza per una menor durada temporal i una major intensitat afectiva que els estats d’ànim , així com per una tendència d’acció i efectes localitzats en la cognició , a més de tenir un contingut cognitiu clar . Tant els estats d’ànim com les emocions compleixen una funció informativa : li indiquen a l’organisme com està i com es relaciona amb el medi , complint la finalitat d’orientar la reacció . Però mentre els estats d’ànim funcionen com un ” input ” positiu o negatiu inespecífic i general que pot ser fàcilment mal atribuït a una causa incorrecta , les emocions tindrien funcions de senyal més específiques en relació a situacions ambientals particulars , orientant a l’organisme cap a un curs d’acció específic ( Fiske i Taylor , 1991; Forgas , 1991 ) .

Finalment , l’avaluació afectiva és el judici agradable – desagradable que es realitza sobre objectes socials , que és estable i que es es pot recuperar de manera ” freda” de la memòria . L’avaluació plaent – desplaent és el component central de les actituds , concebudes com a fenomen afectiu ( Fiske i Taylor , 1991; vegeu en castellà València , Páez i Echebarría , 1989 ) .

El nostre article se centrarà en la influència de l’estat d’ànim sobre la cognició i la conducta social . Sintetitzarem tant les investigacions experimentals que indueixen canvis d’estat d’ànim , com les investigacions de camp , de grups no equivalents , que examinen la influència de la variabilitat natural de l’afectivitat .

AFECTIVITAT , CONDUCTA I JUDICI SOCIAL

Un aspecte de gran interès per al coneixement de les relacions entre Cognició i Emoció , és l’estudi de la manera com els diferents estats d’ànim influeixen les nostres percepcions i judicis socials , i en definitiva , la nostra conducta social , amb la considerable rellevància pràctica del tema ( conducta interpersonal , vida laboral , salut mental ) . La investigació generada en aquest àmbit és generalment de tipus experimental i l’estat d’ànim s’indueix a partir de manipulacions senzilles v mínimes ( rebre un regal , recordar un fet autobiogràfic positiu o negatiu , induir èxit o fracàs en una tasca ) . Cal dir que les investigacions sobre la relació entre estat d’ànim i cognició analitzen els efectes de la ” afectivitat positiva” , en el sentit de elació – alegria , versus la ” negativa” o baixa afectivitat positiva , en el sentit de disfòria – tristesa , i no d’afectivitat negativa estrictament en el sentit d’alta ansietat , presència de ” càstigs ” i d’estrès .

Empíricament , s’ha trobat que els estats d’ànim positiu : ( 1) Faciliten l’aprenentatge i l’execució. ( 2) Faciliten l’auto- control i el diferir recompenses . (3 ) Augmenten l’auto- reforç . ( 4) Augmenten les respostes altruistes i de generositat . ( 5) Influencien positivament la percepció i el record , incloent l’autopercepció . (6 ) Augmenten la sociabilitat i el contacte social . I ( 7 ) Faciliten la persuasió . Els estats d’ànim negatiu , tenen un efecte invers , exceptuant que en certes condicions augmenten les conductes altruistes ( per exemple, si l’emoció negativa és la culpabilitat ) i també augmenten l’auto- reforç ( València , Páez i Echevarría , 1989; Fiske i Taylor, 1991 ) .

Com a exemple d’aquests processos , assenyalem que Schwarz ( 1990 ) va trobar que comparant subjectes en un estat d’ànim neutre vs un bon estat d’ànim ( per exemple , als quals se’ls interrogava després que guanyés l’equip local en una competència esportiva o després que els donava un petit regal , o els que responien en un dia assolellat ) , aquests últims avaluaven la seva vida com més satisfactòria . Forgas i Moylan ( 1987 ) van trobar que les persones que havien assistit a pel · lícules alegres , emetien judicis sociopolítics més optimistes que les persones que havien assistit a pel · lícules tristos , agressives o que un grup control d’espectadors de cada un dels tres tipus de pel · lícules , entrevistats abans d’entrar al cinema
Com a exemple d’aquests processos , assenyalem que Schwarz ( 1990 ) va trobar que comparant subjectes en un estat d’ànim neutre vs un bon estat d’ànim ( per exemple , als quals se’ls interrogava després que guanyés l’equip local en una competència esportiva o després que els donava un petit regal , o els que responien en un dia assolellat ) , aquests últims avaluaven la seva vida com més satisfactòria . Forgas i Moylan ( 1987 ) van trobar que les persones que havien assistit a pel · lícules alegres , emetien judicis sociopolítics més optimistes que les persones que havien assistit a pel · lícules tristos , agressives o que un grup control d’espectadors de cada un dels tres tipus de pel · lícules , entrevistats abans d’entrar al cinema . Cal indicar que les persones que van veure pel · lícules tristos o agressives no emetien judicis més pessimistes que les persones que encara no havien vist cap pel · lícula . Aquesta asimetria , entre la influència de l’estat d’ànim positiu que porta a veure tot millor , i l’absència d’efecte de l’estat d’ànim negatiu , es troba normalment amb altres formes d’inducció d’estat d’ànim . En una investigació de validació de la versió castellana del Velten , realitzada en el nostre Departament , es va confirmar que els subjectes en un estat d’ànim positiu tenien una percepció estimada del risc de contraure enfermadades cardiovasculars , SIDA i càncer menor que sota un estat d’ànim negatiu ( Páez et al . , 1989 ) .

AFECTIVITAT , MEMÒRIA I COGNICION SOCIAL

La influència de l’activació emocional en un ampli rang de processos cognitius , i en particular sobre la memòria , així com la tendència a la recuperació i reactivació de l’estat d’ànim positiu , s’ha convertit en un ” tòpic ” popular de la psicologia cognitiva . Per exemple , els subjectes amb bon estat d’ànim , produeixen respostes o reaccions més diverses i menys usuals , com associacions de paraules més innovadores , o com classificar com a membre d’una categoria a exemplars poc prototípics ( per exemple diuen que bastó és un bon exemple de la categoria roba ) . En alguns estudis experimentals el procediment estàndard consisteix en induir un estat estat d’ànim en els subjectes per poder analitzar el seu efecte sobre els processos cognitius ( Blaney , 1986; Bower , 1981; Bower , Gilligan i Monteiro , 1981; Bower , Monteiro i Gilligan , 1978; Clark i Fiske , 1982; donin Uyl i Frijda , 1984; Teasdale i Russell , 1983; Teasdale i Taylor , 1981; Haaga , 1989; Perrig , i Perrig , 1988 ) .

Els estudis relatius als efectes de l’estat d’ànim sobre la memòria han informat sobre dues classes d’efectes : (1 ) Memòria depenent de l’estat d’ànim o Retenció estat dependent ( ” mood – state -dependent Retention ” , MSDR ) . La memòria dependent de l’estat d’ànim es refereix al fet que el que un recorda en un estat d’ànim és determinat pel que un va aprendre o el que va percebre en aquest mateix estat d’ànim , al marge de la tonalitat de l’estímul . Per exemple , si jo escolto música alegre en un moment de tristesa , és més probable que recordi aquesta mateixa música quan novament aquest trist – al marge que la tonalitat de l’estímul sigui congruent o no amb l’estat d’ànim – és per això que el record és més alt quan l’estat d’ànim coincideix en les fases d’aprenentatge i de record ( Bower et al . , 1978; Haaga , 1989 ) . Bower et al , ( 1978 ) , basant-se en diversos treballs dels teòrics de l’aprenentatge que havien trobat que la retenció era millor quan l’entrenament i la situació de prova ocorrien sota el mateix ” estat biològic intern” , van plantejar que l’estat d’ànim en què es troba una persona podria servir de context distintiu per emmagatzemar i recordar informacions específiques . El nucli d’aquesta hipòtesi era dilucidar que si la memòria és superior quan l’estat d’ànim és el mateix durant l’entrenament i la prova , llavors si canvia substancialment l’estat intern del subjecte entre ambdós moments , el subjecte trobarà dificultat per recordar els esdeveniments . Així , Bower ( 1981 ) assenyala que les memòries adquirides en un determinat estat són accessibles principalment en aquest estat , però estaran dissociades o no disponibles per al record en l’estat alternatiu . El punt central d’aquest fenomen seria , doncs, que el que un recorda durant un estat d’ànim estarà determinat en una porció important pel que ha après quan prèviament ha estat sota aquest mateix estat d’ànim , la valència afectiva del material recordat és , per a aquest efecte , irrellevant , si bé cal assenyalar que noves troballes de Bower i Mayer ( 1985 ) han qüestionat la fiabilitat dels estudis referents a aquest efecte . ( 2) Efecte de congruència amb l’estat d’ànim ( ” mood – congruity effect ” . MCE ) . Les revisions meta- analítiques realitzades han confirmat que es produeix un fenomen de congruència entre l’estat d’ànim i la memòria d’estímuls carregats afectivament . S’anomena memòria congruent amb l’estat d’ànim al fet que els estímuls d’una tonalitat afectiva (per exemple de tristesa o baix estat d’ànim positiu ) és més probable que es recordi quan s’està en un estat d’ànim de la mateixa tonalitat (per exemple , deprimit ) . Aquest efecte es manifesta per la facilitació del processament de la informació quan la valència afectiva del material és congruent amb l’estat d’ànim del subjecte , és a dir , recordem millor els continguts consistents o congruents amb el nostre estat emocional ; aquest efecte que comentem ha estat demostrat tant en tasques d’aprenentatge com en tasques de producció ( Bower i Gilligan , 1979; Clark , Milberg , i Ross , 1983; Perrig i Perrig , 1988 ) . Blaney ( 1986 ) indica que alguns materials , en virtut de la valència afectiva del seu contingut , serà més probable que siguin emmagatzemats i / o recordats quan aquesta valència sigui congruent amb l’estat d’ànim del subjecte , en aquest fenomen , la concordança entre el estat d’ànim durant l’aprenentatge i l’estat d’ànim en el record no seria necessària ni rellevant . Bower ( 1981 ) indica que aquests efectes apareixen en diversos camps del funcionament cognitiu , així es manifesten en els processos d’atenció selectiva , de percepció social , en les ” fantasies ” i interpretació d’escenes ambigües , en els judicis respecte d’objectes o personatges familiars , en la probabilitat subjectiva d’ocurrència d’esdeveniments futurs i en els judicis sobre accions interpersonals ( Acosta , 1990 ) . Però el treball principal de Bower ha estat dirigit a comprovar aquest efecte en tasques d’aprenentatge , de manera que la hipòtesi que l’estat d’ànim juga un paper de filtre selectiu en l’aprenentatge i per això el material congruent amb l’estat d’ànim resulta ser més interessant per al subjecte , més sortint , més profundament processat i finalment millor après .

Els subjectes “normals ” recorden més els estímuls positius presentats ( una taxa de record mitjana superior del 6-8 % ) . Els subjectes clínicament deprimits recorden més informació negativa ( taxa de record superior del 10 %) . Els subjectes que es troben en un baix estat d’ànim , però no clínicament deprimits , presenten un record equilibrat . Els subjectes en els quals s’indueix experimentalment un baix estat d’ànim o un alt estat d’ànim positiu també presenten un record congruent , encara que amb menys força . Els subjectes deprimits experimentalment recorden una taxa superior de 6% d’estímuls negatius i els subjectes en els que va induir alegria mostren una taxa superior de 4% de record d’estímuls positius ( Matt , Vasquez i Campbell , 1992 ) . Encara que les revisions narratives de les investigacions concorden que el record i l’aprenentatge dependent de l’ estat són fenòmens poc freqüents i difícils d’aconseguir, la revisió meta – analítica Ucros ( 1989 ) confirma que aquest efecte es produeix de forma moderada i asimètrica . L’efecte de dependència és més fort per l’estat d’ànim positiu i més feble per l’estat d’ànim negatiu .

Asimetria POSITIU – NEGATIU EN AFECTIVITAT I COGNICION SOCIAL

Les investigacions sobre la relació entre estat d’ànim i cognició indiquen que els efectes de l’afectivitat positiva i negativa ( recordem que en el sentit de disfòria – tristesa i no d’afectivitat negativa estrictament ) són asimètrics : l’estat d’ànim positiu reforça la positivitat congruent del pensament , mentre que l’estat d’ànim negatiu disminueix la positivitat , però , no augmenta congruentment la negativitat . En altres termes , aquestes investigacions mostren a més que la influència de l’estat d’ànim negatiu en els processos cognitius ( record , judici , etc . ) És menys forta que la dels estats d’ànim positius . Aquests resultats aporten nova informació a favor de la asimetria negatiu – positiu . En diferents àrees de resposta es constata un biaix de positivitat : la gent tendeix a fer més associacions positives , a recordar més fets positius , etc . Els subjectes ” normals ” en general , tendeixen no només a recordar més els fets positius , també tendeixen a percebre, a associar , a realitzar avaluacions ia formular prediccions positives ( Leventhal i Tomarken , 1986 ) .

Per contra , davant la recepció d’informació , es constata un biaix de negativitat : la informació negativa és més influent que la positiva per a la realització de judicis , a igual intensitat i novetat . La informació negativa , en major mesura que la positiva de similars característiques , produeix un major impacte emocional , activa un processament de la informació més gran, s’estructura més i té un major impacte en les conductes d’aproximació – escapament ( Lewicka , Czapinski i Peeters , 1992 ) .

Les nostres investigacions sobre representacions prototípiques , afectivitat i intenció de conducta davant la Sida (Blanc , Páez , Penin , Romo i Sánchez , 1993 ) confirmen la idea que els aspectes negatius de l’estímul ( creença en la controlabilitat i responsabilitat de l’adquisició de la malaltia ) estaven més associats i millor estructurats amb les emocions negatives ( enuig ) i amb les conductes d’escapament ( distància social ) . Això no passava entre els aspectes positius ( no responsabilitat , poc control ) , les emocions positives ( compassió ) i les conductes d’aproximació .

EXPLICACIONS DE LA INFLUÈNCIA DE L’AFECTIVITAT SOBRE LA COGNICION I LA CONDUCTA SOCIAL

Les característiques comunes de les teories actuals sobre les relacions entre afectes , cognició i conducta social són , d’una banda , i en oposició al punt de vista tradicional , que els estats afectius s’incorporen com a components d’un sistema de processament i recuperació de la informació , i l’altra, el caràcter eclèctic , integratiu i complementari de les diverses corrents . Podem distingir cinc explicacions bàsiques de la influència de l’afectivitat sobre la cognició i la conducta social : ( 1) Models d’emmagatzematge i recuperació basats en les investigacions cognitives sobre els processos de la memòria ” affect – priming models” ( Bower , 1981 , 1983 ; Isen , 1984); l’afectivitat es concep com un indicador o factor que facilita indirectament el tipus d’informació que es processa ( es recorda , s’atén o s’interpreta ) preferentment . ( 2) Models heurístics de judici o atribucionals = ‘ ” affect -as- information model ” -; l’afectivitat es pren com a font d’informació que influència directament la presa de decisió i el judici ( Schwarz i Clore , 1983 , 1988; Schwarz i Bless , 1991 ) . (3 ) Models centrats en les estratègies de processament i en les variables de la capacitat de processament , l’afectivitat influència l’estil d’organització de la informació ( el com es processa la informació ) , l’estil de resposta o d’acció genèrica de resposta ( Clark i Isen , 1982; Fiedler , 1991 ) . ( 4) L’afectivitat en activar certa informació consumeix ” espai de memòria” i limita la capacitat de processament de l’organisme. I ( 5) models motivacionals , que sostenen que els efectes de l’afectivitat sobre la cognició es deuen a raons motivacionals , i no cognitives , de defensa de l’auto -estima , i en general del sistema del self .

Els Models de preactivació i accessibilitat de la Afectivitat

El primer model de processament de la informació aplicat a l’afectivitat , que va tractar de donar compte dels resultats sobre la relació entre afectivitat , cognició i conducta va ser el model de Bower de la memòria semàntic – afectiva ( Bower i Cohen , 1982; Gilligian i Bower , 1984 ) , qui va recórrer a la teoria de la xarxa semàntica de la memòria a llarg termini ( Collins i Quillian , 1969; Anderson i Bower , 1973; Collins i Loftus , 1975; Anderson , 1976 ) per explicar els diferents efectes de la afectivitat sobre la memòria . Segons el model proposat per Bower la memòria humana pot ser representada en termes d’una xarxa associativa de conceptes semàntics i esquemes que és utilitzada per descriure esdeveniments , cada un d’aquests és representat en la memòria per un conglomerat de proposicions descriptives . L’activació s’estén i generalitza des d’un node a un altre seguint els llaços associatius existents entre ells . Però l’assumpció més rellevant de Bower ( 1981 ) és que cada emoció tal com alegria , depressió o por , té un node específic en la memòria que recull sempre aquells aspectes de l’emoció que estan connectats amb ella mitjançant indicadors associatius , com ara (1 ) les reaccions autonòmiques , ( 2) la conducta expressiva , (3 ) les etiquetes verbals i ( 4) les descripcions de situacions evocadores de l’emoció. Aquest node seria de caràcter proposicional , s’estructuraria per associació , es reforçaria per repetició i un cop activat , l’activació es difondria seguint els llaços o associacions ( Bower 1981 , 1987 ) . Cada unitat d’emoció està a més vinculada amb proposicions que descriuen els fets de la vida de cada un a partir dels quals aquesta emoció ha estat activat.

Els nodes emocionals poden ser activats per diversos estímuls siguin fisiològics o significats verbals simbòlics . Quan s’activen per sobre d’un determinat llindar , la unitat d’emoció transmet l’excitació des d’aquells nodes que produeixen el patró d’activació autonòmic i la conducta expressiva comunament assignada a l’emoció . Cada emoció pot inhibir recíprocament a una altra de qualitat oposada , per altra banda, si dues emocions són activades al mateix temps i no són mútuament inhibidores , llavors la impressió subjectiva i el patró conductual pot ser una barreja de tots dos patrons purs . L’activació d’un node emocional , a més , estén l’activació a través d’estructures de memòria amb les quals està associat , creant excitacions subllindar en aquests nodes d’esdeveniments , de manera que un indici dèbil , que descriu parcialment un esdeveniment , pot combinar-se amb la activació d’una unitat emocional per aconseguir que la seva activació total sobrepassi el llindar de consciència .

Altres característiques dels nodes proposicionals afectius serien els següents : a ) alguns nodes són heretats ( hi ha relacions estructurals innates entre elements neurofisiològics i representacions basades en ells ) , b ) hi ha un grau d’organització de l’afectivitat d’un nivell superior al postulat per les xarxes associatives , c ) la relació entre elements en un node afectiu no es produeix mecànicament sinó per significat o semànticament : ” per atribució de causalitat ” , d) existirien xarxes proposicionals entre nodes d’emocions positives d’una banda , i negatives de l’altra, aquestes xarxes o meta- nodes explicarien la difusió indiferenciada de l’afectivitat , e) els judicis sobre objectes socials es farien mitjançant una integració dels atributs afectius positius i negatius , mitjançant una suma d’elements congruents i mitjançant la diferència , resta o balança entre elements afectius positius i negatius ( vegeu Bower 1987; 1991 i una versió en castellà de la polèmica en Echebarría i Páez 1989) .

En el seu més recent reconceptualització de la teoria de la xarxa associativa , Bower ( 1991 ) planteja que un concepte o objecte d’actitud , està unit a les proposicions que expressen les creences mantingudes pels subjectes – ” fets” – , i , als nodes que representen les valències positives o negatives , així mateix hi ha vincles d’unió directes entre els ” fets” i les valències . Molts dels “fets “, que són apresos , són neutres , d’altres en canvi són positius i altres negatius . Quan un fet positiu és contemplat , el processador central provoca una activació petita i simultània del node de la valència positiva en el sitema emocional . Així, cada vegada que s’experimenta o contempla un dels diversos ” fets” positius vinculats al concepte , el vincle entre aquest i el node de valència positiva es torna cada vegada més fort. La mateixa regla d’enfortiment dels vincles de connexió ocorren amb els fets negatius i amb les valències negatives . Quan se li demana al subjecte que avaluï un concepte, és a dir , emeti un judici , el sistema de control avalua les diferències en la força dels vincles mantinguts entre el concepte i les valències positives i negatives (i que històricament , com hem vist , han recollit al seu torn els vincles entre les creences i les valències ) , sent en definitiva un judici de caràcter algebraic o sumari . Això implica que el judici sumari de la desitjabilitat d’un objecte persisteixi al llarg del temps , fins i tot després que el model hagi oblidat perquè ho desitjava , així com tots els esdeveniments detallats i fugaços que van contribuir al sumari .

L’estat d’ànim facilitaria l’accessibilitat i primacia dels elements de la memòria semàntica i episòdica de caràcter congruent , i dirigiria l’atenció cap a determinats estímuls del context fent sortints , afavorint la percepció esbiaixada d’estímuls ambigus i facilitant la conducta congruent amb els esquemes activats – aquestes influències es donarien tant a nivell automàtic , com conscient . Aquest model prediu de manera uniforme , seguint un gradient de similitud semàntica , un efecte de dependència i de congruència de l’aprenentatge , la memòria , el judici i la conducta amb l’afectivitat ( vegeu a dalt ) .

No obstant això , els fenòmens de dependència han mostrat ser inestables o menys forts que els de congruència ( Bower , 1991 ) . Aquest model tampoc dóna compte del fet que l’activació d’un estat emocional produeix un efecte global , que no segueix el gradient d’associació semàntica entre l’estímul que va activar l’estat d’ànim i les àrees afectades . Activar un estat d’ànim positiu o negatiu a partir d’una àrea donada ( afiliativa per exemple) indueix pensaments , judicis , etc . , Congruents encara en àrees molt diferents ( d’assoliment per exemple ) . Va ser per això que Bower reorganitzar el seu model i ha afegit la característica de la xarxa , que hem vist anteriorment .

El model cognitiu de l’emoció no només és incapaç d’adonar de l’activació indiferenciada de l’afectivitat , sinó que també és massa complex per a un procés d’activació tan ràpid com és l’emocional .

Tampoc explica per què hi ha una asimetria entre estats afectius positius v negatius (els primers tenen una influència molt més fort que els segons ) , ni sobre el fet que els efectes de l’estat d’ànim negatiu es donen sobre records i judicis autoreferents i no sobre altres persones , així com tampoc té mecanismes explicatius per el fet que estats afectius negatius tinguin influència diferenciada en els processos cognitius . La depressió influència el record , però , no la percepció , la ansietat influència la percepció però no, el record ( per una crítica més extensa vegeu Echebarría i Páez , 1989; Johnson i Tversky , 1983; Leventhal i Tomarken , 1986; Mathews et al . , 1986; Ingram et al . , 1987 ) .

El mateix Bower va a acceptar que una sèrie de processos postulats per la concepció associacionista – mediacionista de la memòria afectiva , com l’aprenentatge depenent de l’estat d’ànim i el record depenent de l’estat no es produeixen experimentalment de manera fiable i postularà una teoria neo- associacionista en la qual s’introdueixen una sèrie d’elements dissonants amb la tradició mediacionista – associacionista .

Els fracassos en induir fenòmens de dependència amb l’estat d’ànim s’han explicat mitjançant un argument intensitat : només induccions experimentals de certa intensitat provocarien un efecte de dependència . Davant d’això es pot contra – argumentar que moltes de les manipulacions són molt febles i produeixen un efecte significatiu encara que també feble ( per exemple, el fer que el subjecte trobi l’equivalent de 100 pessetes ha estat utilitzat amb èxit per induir efectes congruents de l’afectivitat sobre el judici ) . Els fracassos d’obtenir efectes s’han explicat també mitjançant un procés d’associació significativa entre l’estat afectiu i l’estímul social . S’ha proposat que només quan el subjecte conscientment estableixi una relació significativa entre l’estímul i l’emoció , es produeixen efectes de dependència -com esmentem més amunt . No obstant això, s’han aconseguit produir efectes de dependència en circumstàncies en què hi havia poques probabilitats que els subjectes establirien fenomenològicament relacions significatives entre els estímuls i la reacció afectiva ( Forgas , 1991 ) .

Investigadors com Isen ( 1987 ) que desenvolupaven investigacions empíriques de tall similar a les de Bower evolucionaran a teories de tall esquematic – constructivista de l’afectivitat . Aquesta autora pressuposa que l’afectivitat i les emocions serien esquemes de pensament que s’activarien a partir del context i influenciarien de “dalt a baix ” el processament de la informació i per tant , guiarien la conducta .

Hi ha un problema essencial amb aquesta aproximació : mentre els esquemes cognitius s’ha mostrat que influencien la informació fonamentalment quan actuen en la fase de percepció o codificació , l’afectivitat té un fort efecte en la recuperació , representada en el fenomen de memòria i judici congruent abans esmentats. Finalment , aquests models són massa cognitivistes i integren malament les dimensions de preparació a l’acció de les emocions .

La Afectivitat com Informació: el model de la “mala atribució ”

Els models que acabem de revisar se centren en la influència indirecta i automàtica , subsconciente , de l’afectivitat concebuda com un aspecte de les representacions conceptuals de la memòria . Davant d’ aquests trobem altres models que plantegen que l’afectivitat juga tant un paper d’informació directa com d’orientació a l’estil de reacció .

Diversos autors , basant-se en la investigació sobre atribució distorsionada de l’activació i de l’afectivitat , han plantejat que els estats afectius tenen un paper informatiu directe , almenys sobre l’avaluació i judici social . Schwarz and Clore ( 1983 , 1988 ) proposen que els estats afectius d’un moment determinat poden servir com a font d’informació utilitzada pels subjectes com un mecanisme heurístic que simplifiqui el judici . És a dir , en el procés de realització d’un judici social els subjectes consulten els seus estats d’ànim per inferir les seves reaccions avaluatives sobre l’objecte i fer un judici de manera concorde , és el que aquests autors han denominat heurístic “com sento sobre això ? ” . Per exemple , quan se’ls demana avaluar el seu benestar , les persones utilitzen el heurístic “com em sento ? ” , Si se senten bé , donen un judici positiu , si se senten malament, negatiu . En fer això sobregeneralizan o atribueixen distorsionadament seu estat afectiu a l’objecte del judici . Com hem dit abans, s’ha trobat que la gent en què s’ha induït un estat d’ànim positiu mitjançant un regal o què s’entrevista en un moment en què naturalment es dóna un estat d’ànim positiu ( dia assolellat per exemple ) realitza judicis més positius que la gent en estat neutre o negatiu . Aquest model planteja que quan la veritable causa de l’estat d’ànim es posa en relleu ( per exemple quan se’ls pregunta directament quin temps fa ) , la influència de l’afectivitat en el judici desapareix , és a dir , els subjectes no utilitzen els seus sentiments actuals com una base per avaluar la qualitat de les seves vides en general quan la causa de la seva actual sentiment és posada en evidència . En línia amb aquesta interpretació , una mesura de l’estat d’ànim actual – avaluat al final de l’entrevista – correlaciona amb més força amb l’informe sobre la satisfacció de vida en general quan la referència al temps no s’esmenta ( Schwarz i Bless , 1991 ) .

Per Forgas ( 1992 ) aquest model es pot veure com una derivació de les investigacions sobre els errors d’atribució : els subjectes en un sentit “mal atribueixen ” els seus estats d’ànim actuals com deguts a l’objecte jutjat present en aquest moment , en lloc de la veritable causa (ia més , ara oblidada ) . La teoria prediu , de manera consistent amb les seves arrels en el paradigma de l’error atributiu ( Schachter i Singer , 1962 ) , que només els sentiments prèviament inatribuidos poden influenciar els judicis .

Aquests efectes d’avaluació determinada per l’afecte , ocorren més amb preguntes globals i tasques mal definides ( per exemple : quin és el grau de felicitat o satisfacció general ? ) , Per les quals el subjecte utilitza el seu estat d’ànim com a indicador : que amb preguntes específiques ( sobre el grau de satisfacció econòmica , per exemple ) . Igualment els efectes de l’estat d’ànim es veuen sobredeterminats per processos de comparació social i d’avaluació informativa . Els subjectes als quals se’ls va fer recordar successos passats negatius se sentien més satisfets o feliços amb la seva vida actual , passant el contrari amb subjectes que van recordar successos passats positius . En aquest cas la informació afectiva va actuar com a punt de comparació . Quan als subjectes se’ls va fer recordar de manera viscuda i imaginativa el succés -és a dir quan es va produir realment una certa activació afectiva – es va produir el resultat invers . En aquest cas es va produir un efecte de congruència .

Aquest model de l’afecte com informació , difereix dels models de la preactivació dels afectes ( ” affect – priming models ” ) en diferents aspectes : ( 1) Mentre que per a les teories de la preactivació l’estat d’ànim és només una font d’informació indirecta , a través dels seus efectes es facilita el record d’altres cognicions : per Schwarz i Clore ( 1988 ) els estats afectius són tan informatius com les cognicions , sota certes condicions . ( 2) El model de l’afecte com informació prediu clarament efectes de l’estat d’ànim només en la recuperació o en l’etapa de judici , en canvi , els altres models prediuen efectes en la codificació , aprenentatge i atenció . (3 ) Finalment , els dos models poden ser contrastats en termes de l’amplitud del rang de fenòmens que pretenen explicar . Així, els models de ” moodpriming ” tracten dels efectes de l’estat d’ànim sobre l’aprenentatge , atenció , memòria , associacions i judicis , mentre que la teoria de l’estat d’ànim com informació només se centra en els efectes sobre el judici social . ( Forgas , 1991 ) .

En la més recent reconceptualització del model , Schwarz i Bless ( 1991 ) traslladen l’èmfasi dels efectes dels estats afectius sobre els judicis a una consideració més general de les conseqüències dels afectes positius i negatius sobre el processament de la informació . Des d’aquesta perspectiva , els estats afectius tenen una funció informativa general de senyalització , i en particular, els estats d’ànim positius transmeten o assenyalen que “tot està bé en el món” , activen el coneixement de procediment , eliciten una estratègia de processament de la informació unida profundament a l’ús de heurístics simples , i que es caracteritza per una falta de consistència lògica i poca atenció al detall , així mateix inhibeixen la capacitat d’actuació en tasques que requereixin unes estratègies analítiques orientades al detall , per altra banda , sota un ” bon “estat d’ànim es mostra una major tendència a utilitzar estratègies de processament creatives , innovadores , inusuals i heterodoxes ( lsen , 1984 ) . Per contra , els estats negatius senyalitzen situacions problemàtiques i dificultoses , activen el coneixement procedural i eliciten estratègies cognitives analítiques , acurades , prestant considerable atenció al detall , i amb un alt grau de consistència lògica , però probablement amb una considerable pèrdua de creativitat . En definitiva , l’estat d’ànim jugaria un paper de senyalització de quin és el coneixement d’acció accessible des d’aquesta perspectiva . Això és congruent amb els resultats que mostren que un bon estat d’ànim facilita la solució creativa de problemes , les preses de decisions arriscades i les conductes d’aproximació social .

Una limitació d’aquest model és que prediu efectes únicament per a la fase de judici i en relació a estats afectius no atribuïts clarament a una causa . Hi ha resultats que mostren efectes de l’afectivitat en la fase de percepció i de record , no solament en la de judici . També hi ha resultats que mostren que estats d’ànim amb antecedents clars i sortints tenen una influència en el pensament ( Forgas , 1991 ) . Aquest model serveix per donar compte dels efectes directes sobre el judici de l’afectivitat , però , és insuficient .

Afectivitat i Estil de Processament de la Informació

Els models considerats més amunt són essencialment models d’informació , centrant-se principalment en la manera com s’emmagatzema i recupera la informació , així com en l’accessibilitat indirecta ( Bower ) o directa ( Schwarz i col . ) Ja sigui proposicional o procedural i interpretació del contingut cognitiu . Alguns teòrics han considerat algunes qüestions complementàries de la manera com la informació social , un cop accessible , es processa , sobre l’estil en què aquesta s’organitza , més que en el contingut d’aquesta.

Així , diversos estudis indiquen que quan es fa front a una tasca de resolució de problemes sota un estat d’ànim positiu , els subjectes tendeixen a prendre una decisió més ràpidament , utilitzen menys informació , tendeixen a evitar un processament de la informació sistemàtic i exigent , i , estan més segurs de si sobre les seves decisions , així mateix , són més creatius i classifiquen els objectes de forma més àmplia i inclusiva ( per exemple , subjectes en un bon estat d’ànim tendeixen més a classificar exemplars poc prototípics – ” bastó ” – d’una categoria com a membres d’ella – ” roba ” – ) , també , fan més conductes i associacions menys usuals i prenen decisions més arriscades .

Així , diversos estudis indiquen que quan es fa front a una tasca de resolució de problemes sota un estat d’ànim positiu , els subjectes tendeixen a prendre una decisió més ràpidament , utilitzen menys informació , tendeixen a evitar un processament de la informació sistemàtic i exigent , i , estan més segurs de si sobre les seves decisions , així mateix , són més creatius i classifiquen els objectes de forma més àmplia i inclusiva ( per exemple , subjectes en un bon estat d’ànim tendeixen més a classificar exemplars poc prototípics – ” bastó ” – d’una categoria com a membres d’ella – ” roba ” – ) , també , fan més conductes i associacions menys usuals i prenen decisions més arriscades . Per contra, els subjectes en els quals s’ha induït un estat d’ànim negatiu presenten un estil qualitatiu de pensament més conservador i rígid , són més fiables en les seves apreciacions ( més realistes i menys optimistes ) i menys arriscats ( Forgas , 1989 , 1992 ; Isen 1984; Isen i Means , 1983; Isen et al . , 1982 ) .

Recordem, a més , que la recerca d’explicacions s’associa generalment als fets negatius o de fracàs . Això suggereix que l’estat d’ànim negatiu presenta un estil de pensament convergent , reduccionista i conservador , però , també de contrast amb la realitat , d’explicació d’aquesta i de readequació a la baixa d’expectatives . Per contra , l’estat d’ànim positiu s’associa a un estil de pensament divergent , creatiu i innovador , vinculat a l’assaig de noves formes d’adaptació . Tots dos estats d’ànim serien funcionals en un cicle adaptatiu , l’estat d’ànim positiu reforçaria la fase d’assaig conductual i l’estat d’ànim negatiu recolzaria la prova de realitat . Aquestes variacions serien adaptatives , permetent l’assaig i reducció de conductes ( Fiedler , 1988 , 1991 ) .

Aquest model planteja a més que els efectes de l’afectivitat en la cognició i la conducta social es donarien sobretot quan s’haguessin de generar noves respostes . Quan en comptes de construir , s’hauria reproduir un coneixement cristal · litzat ( actitud ben assentada , judici ben establert , resposta habitual ) la influència de l’afectivitat seria molt menor ( Fiedler , 1991 ) .

Per Forgas ( 1992 ) hi ha dos possibles explicacions d’aquests efectes , una de caràcter cognitiu i l’altra motivacional . Així , des del punt de vista cognitivista , els estats d’ànim positius imposen el major esforç cognitiu en l’atenció , memòria i capacitat de processament en general com més gran quantitat d’informació positivament avaluada arriba a ser accessible ( Isen , 1984 ) . Aquesta explicació , no s’adona de l’estratègia utilitzada sota un estat d’ànim negatiu , per això Mackie et al . ( 1991 ) suggereixen que no es tracta d’un pèrdua de capacitat cognitiva per se , sinó més aviat de dèficits d’atenció que subratllen les estratègies de processament de la informació més superficials típiques dels estats d’ànim positius . La segona explicació , suggereix que els subjectes en un estat d’ ànim de elació tendeixen a protegir el seu valuós estat afectiu mitjançant el rebuig d’ ocupar-se en processaments i demandes cognitives que suposin gran esforç ( Isen , 1984 ) . Aquesta explicació motivacional sembla contradictòria amb les evidències d’altres àrees de la psicologia social que suggereixen que precisament l’activitat esforçada i instrumental , tal com l’ajuda a una altra persona , activament buscada per les persones , i conscientment centrada en informacions valuoses , sovint és utilitzada per la gent per mantenir i millorar els seus estats d’ànim positius ( Forgas , 1989 ) .

Podem distingir almenys dues classes d’estils de processament : Clark i Isen ( 1982 ) van ser els primers a introduir aquesta distinció en separar les estratègies de processament ” controlades” o conscients i les ” automàtiques” o inconscients ( com ara la preactivació de la informació congruent amb l’humor ) per donar compte dels efectes de l’estat d’ànim en els estats disfòrics , així els processaments controlats poden servir per al manteniment de l’estat d’ànim en condicions de bon humor , i de reparació de l’estat d’ànim en l’estat disfòric . Isen ( 1984 ) , per la seva banda , va trobar que la gent en un estat d’ànim positiu , en oposició a un estat d’ànim neutre , era més creativa , realitzava més associacions inusuals , utilitzava categories més inclusives i més àmplies , necessitava menys informació i aconseguia una decisió més ràpidament . Fiedler ( 1991 ) sosté , en distingir entre processos ” productius ” i ” reproductius” , l’existència d’ estratègies ” lliures” o ” soltes ” i estratègies ” lligades” , així mateix suggereix que els efectes dels estats d’ànim probablement estan molt més marcats quan ocorren processaments cognitius ” lliures” , elaborats i productius . Finalment , Petty et al . ( 1991 ) proposen una distinció entre estils de processament de “ruta -central ” o de ” ruta – perifèrica” ​​, trobant que els efectes de l’estat d’ànim en la persuasió estan mediatitzats per l’estil de processament adoptat pel subjecte .

En definitiva , aquestes teories mostren dos estils de processament diferents, un simplificat , d’esforç mínim , i de caràcter heurístic , i l’altre substantiu , analític i sistemàtic . El tema subjacent comú és que en algunes circumstàncies , la gent té poc interès en el processament analític esforçat d’un estímul , i s’utilitza en canvi estratègies simplificades i d’esforç mínim , fent ús de la més accessible i preparada entrada tal com el seu propi estat de ànim i altra informació perifèrica . En altres moments , s’adopten processaments més sistemàtics i cautelosos , requerint la consideració substantiva de la informació accessible i de l’elaboració productiva de memòries i associacions rellevants . Els models de l’afecte com informació donen compte de manera més apropiada dels efectes de l’estat d’ànim sobre el judici social quan s’adopta el primer estil de processament heurístic , mentre que els models de preactivació d’afecte són més adequats per donar compte dels efectes l’estat d’ànim baix estratègies de processament substantives ( Forgas , 1992 ) . En conseqüència , l’estat d’ànim pot ser tant un antecedent com una conseqüència del processament triat , així , l’estat d’ànim positiu facilitarà el processament simple i reproductiu , i el negatiu el processament esforçat i sistemàtic ( Schwarz , 1990 ) .

L’afectivitat com utilització de l’ ” espai” d’informació

L’últim tipus d’explicació de caràcter cognitivista sobre la influència de l’afectivitat en la cognició i conducta social fa referència al fet que l’afectivitat , en particular positiva , en activar una gran massa d’informació , “ocupa ” la memòria activa i limita la capacitat de processament dels subjectes . Per aquest mecanisme , els subjectes mostrarien el biaix a prendre decisions ràpides , utilitzant poca informació, etc . ( Fiske i Taylor , 1991 ) . Aquesta explicació no dóna compte del fet que l’afectivitat positiva genera una major creativitat , ni tampoc del fet que els efectes interruptors de l’emoció negativa són més importants .

Els biaixos afectius com processos motivacionals

Una explicació que s’ha donat del biaix d’asimetria entre els estats d’ànim positius alts i baixos ( denominats negatius ) és d’índole motivacional . Els subjectes en bon estat d’ànim mostrarien la tendència a processar la informació amb un biaix automàtic , positivista , confiat i “ràpid ” per tal de mantenir un bon estat d’ànim . Per contra , donat el caràcter aversiu dels estats d’ànim negatius , els subjectes buscarien conscientment evitar aquests, mitjançant formes d’afrontament , el que explicaria l’asimetria entre afectivitat positiva i negativa .

MODELS NO proposicionals I D’INFLUÈNCIA ESPECIFICA DE L’AFECTIVITAT

Es pot deduir del conjunt de crítiques anteriors que els processos emocionals no es poden reduir a un determinat tipus d’activació de la memòria semàntica ni poden ser analitzats només com prototips o esquemes de coneixement semàntic o procedural . Estem d’acord amb autors com Leventhal i Zajonc que postulen l’existència d’un sistema emocional diferenciat de cognitiu , interactuant amb ell , amb bases motòric – neurals pròpies , i que es defineixen com a sistemes de preparació a l’acció , és a dir , cada emoció tindria una funció específica ( Leventhal i Tomarken , 1986; Zajonc i Markus 1984; Frijda , 1986; vegeu la revisió en Echebarría i Páez ( 1989 ) .

Els resultats sobre les influències diferencials de l’ansietat i de la depressió reforcen aquesta idea del caràcter funcional específic de l’afectivitat . Així, no només els estats d’ànim positiu i negatiu produeixen efectes asimètrics , sinó que entre els propis estats d’ànim negatius es troben diferències . Revisant , breument , la relació entre ansietat vs depressió , cognició i conducta , veiem que no s’obtenen influències homogènies . Tant l’ansietat com la depressió obstaculitzen l’aprenentatge , encara que la primera té una relació curvilínia i la segona una relació lineal negativa (a major depressió , menor aprenentatge) ( Leventhal i Tomarken 1986) . L’ansietat sembla estar associada a una atenció i codificació preferencial d’estímuls ” amenaçadores ” . Per contra , no sembla que passi el mateix en la depressió . Els subjectes depressius no mostren biaixos d’atenció ( atenció visual , llindars de percepció , etc . ) Facilitadors de la percepció i codificació de materials ” depresógenos ” . Mentre que 5 estudis van confirmar el biaix d’atenció dels ansiosos , de 4 estudis que van analitzar l’efecte en els estats depressius , 3 van donar resultats negatius i només un positiu . En relació a l’orientació de la cognició focalitzada en estímuls amenaçadors s’ha trobat que subjectes fòbics ansiosos posseïen major habilitat per detectar paraules rellevants de por presents al canal no atès d’una tasca d’escolta dicótica . Es va trobar que molts ansiosos identificaven més paraules estressants en tasques de detecció de paraules . De manera consistent s’ha trobat que estudiants ansiosos ( època d’exàmens ) , fóbicoansiosos i subjectes amb ansietat generalitzada , presentaven una major latència en identificar el color d’una paraula amenaçant . En altres termes hi ha una forta evidència que demostra que subjectes amb estat d’ànim ansiós i amb trastorns d’ansietat tenen un biaix d’atenció i de percepció cap als estímuls ” amenaçadores ” o ” ansiògens ” . El fet que aquest biaix no era només d’atenció i de codificació conscient , es va demostrar en la següent investigació : Els subjectes mostrals eren estudiants amb ansietat generalitzada ( N = 16 ) en els quals s’observava un baix rendiment (major temps de reacció ) quan les paraules amenaçadores eren presentades d’una manera inesperada . Es va comparar aquest grup amb subjectes de menys ansietat . No obstant això , cap dels dos grups va recordar les paraules amenaçadores que havien estat presentades en una tonalitat molt baixa , és a dir , hi havia un efecte de biaix de percepció pera – atencional inconscient en els subjectes ansiosos . Mentre que la depressió mostra un clar biaix ” negatiu” en el record , l’evidència que confirmi un biaix ” amenaçador” en el record de subjectes ansiosos és molt menor -2 de 4 investigacions – ( Mathews et al . , 1986 ) . La depressió es troba associada a dèficits en el record lliure , més que en el record facilitat per indicadors , a dèficits a llarg termini abans que a dèficits a curt termini , a dèficits de record del material organitzat més que del material poc organitzat , i finalment , a dèficits de la informació que requereix elaboració complexa abans que simple ( Leventhal i Tomarken , 1986 ) . L’ansietat també està associada a dèficits de memòria en tasques complexes i d’elaboració ” alta” ( semàntica ) més que a dèficits en tasques simples , però també està associada a un millor record de materials autorreferentes en condicions d’alt estrès ( Smith et al . , 1983 ) . La depressió presenta un biaix de judici per als estímuls autorreferentes de tipus negativista , mentre que l’ansietat presenta un biaix de tipus ” amenaçador” . La visió ” negativista ” dels depressius , o més aviat la seva ” lucidesa ” o realisme no positivista , ha estat clarament demostrada , en les relacions a les cognicions autoreferents ( Páez et al . , 1986 ) . A nivell de judicis , s’ha trobat que subjectes ansiosos , comparats amb subjectes normals , perceben com més arriscades situacions estàndard ( Mathews et al . , 1986 ) . A nivell d’efectes sobre les interaccions socials , la depressió apareix associada a l’abandonament del contacte social , mentre que un estat d’ansietat mitjana facilita el contacte social ( Berkowitz 1968 ) .

En síntesi, els resultat anteriors confirmen que els subjectes ansiosos jutjarien situacions ambigües com perilloses i percebrien selectivament els aspectes amenaçadors de l’entorn. Els subjectes depressius recordarien més elements negatius i tindrien més accessibles judicis i conductes negatives . Ara bé , l’ansietat sembla actuar , sobretot , en l’atenció, mentre que la depressió sesgaría el record . No obstant això , el model semàntic – afectiu , no explicaria la raó per la qual els esquemes cognitius de perill , sent més usats, freqüents i organitzats en els subjectes ansiosos (pel que influiran en l’atenció , la percepció – fins i tot inconscient – el judici i la conducta ) , no influeixen per contra en el record . Ni perquè en la depressió , que mostra un clar efecte de biaix en el record , a més d’influir els judicis i conducta , no hi hauria una influència en l’atenció . Això suggeriria que l’ansietat estaria menys organitzada com a esquema que la depressió , que dependria més d’estímuls conceptuals i interns concrets i que actuaria essencialment a nivell semàntic , pre – atencional , atencional i de codificació . Ara bé , l’ansietat sembla actuar sobretot a nivell de l’atenció, mentre que la depressió sesgaría el record . Això és congruent amb l’associació trobada en estudis epidemiològics entre successos de pèrdues realitzades ( significació de pèrdua en el passat ) i la depressió , així com entre successos d’amenaces de pèrdues i l’ansietat . Igualment , a nivell de pensaments conscients , la depressió se centra en la ruminació dels fracassos i pèrdues ja realitzats , mentre que l’ansietat s’associa a elucubrar les pèrdues que poden succeir en el futur . Aquests resultats són difícilment integrables en les concepcions cognitives i plantegen la necessitat de diferenciar els estats d’ànim segons les emocions associades .

La teoria cognitiva de les emocions de Oatley i Johnson – Laird és compatible amb aquests resultats . Aquests autors han postulat models no – proposicionals de l’afectivitat . Les emocions servirien com a senyal dins del sistema cognitiu i fora de l’organisme ( tindrien una funció de comunicació intra i interpersonal ) . Aquestes sorgirien en els moments de canvi o de transició dels plans per obtenir fins de l’organisme , ja que s’avalua que aquests , o permeten clarament o impedeixen la realització dels fins adaptatius de l’organisme . A més , no serien de caràcter proposicional , per la qual cosa difondrien més ràpidament i sense seguir els nodes semàntic – conceptuals .
REFERÈNCIES

Acosta , A. ( 1992 ) . Emoció i Cognició . En Major , J. i . Pinillos . J. L. ( eds. ) . Motivació i Emoció . Tractat de Psicologia General , vol. 8 . Madrid : Alhambra Universitat .

Anderson, J. R. ( 1976 ) . Language memory and thought . Hillsdale , New Jersey : Erlbaum .

Anderson, J. R. i Bower , G. H. ( 1973 ) . Human associative memory . Washington DC : Winston i Sons .

Arnold , M. B. (1945 ) . Physiological differentiation of emotional states . Psychological Review , 52,35-48 .

Berkowitz , L. ( 1968 ) . Social Motivation . En Lindzey . G. , ​​i Aronson , E. ( eds. ) . The Handhook of Social Psychology , Reading – Massachusetts : Addison – Wesley .

Blanc , A. , Páez . D., Penin . M., Romo . I. i Sánchez , F. ( 1993 ) . Representacions sobre el SIDA.Psicología de la salut , ( en premsa ) .

Blaney , P. H. ( 1986 ) . Affect and memory : A review . Psychological Bulletin . 99 . 229-146 .

Bower , G. H. (1981 ) . Mood and Memory . American Psychologist , 36 . 129-148 .

Bower , G. H. ( 1983 ) . Affect and Cognition . Transaccions filosòfiques de la Royal Society , Sèries B , 302 , 387-403 .

Bower , G. H. (1987 ) . Comentary on Mood and Memory . Behaviour research and therapy , 25,433-455 .

Bower , G. H. (1991 ) . Mood congruity and social judgments . En JPForgas ( ed.) , Emotion and Social Judgements . Oxford : Pergamon Press .

Bower , G. H. i Mayer , J. D. (1985 ) . Failure to replicate mood -dependent retrevial ​​. Bulletin of Psychonomic Societs , 23 , 39-42 .

Bower , GH , Gilligan , SG i Monteiro , KP ( 1981 ) . Selectivity of learning caused by affective states . Journal of Experimental Psychology : General , 110 , 451-473 .

Bower , GH , Monteiro , KP i Gilligan , SG ( 1978 ) . Emotional mood es a context for learning and recall . Journal of Verbal Learning i verbal Behavior , 17 , 573-585 .

Bower , G. H. i Cohen , P. R. (1982 ) . Emotional influences in memory and thinking : Data and Theory . En M. S. Clark i S.T. Fiske ( eds ) . Affect and Cognition . Hillsdale . New Jersey : Erlbaum .

Bower , G. H. i Gilligan , S. G. (1979 ) . Remenmbering information related to one ‘s self . Journal of Research in Personality , 13 , 120-432 .

Clark, M. S. , Milberg , S. i Ross , J. ( 1983 ) . Arousal qüestió arousal – related material in memory : Implications for understanding effects of mood on memory . Journal of Verbal Learning & Verbal Behavior , 22 , 633-649 .

Clark, M. S. i Fiske , S. T. (1982 ) . Affect and Cognition . Hillsdale . New Jersey : Erlbaum .

Clark, M. S. i Isen , A. M. ( 1982 ) . Towards understanding the relationship between feeling states and social behaviour . En A. H. Hastorf i A.M. Isen ( eds ) , Cognitive Social Psychology , New York : Elsevier – North Holland .

Collins , A. M. i Loftus , E. F. (1975 ) . A spreading activation Thory of semantic processing.Psychological Review . 82 , 407-428 .

Collins , A. M. i Quillian , M. R. (1969 ) . Retrevial ​​time from semantic memory . Journal of Verbal Learning and Verbal Behavior . 8, 240-247 .

den Uyl , M.J. i Frijda , N. H. (1984 ) . Mood , emotion and action : A concern – Realization model.Paper presented at the Cognition Science Conference . Boulder . CO .

Echebarria , A. i Páez , D. ( 1989 ) . Emocions : Perspectives Psicosocials . Madrid: Editorial Fonaments .

Fiedler , K. ( 1988 ) . Emotional mood , cognitive style , and behavior regulation . En K. Fiedler i J. P. Forgas ( eds ) . Affect , cognition and social behavior . Toronto: Hogrefe .

Fiedler , K. ( 1991 ) . On the task , the measures and the mood : research on affect and social cognition . En J. P. Fosses ( ed.) . Emotion and Social Judgements . Oxford : Pergamon .

Fiske , S. T. i Taylor , S. E. (1991 ) . Social Cognition . New York: McGraw – Hill . Inc

Forgas , J. P. ( 1989 ) . Mood effects on decisió making strategies . Australian Journal of Psychology , 41 , 197-214 .

Forgas

Consejero Matrimonial Mataró