Consejero Matrimonial Barcelona

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha

C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
 
C/ Santa Anna, 26
BARCELONA
 
 C/ Diagonal (cantonada) Passeig de Gràcia
BARCELONA
 
Tel 93 570 71 54 (petición de visita)
conesa@gmail.com
Xavier Conesa Lapena
 
fotopsicologescacspetit
(Montcada i Reixac, 1956) és un psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de BarcelonaUniversitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999
L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.
Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió.Enllaços externs
Pàgina Oficial de Xavier Conesa Lapena
Acta Constitucional de l’Institut Superior d’estudis Sexològics I.S.E.S.
Col.laboració Docent del Practicum de Psicologia de la Universitat de Barcelona
Col.laboració Docent amb la Universitat de Girona
Col.laboració en tasques de formació amb la Universitat Ramon LlullAcord de Col.laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya U.O.C.Conveni de Col.laboració Acadèmica amb Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Reconeixement de l’Ajuntament de Mollet del Centre de Psicologia Aplicada
Referències sobre la investigació en Luminoteràpia al periòdic “El Mundo”. Any 2.005
Investigacions sobre Luminoteràpia, Referències al periòdic “Público”. Any 2.007
Coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya
Miembro de la Federacion Española de Especialistas en Sexologia

Publicacions

Carme Serrat Bretcha
carmepsicologape
Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)
Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)
Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.
Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)
Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull
Terapeuta Sexual i Familiar
Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.
Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària
Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,
Assessora Psicològica d’escoles bressol.
Assessorament a pares
Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya
Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.
TRACTAMENTS

TRACTAMENTS DE LA PERSONALITAT

 

PUBLICACIONS:

Revista del Col.legi Oficial de Psicòlegs.
El paper del Psicòleg a les Psicoteràpies” (autor: xavier conesa)
Psychologies
“Amor i Sexe: Inseparables?” (autor: xavier conesa)
Revista del Col.legi Oficial de Psicòlegs:
“La Sexualitat en Pacients amb Anorexia i Bulimia” (autor: xavier conesa)
La Portada del Valles:
“Se hereda la depresió?” (autor: xavier conesa)
Contrapunt:
“El tractament Psicològic. Un enfoc actual” (autor: xavier conesa)
La Vanguardia.Suplemet:
“Sexe a P-3″   (autor: xavier conesa)
Contrapunt:
“Estils de vida que poden ajudar a la Depresió” (autor: xavier conesa)
Publicaciones en Psicoactiva. Revista especialitzada:
 2002 Articulo: EYACULACION PRECOZ. (autor: xavier conesa). la eyaculacion precoz: el problema sexologico mas frecuente y el que tiene mejor solucion.
2002 Articulo: CRISI? QUINA CRISI!. (autor: xavier conesa). en els nostres temps i en l’entorn occidental es donen una sèrie de malalties o trastorns que no existien temps enrera i que no es troben en altres indrets. per tant, podem dir que es tracta de trastorns vinculats al nostre estil …
2003 Articulo: EL MALESTAR PSICOLÒGIC. (autor: xavier conesa). les primeres dades que tenim de la xarxa de metges de capçalera indiquen que a l’11 % dels pacients que ens consulten se’ls diagnostica un problema psicològic. aquestes dades queden per comprovar, ja que un pacient pot tenir diver…
2003 Articulo: FUNCIONAMIENTO DE UN CENTRO PSICOLÓGICO EN LA PRÁCTICA COTIDIANA. (autor: judith fernández sánchez). descripción del funcionamiento del centro psicológico conesa-serrat
2004 Articulo: REFLEXIONES SOBRE UN TRASTORNO PARANOIDE VS. TOC. (autor: xavier conesa). hace algún tiempo que estoy tratando a un muchacho que presenta un cuadro que considero que está en ese punto de inflexión entre el trastorno paranoide y el trastorno obsesivo grave…¿donde ubicarlo?
2004 Articulo: L’ESTRÈS I L’ANSIETAT. (autor: xavier conesa). els professionals d’atenció primària constaten dia a dia en una part important dels pacients un component psíquic associat als seus símptomes, i en molts diagnostiquem un transtorn psicològic com a problema de base.
2005 Articulo: TRACTAMENT DEL TRASTORN D’ANSIETAT. (autor: xavier conesa). la multiplicitat de símptomes que presenten aquests trastorns condueixen els pacients a recòrrer infructuosament als consultoris de diverses especialitats, sense obtenir, en molts casos, un diagnòstic correcte, i per tant, un trac…
2005 Articulo: COMPRENDRE L’ANSIETAT. (autor: xavier conesa). dins l´ansietat o atac de pànic hi ha dues forces que s’uneixen i es sumen.
2006 Articulo: CRISIS D’ANSIETAT. (autor: xavier conesa). en els nostres temps i en el nostre entorn occidental es donen una sèrie de malalties o trastorns que no existien temps enrera i que no es troben en altres indrets. per tant, podem dir que es tracta de trastorns vinculats al nostr…
2006 Articulo: MÉTODO CONESA-SERRAT PARA EL TRATAMIENTO DE LA DEPRESIÓN. (autor: xavier conesa). la complejidad del trastorno depresivo requiere de un abordaje multifactorial. generalmente requerirá de una psicoterapia y del antidepresivo adecuado. a todo ello habrá que añadir unos cambios de vida. no existe por tanto la p…
2007 Articulo: DEPRESSIÓ MENOR: DISTIMIA (DEPRESSIÓ NEURÒTICA). (autor: xavier conesa). criteris per al diagnòstic de distimia (dsm-iv).
2007 Articulo: COM ES DIAGNOSTICA UNA DEPRESSIÓ GREU. (autor: xavier conesa). criteris per diagnosticar una depressió major o malencònica (dsm-iv).
2008 Articulo: INFORMACIÓ NECESSARIA PEL PACIENT DEPRESSIU. (autor: xavier conesa). la depressió és una malaltia, no un defecte de personalitat o una debilitat. la millora és la norma, no l’excepció. els tractaments són efectius, hi ha moltes opcions de tractament, i és possible establir un tractament efectiu per…
2008 Articulo: QUAN APAREIX LA DEPRESSIÓ. (autor: xavier conesa). en atenció primària, entre el 6% i 8 % dels pacients pateixen trastorns depressius majors, i el risc de depressió és clarament més alt a les dones.
2008 Articulo: COM ENS HEM DE COMPORTAR DAVANT D’UNA PERSONA QUE PATEIX DEPRESSIÓ?. (autor: xavier conesa). no hi ha res més dolorós que veure com el marit, la dona, el pare, la mare, el fill o la filla es mostren cada cop més apàtics, deixen de participar en els esdeveniments familiars, no es preocupen del seu aspecte personal, es pass…
2009 Articulo: ESTRÉS, DEPRESSIÓ I EXERCICI FÍSIC. (autor: xavier conesa). l’estrès. de manera general, els estudis indiquen que l’exercici ajuda l’individu a afrontar millor l’estrès, gràcies a una adequada predisposició biològica que ajudaria a afrontar-ne els resultats psicològics i psicosocials. el t…
2009 Articulo: ADOLESCENTS, SENTIMENTS I HOMOSEXUALITAT. (autor: xavier conesa). en arribar a l’adolescència, els nens d’ahir, ja convertits en el noi o la noia d’avui, prendran consciència de la seva homosexualitat i hauran d’assumir-la i acceptar-la.
2009 Articulo: NENS, SENTIMENTS I HOMOSEXUALITAT. (autor: xavier conesa). sent encara l’homosexualitat un tema tabú i, per tant, poc explicat, els primers que s’adonen de l’orientació homosexual d’un infant són els seus companys d’escola.
2010 Articulo: TRACTAMENT DEL LLENGUATGE EN ELS NENS. (autor: xavier conesa). retards del llenguatge es donen en nens petits que fan un desenvolupament més tardà de les habilitats lingüístiques. a partir del joc cal anar recollint les seves expressions comunicatives al mateix temps que es van donant models …
2010 Articulo: LA HIPERACTIVITAT. (autor: xavier conesa). la hiperactivitat infantil o, tal com es coneix des del punt de vista tècnic, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (tdah) és una de les alteracions comportamentals de major impacte en el desenvolupament educatiu i …
2003 Articulo: QUAN LES NOIES NO MENGEN. (autor: xavier conesa). els factors de risc en els trastorns alimentaris en l’anorèxia i la bulímia nervioses són molts, sobretot en la pubertat del sexe femení, però el central és la restricció alimentària.
2003 Articulo: QUAN MENJAR ÉS UN PROBLEMA. (autor: xavier conesa). la bulímia és la ingesta excessiva d’aliments que després s’intenten compensar amb conductes anòmales com ara vòmits, abús de laxants i diurètics, o dietes restrictives intermitents la qual cosa s’acaba convertint en un costum que…
2004 Articulo: QUÈ HA DE FER LA FAMÍLIA DAVANT UN MALALT DE BULÍMIA?. (autor: xavier conesa). és totalment incorrecte afirmar que les famílies són la causa d’un trastorn alimentari. no obstant això, determinades característiques familiars, juntament amb factors individuals de la persona malalta i factors socials, poden pre…
2005 Articulo: MENJAR MOLT I A TOTES HORES: TRACTAMENT. (autor: xavier conesa). no hi ha una única línia d’actuació o tractament possible en els trastorns d’alimentació, i en concret en la búlimia nerviosa. se’n pot aplicar més d’un i fer-ho conjuntament per augmentar l’efectivitat del tractament.
2006 Articulo: PER QUÈ APAREIX LA BULÍMIA?. (autor: xavier conesa). factors que afavoreixen l’aparició de la bulímia.
2006 Articulo: LOGOPEDIA: ALTERACIONS DEL LLENGUATGE. (autor: xavier conesa). detecció i diagnòstic.
2006 Articulo: QUÈ SABEM SOBRE L’ALCOHOL?. (autor: xavier conesa). diversos consells sobre l’alcohol
2007 Articulo: DROGUES INFORMACIÓ GENERAL. (autor: xavier conesa). què és la droga?. és una substància que tant pot ser natural com química i que quan es consumeix modifica el funcionament del nostre cos i de la nostra ment, alterant l’estat d’ànim, la percepció i el coneixement. sovint crea dep…
2008 Articulo: QUÈ ÉS UN TRACTAMENT PSICOLÒGIC?. (autor: xavier conesa). el tractament psicològic (psicoteràpia) té com a objectiu el canvi de pensaments, sentiments i conductes que a l’individu li fan patir d’una manera o d’una altra.
2008 Articulo: VISIÓ GENERAL DELS TRASTORNS PSICOLÒGICS. (autor: xavier conesa). les solucions semblen difícils de trobar, però l’evidència és que resulta imprescindible cuidar, en la mesura que sigui possible, la dinámica diària de vida que tenim i respectar el fet que hem de destinar un temps mínim a activit…
Tribuna Vallesana
“L’atenció psicològica a la comarca del Valles”
La Portada del Valles:
“Com reconèixer i tractar l’alcoholisme”
Continguts del Master de Sexologia de l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (ISES)
En condició de Director de l’Entitat i com a Docent.
Reconeguts pel Departament de Salut de la Generalitat:
1. Disfuncions Sexuals Masculines. La Falta de Erecció.
2. Disfuncions Sexuals Femenines. La manca de desig sexual.
3. Estudi del Vaginisme
4. La Complexitat Sexual. Les Parafílies
5. Generalització dels Trastorns Sexuals
6. Estudi del Orgasme i els seus Disfuncions
7. Avaluació de les Disfuncions Sexuals a General
8. El Diagnòstic en Sexualitat
9. Disfuncions Sexuals Masculines. La Ejaculació Precoç
10. L’Entrevista Psico-Sexual
11. El Enquadrament Terapèutic. L’actitud del Terapeuta
12. Farmacologia i Sexologia
13. Sessió de Devolució. Entrevista aclaridora

Actualment hi ha una tendència a sentir por a mostrar-nos tal com som davant la nostra parella i desenvolupar la necessitat de construir una cuirassa d’afectes en la relació , que aconsegueixi defensar la nostra individualitat . Això es manifesta en la por a sentir-nos vulnerables davant l’amor , a ser feliços , a lliurar per por a la frustració : s’estima amb reserves , per trossos .
Ara bé , ¿ Viure en parella implica la pèrdua del nostre espai com a persona ?
Per descomptat que no, com analitzem anteriorment , es tracta de compartir projectes en comú , afinitats , afectes , entre d’altres aspectes , però mai perdre la nostra individualitat , el nostre espai psicològic i molt menys la nostra identitat . No es tracta d’un vincle fusional dependent o que doni suport des de la seva concepció el mite de l’ amor romàntic , sinó que visquem aquesta relació amb satisfacció personal . Respecte a això , moltes persones temen conviure en parella , viure com a matrimoni , en altres paraules , assumir responsabilitats i compromisos .
Ara bé , al llarg d’aquest article hem fet referència a la importància dels aspectes genèrics en l’evolució de la parella actual , com es manifesta aquest fenomen en l’actualitat?
Les pautes de gènere establertes en la nostra època , assumides en major o menor mesura per tots , dificulten moltes vegades la comunicació entre les persones . És possible llavors una trobada ple i veritable entre tots dos? Els estem preparant perquè es comprenguin , es complementin o perquè se sotmetin o rivalitzin entre ells?
B. Castellanos i A. González, en el seu llibre “Sexualitat i gèneres ” divideixen la influència del patriarcat en dues èpoques fonamentals : les societats patriarcals tradicionals i les contemporànies . En les primeres sorgeix el predomini masculí i apareixen les relacions de poder , subordinació i discriminació amb relació a la dona a partir d’una doble moral , on es realitza una separació dels rols i funcions d’ambdós en la societat , s’exalta l’erotisme del home mentre que s’inhibeix el de la dona reduint-lo a fins reproductius en el context matrimonial i on la prostitució constitueix l’única via d’independència econòmica de la dona d’aquella època .
Per la seva banda, en les societats contemporànies l’estructura social continua sent androcèntrica encara que amb una aplicació menys rígida de la doble moral tradicional , iniciant-se una redefinició de valors i models sexuals més flexibles i humans , es construeix un nou significat de l’erotisme femení amb independència del matrimoni i la reproducció , tot i que continua sent discriminada d’altres maneres . S’evidencia a més, una progressiva modificació d’actituds en les relacions entre els sexes . Finalment les autores assenyalen que es produeix amb l’adveniment d’aquesta nova forma de patriarcat un enfrontament entre els models i valors tradicionals amb els actuals .
Avui el canvi es fa imminent i constitueix una emergència social , ja que el assignat tradicionalment des dels rols a homes i dones no és assumit per molts amb la conformitat i passivitat que caracteritzaven els temps més antics . No obstant això , la transició a una forma de relació menys dicotòmica i asimètrica entre els sexes i per tant la ruptura del tradicional, encara es torna difícil en trobar ancorats en una societat patriarcal que es resisteix al canvi . Encara que en ocasions des del social es pretengui que homes i dones romanguin tan distants com el sol i la lluna , es tracta llavors d’augmentar el més possible , els eclipsis que els mantenen units .
CONCLUSIONS
En aquests moments hi ha més demanda a l’interior de la relació , la personalitat dels membres es veu més compromesa amb la satisfacció .
La concepció de l’amor etern , els mites de la “mitja taronja” i de “l’amor romàntic ” han canviat , donant una visió més realista de la relació de parella .
Res apunta cap a la desaparició de la parella , però sí cap a una ruptura amb models tradicionals de relació .
Està emergint la necessitat de canvis des de l’assignat tradicionalment als rols femenins i masculins , els quals no són assumits per molts amb la conformitat i passivitat d’altres temps . No obstant això , la ruptura del tradicional, encara es torna difícil en trobar ancorats en una societat patriarcal que es resisteix al canvi .
BIBLIOGRAFIA
Alvaré , L. L’enfocament i rol de gènere : importància en el treball amb adolescents i joves “, en Peláez , J. , ” Adolescència i joventut . Desafiaments actuals ” , Editorial Cientificotècnica , l’Havana , 2003 .
Arés , P. ” Grans canvis per a la família , II part ” en Revista Sexologia i Societat , No 15 , 2000 .
Arés , P. Família i convivència . Editorial Científic – Tècnica . L’Havana. 2004
Arés , P. ” La parella . Problemàtica actual ” en Revista Sexologia i Societat , No 1, 1995.
Bedevia , A. ” Petons amb gust de clic” a diari Juventud Rebelde , 4 d gener de 2003.
Bedevia , A. “L’amor etern , existeix ? ” en periòdic Joventut Rebel , 30 març del 2002.
Bedevia , A. ” L’amor no és aquesta fira que portem” en periòdic Joventut Rebel , 3 de gener de 2004.
Bedevia , A. ” La seducció és un misteri ” en
Bedevia , A. Sexe sentit . Més enllà dels temors . Editorial Científic – Tècnica , l’Havana , 2005 .
Bedevia , A. Sense por a parlar de sexe . Casa Editora Abril , l’Havana , 2006 .
Bonino , L. ” Micromasclismes . La violència invisible en la parella ” a http://www.hombresigualdad.com/micromachismos.htm
Castellanos , B. i González , A. Sexualitat i gèneres . Alternatives per a la seva educació davant els reptes del segle XXI “, Editorial Cientificotècnica , l’Havana , 2003 .
Col · lectiu d’autors . Enciclopèdia de la sexualitat . Editorial Oceà . Barcelona, ​​2000 .
Córdova , M. ” Home i dona cap a la trobada o la rivalitat ? ” en revista Sexologia i Societat , No.20 , 2002 .
Del Valle , A. “Amor a la xarxa” en Joventut Rebel 12 de gener de 2002.
Fernández, L. Personalitat i relacions de parella , Editorial Félix Varela , l’Havana , 2002 .
Fromm , E. L’art d’estimar . Editorial Paidós , Barcelona , 1974 .
García, K. “El galanteig en l’adolescència . Una aproximació des d’una perspectiva de gènere” . Tesi de diploma , l’Havana , 2004 .
García, K. Jo , tu , per fi nosaltres ! , Editorial Gent Nova , l’Havana , 2006

Per a cada persona la vivència de l’ amor és una experiència única i personal . L’amor és una força vital que mou a l’individu ia les societats . El primer amor és el dels pares , per ell ens sentim valorats i ens possibilita créixer i comunicar-nos. Després en cada etapa de les nostres vides busquem el reconeixement i refermem la nostra autoestima a través de les persones a qui estimem , ja siguin familiars , amics o parella .
En la família , com en la parella , es busca el benestar familiar i el reconeixement grupal . En iniciar la relació en parella se sent la perfecta unió amb l’altre i la realització de molts somnis . Després es passa per diverses etapes que , si se sap abordar la relació amb maduresa i intel · ligència , en què cada membre aporti el millor de si per a procurar la felicitat i resoldre els conflictes , pot arribar ala plena maduresa personal i afectiva . El contrari significa no només el trencament no només de l’estatus de parella sinó de les relacions familiars i el fracàs d’aquesta llarga recerca .
En aquest treball es presenta una valuosa ajuda als pares de família de forma metodològica , prenent els escrits del Doctor Héctor Alfonso Rodríguez Díaz , per avançar no només en les relacions eficaces com a pares i com a família , sinó de manera que sigui font de benestar i felicitat que es reflecteixi en tots els que interactuen , per aconseguir una societat més harmònica , solidària i feliç . [ 1 ]
Per parlar d’amor
Per parlar d’amor passi meus pensaments i les meves paraules pel foc sagrat purificador , però quan vaig obrir els meus llavis per parlar vaig comprendre que estava mut .
Cantava l’amor abans de conèixer-lo, però quan el vaig conèixer , les paraules de la meva boca es van transformar en un hàlit fràgil i les melodies del meu cor , en una quietud profunda .
Quan els homes m’interrogaven sobre les meves misteris i miracles de l’amor , jo responia i els convencia del meu coneixement . Però ara que l’amor m’ha embolicat en el seu cant sóc jo qui pregunta sobre els seus camins .
Què és aquesta flama que crema en el meu pit i consumeix els meus sentiments i les meves inclinacions ? I què són aquestes ales que revoltean voltant del meu llit en la quietud de la nit i em mantenen despert esperant alguna cosa que ignoro ? Què és aquest despertar que està més enllà de la vida i la mort ? Qui no desperta del somni de la vida quan l’amor frega la seva ànima amb la punta del seu dit ?
Jalil Gibran
El sentit de l’amor
Per a cada individu la vivència de l’amor és única i personal . En referir a ell no només parlem de l’amor romàntic o de parella , sinó de la força vital que mobilitza l’ésser humà més enllà de si mateix .
L’amor és capaç de desenvolupar en una mare la força extraordinària per salvar la vida del seu fill . L’amor perfecte ens ho va ensenyar Crist només el va poder modelar en lliurar la vida per amor .
La intensitat d’aquest sentiment s’expressa en la nostra vitalitat , en l’actitud amb què assumim una vocació , el cert és que sense ell ens desconnectem de la nostra pròpia essència , dels nostres somnis i dels que realitzem .
L’amor es manifesta per primera vegada quan sentim que som estimats per la nostra mare . Així aprenem que som valuosos i el món és llavors un lloc segur per viure , ens possibilita valorar-nos, créixer i comunicar-nos amb aquells que ens donen afecte . Se sap que els nens que no són acceptats i estimats pels seus pares tenen un pes més baix i presenten endarreriment en el seu desenvolupament , ja que l’afecte és una necessitat en el desenvolupament de l’ésser humà des que neix i al llarg d’aquesta.
A cada etapa , busquem el reconeixement d’algú , ja sigui dels nostres pares , amics , família o parella , els necessitem per poder expressar el nostre afecte i sentir que som valuosos ; sense l’amor deixaríem de créixer i desenvolupar-nos , fins i tot podríem perdre el nostre equilibri emocional .
Manca d’amor
Aprenem a estimar a partir de la interrelació amb la família a través del joc , de la resposta afectiva , de l’atenció que es brinda a les nostres necessitats . Cada membre del grup familiar aporta alguna cosa diferent , depenent de la seva concepció de l’amor ; les llars que no tenen una adequada expressió afectiva per nodrir els seus membres , són font de conflicte i d’empobriment personal i grupal ( Rodríguez , 2001 ) .
Autoestima
Quan els pares no estimen ni accepten els seus fills o la seva parella pel que són , el dany als seus autoestima els impedirà avançar en forma íntegra . Per això, en les relacions familiars és més important l’afecte que comparteix que les habilitats que es puguin desenvolupar amb la finalitat d’esdevenir millors pares o solucionar els conflictes de parella , perquè sense amor la resta perd sentit , i el membre de la família que no rep amor percebrà el rebuig com un senyal que no és un ésser valuós i que per aquesta raó no mereix ser estimat . Els comportaments autodestructius ( addiccions , suïcidis , conductes antisocials ) estan alimentats per la inseguretat que sent la persona de no ser acceptada , el que la porta a rebutjar ja castigar-se, culpar o fer-se mal per ser qui és . Aquest tipus de patiment produeix una ferida en la valoració personal que és molt difícil de reparar
Tenint en compte aquestes consideracions , podem afirmar que la principal missió que tenim com a pares és enfortir els nostres fills interiorment , a través de l’ afecte en les interaccions que establim amb ells , nodrint el seu amor propi perquè creixin amb una valoració personal positiva que els permeti afrontar la vida amb decisió ( Rodríguez , 2001 ) .
Per aconseguir estimar la nostra parella , fills , família o vocació , és indispensable que primer aprenguem a estimar-nos a nosaltres mateixos , ja que com bé sabem : ” ningú dóna el que no té “; estimar-se a si mateix és el primer pas per aconseguir compartir un veritable amor de parella , per prodigar el nostre afecte a la família i , més encara , perquè puguem comprometre’ns amb les eleccions que fem en la nostra vida .
Hem de començar conreant l’autoestima personal , la qual cosa significa aprendre a conèixer-nos. Hem d’aprendre a reconèixer la nostra singularitat , a confiar en les nostres capacitats , per aconseguir compartir aquest amor amb altres .
És fonamental que puguem comprometre’ns amb el nostre creixement personal , ja que si ens enfortim estarem en millors condicions de reflectir el nostre benestar en les relacions amb la família , amb la nostra parella i amb la nostra vida en general ( Rodriguez , 2001 ) .
En la mesura que aconseguim avançar i treballar en estimar- nos i valorar -se a si mateixos , en aquesta mateixa proporció podrem donar el nostre amor als altres , ja que quan aconseguim connectar amb el nostre interior a calem a ser més tolerants , comprensius , a valorar la desigualtat de cada persona ia reconèixer que els éssers humans comparteixen més semblances que diferències , l’amor cap a si mateixos serà el camí per redescobrir la nostra capacitat per donar .
Un element fonamental és la capacitat que tenim per comprometre’ns amb el que estimem , donar el millor de nosaltres mateixos , buscant el benestar , acceptar i comprendre les nostres diferències . La següent definició de l’amor tanca el compromís profund que comporta . L’amor és sofert , és benigne , l’amor no té enveja , l’amor no és jactanciós , no s’envaneix , no fa res indegut , no busca el seu, no s’irrita , no guarda rancor , no s’alegra de la injustícia , més s’alegra de veritat . Tot el pateix, tot ho creu , tot ho espera , tot ho suporta . L’amor mai deixa de ser , però les profecies s’acabessin i cessessin les llengües i la ciència s’acabarà . Mentrestant, subsisteixen la fe , l’esperança i l’amor , aquests tres , però el major d’ells és l’amor . (I corintis, 13 ) ( Rodríguez , 2001 ) .
En la família i la parella el sentit d’amor ha de reflectir-se en el compromís per buscar el benestar i el creixement personal i grupal . A més , l’amor no s’ha de remetre només als límits de la llar , sinó que ha de transcendir les nostres relacions immediates per projectar-se a la recerca del bé comunitari . Som part de la família humana , per tant , també el nostre compromís ha d’estar projectat cap a la responsabilitat constant de brindar el millor que som , per avançar col · lectivament com a éssers humans ( Rodríguez , 2001 ) .
Comunicació en parella
La relació conjugal pot enriquir , aprofundir o intensificar també amb el temps, si la comunicació que comparteix reforça el lligam emocional . És el factor més crític i important de la relació , no només per poder ser feliços sinó també per poder conviure . Per descomptat , la comunicació no és fàcil , es veu afectada contínuament , però la parella que es comunica de manera efectiva tira endavant , malgrat el difícils que semblin alguns problemes que eventualment hagin d’afrontar ( Rodríguez , 2001 ) .
La comunicació efectiva
No oblidem que cada dia hi ha alguna cosa nova per aprendre . Sempre se’ns està donant oportunitats per conèixer una faceta més de la persona a qui estimem , per això , enriquir la comunicació ens permet apreciar i acostar-nos més a la nostra parella .
Són moltes les parelles que creuen saber més l’un de l’ altre del que saben en realitat . La comunicació basada en suposicions genera confusió i malentesos . Si no es comparteixen els sentiments amb la parella , ell o ella s’hauran d’esforçar per endevinar , i és molt probable que s’equivoquin ( Rodríguez , 2001 ) .
Si un és honest amb si mateix , després d’un objectiu anàlisi , pot arribar a conclusions que resulten poc grates sobre el seu propi comportament i , en aquest punt de la reflexió , probablement començarà a sentir-se malament amb si mateix . No obstant això , la relació personal és l’únic camí per afrontar de manera justa la necessitat d’efectuar canvis positius en la relació , en buscar els motius personals que van impulsar a actuar de tal o tal manera .
És important descobrir una forma de comunicar-se efectivament amb un mateix per arribar a comprendre així el propi comportament , ja que aquest pot constituir el primer pas , el més important , per prevenir accions i actituds negatives en el futur .
L’autèntica intimitat entre els cònjuges i el seu mutu desenvolupament , es basa en la capacitat que tinguin d’obrir-se i compartir el que hi ha en cada un d’ells, sense por a ser jutjats no només pels seus gustos sinó pels seus disgustos , no únicament per les seves dubtes sinó també per les seves esperances . Arribem a convertir-nos en autèntics éssers humans l’un per l’ altre , al donar el primer pas per despullar l’artifici i la falsedat , quan ens plantegem fer-ho , inevitablement vacil · lem . Temem que en revelar mostrem als altres els nostres punts vulnerables , fins i tot al nostre cònjuge . Temem aparèixer menys bons , menys forts del que , creiem , el nostre company esperava , o ens inquieta que pugui desaprovar els nostres sentiments . El que es demostra amb aquesta actitud és el sentiment d’inseguretat que ens acompanya ( Rodríguez , 2001 ) .
La inseguretat ( incapacitat d’auto – acceptació ) ens indueix a mantenir una ” façana” , a aparèixer com a esposa o marit ideal. Però la gent no és ideal , sinó senzillament humana .
Un dels aspectes que més descuidem els éssers humans , i que és potser el més important en les relacions amoroses , és el que implica la revelació dels sentiments . L’honradesa brusca o ” implacable ” és rarament una revelació d’intimitat ; pel general sorgeix o s’utilitza a través de la crítica destructiva i innecessària ( Rodríguez , 2001 ) .
Expressar en forma honrada el que sentim , jo compartir amb algú igualment honest , és la millor manera (l’única en realitat ) d’establir relacions amb franquesa , sempre que es mantingui el respecte a la personalitat de l’altre i es tingui en compte la seva sensibilitat .
Cap ni l’altre coneixeran la veritat tal com és mentre no hagin comunicat recíprocament la percepció individual d’aquesta veritat i hagin comparat dos punts de vista . Quan cada un creu que les coses són com les percebem i pel consegüent esperem que els altres les vegin igual, tindrem una valoració empobrida de la realitat i de la interacció conjugal ( Rodríguez , 2001 ) .
Tot el que s’expressa de manera verbal o no verbal , amb vocables o accions que demostrin sentiments , es considera que és comunicació .
La comunicació interpersonal oral inclou dos nivells . Cada situació comunicativa inclou un nivell verbal , en què expressem un missatge per mitjà de paraules i oracions i els receptors contesten de la mateixa manera .
L’altre nivell és el no verbal , que es refereix a expressions facials , silencis , to i intensitat de la veu , així com als moviments corporals que ens indiquen les maneres d’interpretar les paraules que escoltem .
Cada membre de la parella , quan vol entendre la posició o opinió del seu cònjuge , ha d’avaluar les seves pròpies actituds i prejudicis , i fer-los de banda si desitja en veritat escoltar i comprendre el que l’altra persona opina ( Rodríguez , 2001 ) .
Si jo vull que el meu company deixi de fer suposicions sobre els meus sentiments , he de revelar sense embuts , i per fer-ho , cal conèixer abans . No podré parlar oberta i honradament amb la meva parella si abans no he intentat ser honest amb mi mateix .
Saber respondre sempre de si mateix , dels propis actes i sentiments , demostra l’afirmació individual , per això no puc esperar a conèixer per després responsabilitzar , sinó que en la mesura que em conec em responsabilitzo ( Rodríguez , 2001 ) .
Procurem trobar el temps per estar a soles . Utilitzem aquest temps no per a la meditació passiva sinó per iniciar un diàleg interior actiu amb si mateix : entre la persona que un creu ser i el seu jo interior . Aquest tipus de comunicació aporta revelacions íntimes . D’una altra manera el canvi és impossible . No hi ha artífexs de canvi , en el terreny que sigui , capaç d’elaborar nous plans , si abans no es fa una estimació de la situació concreta . Així podem i hem d’avaluar les nostres possibilitats i limitacions .
Tots portem una mena de màscara quan estem enfront dels altres , però també carreguem amb màscares internes darrere de les quals ens amaguem nosaltres mateixos . Quins són els seus veritables sentiments cap a vostè i cap als altres ? Intenta abordar-se en forma objectiva , sense elogis ni retrets , intenti comprendre, senzillament , els motius del seu comportament , analitzant com si fos un espectador i no un actor .
Bases de la comunicació efectiva
La comunicació reflecteix l’estat de la parella , per això , quan es vol fer canvis és important que troba una disposició basada en l’afecte per assolir , per això es necessita que tots dos tinguin en compte els següents elements :
Acceptació
Una millor comunicació es podrà donar en la mesura que es parteixi de l’acceptació de la realitat que s’està compartint . Acceptar en forma efectiva la nostra realitat , tant en el positiu com en el negatiu , farà possible que es transformin els elements que obstaculitzen l’avanç de la interacció i l’enfortiment de la relació . No es tracta d’una actitud conformista o resignada , sinó d’acceptar el que som , com a pas inicial d’un procés de superació permanent . Aquesta actitud pot compendiar en la frase ” Déu meu : dóna’m serenitat per acceptar el que no puc canviar ; dóna’m valor per canviar el que si puc , i dóna’m saviesa per trobar la diferència” ( Rodríguez , 2001 ) .
Enriquiment
Un cop acceptada la realitat , s’ha d’iniciar ( a través de la reflexió ) el procés d’enriquiment personal i de la parella mitjançant una doble dinàmica :
Una dinàmica constructiva , que ens impulsa a purificar els valors que anem descobrint en el nostre cònjuge i en nosaltres mateixos , i ens convida a involucrar nostres valors que ens permeten progressar en la nostra dimensió existencial i de relació .
Una dinàmica destructiva , que ens ha de portar a superar de forma individual i amb la parella les falles i errors que es van trobant . D’aquesta manera podrem reorganitzar l’espai d’interacció conjugal si treballem per millorar els nostres defectes i limitacions .
Encarregar-se del propi destí
Acceptar la realitat exigeix ​​assumir conscientment els valors i defectes propis i de l’altre , a més , cal identificar les circumstàncies que poden ser font de tensió i estrès per a la parella , el treball conjunt en aquests fronts és el recomanable ia això el podem anomenar fer-se càrrec del seu propi destí .
” No es tapa el sol amb les mans” . Tampoc es transforma la realitat negant o resistint-nos a acceptar-la. Veure de manera objectiva que ens envolta és la millor manera , sinó de destruir tota la foscor , almenys de ” il · luminar el racó on vivim” ( Rodríguez , 2001 ) .
valorar
La justa apreciació del que som i hem aconseguit construir , del que ens ha enfortit i nodrit com a companys durant el temps de convivència , no solament és un camí d’autenticitat , sinó que serveix per estimular el nostre procés de canvi i recerca de nous horitzons per compartir .
Necessitem ser objectius en aquesta valoració , ja que tampoc és sa percebre’ns com a éssers autosuficients i sobrevalorar , doncs tanquem amb això la possibilitat de creixement i aportació amb que altres poden contribuir a la nostra realitat conjugal . Tampoc hem subvalorar les nostres possibilitats per avançar , sentir-nos culpables o responsabilitzar al cònjuge , si el que volem és recuperar la relació , hem d’aprendre a reconèixer el valuós que ens uneix , és a dir el fonament de la nostra relació .
responsabilitzar
Com corona del procés està la responsabilitat , ja que sabem que en la mesura que cada integrant assumeixi , primer la responsabilitat pels sentiments i accions personals , i després un compromís amb si mateix i envers la seva parella per reparar i construir noves opcions i accions que els permetin progressar , podrà concretar realment el canvi i la transformació , que redundarà en una millor qualitat de vida per als dos ( Rodríguez , 2001 ) .
Coherència
La coherència és necessària. Sense autenticitat ni veritat enfront de si mateixos i al nostre company , fracassarem en el nostre intent de realitzar el nostre projecte com a parella .
La coherència és la concordança entre el que es pensa i entre el que es diu i entre el que es diu i el que es fa .
Si volem realitzar-nos com persones i parella , hem de viure d’ acord amb el projecte personal i de parella que hàgim construït, i que aquest ens orienti per afirmar i donar rumb a la nostra convivència diària .
Un altre element important dins de la vivència és el fet que es constitueix la realització personal de cada un, perquè cada un afirmi més la seva individualitat , allò que el fa ser persona diferent respecte als altres, ja que d’aquesta manera reflectirà la riquesa interior a la convivència amb la seva parella . La realització del projecte personal , l’afirmació individual , és indubtable , ja que no podrem transformar la nostra forma de relacionar-nos si no fem com individu el que ens correspon per sentir-nos bé amb ells mateixos . Aquesta afirmació és gradual i progressiva i implica un compromís permanent .
Els antics tenien un principi de saviesa en la frase : ” coneix-te a tu mateix” , ja que la persona no pot afirmar sinó allò que descobreix com a valor , i no pot destruir sinó el que coneix com a defecte o limitació . Per això l’esforç per conèixer-se és la base per perfeccionar els valors i superar les barreres individuals , requeriment bàsic per progressar en la vida conjugal ( Rodríguez , 2001 ) .
Papers de la parella
La relació de parella és un dels vincles afectius que més enriqueix la vida de l’ésser humà , ja que obre la possibilitat a l’experiència de l’amor profund , que es reflecteix en la creació d’un espai per compartir el millor de cada persona ( Rodríguez , 2001 ) .
L’ésser humà necessita estimar i sentir-se estimat . L’amor és una experiència que mobilitza tot el potencial de la vida , especialment la relació de parella , és una vivència renovadora que estimula la necessitat de sortir de si mateix , una oportunitat per aprendre a donar el que som , per lliurar i compartir la nostra individualitat , ia partir d’això créixer i aprendre a descobrir el misteri que envolta el que dues persones es trobin per crear un somni compartit , formant una parella .
La relació de parella és la trobada de dos mons que volen compartir i impulsar , a partir de la convivència , el benestar conjunt ( Rodríguez , 2001 ) .
dimensions
La interacció de parella comporta a un treball de cooperació per construir un espai en li que es projecta i qualifica el llaç afectiu a través de la vivència de cinc dimensions que es forgen en el diari viure . Aquestes dimensions són les següents ( Rodríguez , 2001 ) :
La parella com a complement sexual
La parella s’entén com l’ésser complementari amb què compartim l’espai íntim de la sexualitat , un dels elements que enriqueixen la relació . La sexualitat , com a expressió de trobada afectiu, que reflecteix la riquesa de la convivència compartida en el diari viure , s’expressa com la generositat que cada membre irradia , amb el desig de crear un espai per aconseguir la comunicació profunda , el reconeixement mutu i la valoració recíproca de la presència del cònjuge per construir el camí personal , de la mateixa manera , comunica la intensitat del sentiment mutu , construït a partir del lliurament a un projecte conjunt que enforteix la riquesa personal ( Rodríguez , 2001 ) .
La sexualitat en la parella va paral · lela al creixement mutu en altres àrees de la vida conjugal , per això , aquesta dimensió és tan sensible als canvis , les crisis personals i conjugals .
La sexualitat reflecteix l’espontaneïtat i descobriment personal del cònjuge com un misteri permanent per desvetllar ( Rodríguez , 2001 ) .
És important que la parella avanci cap a una vivència de la sexualitat basada en el respecte per l’altre , i també com a element que nodreix la relació quan el seu expressió descobreix i confirma el treball conjunt per superar-se i avançar en altres dimensions de la relació .
La parella com a companyia personal
Part de l’encant de la relació de parella resideix en la possibilitat de comptar amb una persona que valora i s’interessa pel benestar personal de l’altra . La complicitat i la descoberta mútua d’interessos comuns ens permet créixer com a persones i com a companys i aquesta és una experiència que nodreix la vivència conjugal ( Rodríguez , 2001 ) .
Per això és fonamental que puguem enfortir els vincles d’amistat amb la parella , la qual cosa significa estar oberts i disposats a oferir el millor de nosaltres , sense imposar condicions . Buscar el desenvolupament de la parella també és acceptar-la i estimar-la com és , tenir fe en el seu procés de recerca i desenvolupament personal .
Si podem comptar amb la nostra parella en els moments d’alegria i també de dolor o crisi personal , tindrem un gran discurs per créixer .
Compartir amb la nostra parella és un element vital , que ens permet madurar en la nostra vida emocional , per això és important que donem l’oportunitat a la parella perquè pugui recolzar-se en el nostre afecte ( Rodríguez , 2001 ) .
La parella com a suport
Un dels fonaments de la relació de parella consisteix en la capacitat d’impulsar el desenvolupament personal del nostre company .
El suport que hem d’oferir perquè confiï en els seus recursos per créixer , també vol dir que siguem generosos perquè emprengui les seves travessies personals .
No és senzill en molts moments de la vida conjugal que la parella aconsegueixi reconèixer el dret del cònjuge de créixer en el seu espai personal, el qual possiblement no es comparteix . No obstant això , en la mesura que aconseguim recolzar-nos en els nostres projectes de vida personal , podrem també enriquir la relació .
Per això , les interaccions de parella en què el vincle està caracteritzat per la necessitat de ser ” possessius “, com si l’altre fos propietat personal , acaba per asfixiar cada individu i erosionen el vincle emocional ( Rodríguez , 2001 ) .
Necessitem aprendre a construir el nostre espai personal per enfortir internament i donar suport al nostre cònjuge perquè també avanci en les seves conquestes individuals , d’aquesta manera podrem crear un espai de creixement en el qual ens sentim satisfets amb nosaltres mateixos , i estiguem en capacitat de qualificar la relació de parella ( Rodríguez , 2001 ) .
La parella com a espòs ( a)
En la relació de parella la qualitat del vincle afectiu no la brinda la situació legal de la parella . No obstant això , quan les parelles volen simbolitzar la qualitat del seu compromís afectiu a partir de la formalització de la seva relació , la vivència de la parella també s’enriqueix ( Rodríguez , 2001 ) .
Parlem aquí l’espòs com el company o la companya amb qui es comparteixen uns objectius i metras conjuntes i amb aquesta finalitat hem d’aprendre a comunicar el nostre món personal a conèixer, valorar i compartir la individualitat del nostre cònjuge , la qual cosa és un procés d’aprenentatge que forja veritablement el lligam emocional que uneix la parella , però que també pot distanciar ( Rodríguez , 2001 ) .
Com a parella també hem d’aprendre a reconèixer la singularitat de l’altre, amb tot el que això implica : la seva forma de percebre les coses , emocions , temors , limitacions , carències , qualitats , hàbits , etc . , Que el caracteritzen , si podem estimar-lo i acceptar- com és , continuarem avançant de manera progressiva per realitzar el nostre projecte conjunt.
Si aprenem a desenvolupar altres valors per compartir , com la tolerància , la recerca d’igualtat d’ oportunitats , la capacitat per situar-nos en el lloc l’altre ( empatia ) , enfortir les nostres habilitats comunicatives i respectar en la nostra dignitat com a persones , abonarem recursos favorables per a aquesta interacció .
La relació de parella és un món fascinant i també un desafiament per millorar com a éssers humans ( Rodríguez , 2001 ) .
La parella com a pare o mare
Aquesta important dimensió es dóna en ampliar el nostre món de parella per donar pas a la vida en família .
Un nou desafiament i una altra oportunitat per créixer s’obren davant nostre , el paper de pares ens permetrà reflectir la nostra capacitat per sortir de nosaltres mateixos i compartir el que som . Aquesta no és una tasca senzilla , implica tenir la major consciència i gran responsabilitat en triar aquesta opció de vida ( Rodríguez , 2001 ) .
En el moment de fer aquest pas , és important que els membres de la parella estiguin disposats a assumir junts aquest nou camí , pel contrari , serà molt difícil avançar en forma positiva .
Ser pare avui comporta la responsabilitat d’esdevenir guia dels nostres fills , de crear una relació que li permeti créixer i responsabilitzar com a éssers humans .
Els pares han d’acompanyar aquest procés , facilitant i promovent unes relacions que propiciïn el que emergeixi la individualitat de cada fill , i que com a família creiem les millors condicions perquè pugui avançar amb èxit , responsabilitat i felicitat en la seva travessia de vida ( Rodríguez , 2001 ) .
La felicitat de la parella
Tots els éssers humans sentim la necessitat de compartir de manera íntima nostra vida amb una altra persona . En principi sempre es busca que la unió sigui per a tota la vida, tot i que avui en dia aquestes unions estiguin durant poc temps. Hi ha diverses formes d’unió , com el matrimoni catòlic , el civil i la unió lliure .
Etapes de la vida en parella
En iniciar la travessia , en la seva primera etapa els membres de la parella ho fan amb l’esperança que van a estar molt feliços , que serà una experiència meravellosa , d’alguna manera es veu la relació amb molta innocència , com si s’estigués en un paradís terrenal . No obstant això , a mesura que conviu comencen a semblar situacions internes i externes a la parella , que poden influir de manera positiva o negativa en la relació . Vegem una mica més com és el recorregut ( Rodríguez , 2001 ) .
galanteig
El galanteig ( coqueteig ) , és l’enamorament de Cupido , de vegades ens interessem de manera inconscient de l’altra persona , i hi ha alguna cosa que ens impulsa a dirigir les nostres energies cap a ella sense conèixer-la, vasta només amb veure-la i ja vam quedar satisfets .
enamorament
En l’enamorament es consolida aquest desig per obtenir l’interès de l’altre , es comença a idealitzar a l’altra persona , només es veuen els aspectes positius , de manera principal els físics , i algunes conductes i sentiments influïts per l’amor romàntic . És com si tinguéssim un ull per veure el bo de l’altre i , al mateix temps, un altre ull tapat que no ens permet veure l’altra part , on es troben les debilitats o aspectes negatius .
Matrimoni
Aquesta etapa ens condueix al desig de tenir per sempre a l’altra persona , de no deixar-la anar . Per tant , es comença a somiar amb el matrimoni . Es duen a terme tots els preparatius pertinents per realitzar-ho: religiosos , legals , culturals , socials , familiars , etc . Per fi ens trobem en l’altar , després ve la festa i posteriorment la lluna de mel . Ara estem en el núvol dels somiadors .
quotidianitat
En arribar del viatge de noces vam començar la primera etapa de la veritat : el matrimoni amb domicili , coneixement diari de l’altre , convivència permanent , acords , exigències econòmiques , entre d’altres . Ara comencem a recórrer el vel que tapava el nostre altre ull i comencem a conèixer més de prop de l’altra persona , la percebem com un ésser terrenal , sense idealitzacions . En aquest moment la realitat està davant els nostres ulls .
Desencís i acceptació
Amb el temps ens tornem més objectius i la relació passa per un petit desencís , que permet acceptar el que té: fortaleses i limitacions , tant personals com de parella . Amb això reiniciem la travessia i comencem a adonar-nos que és possible estimar manera plena , sabent que podem encertar o equivocar-nos. Aprenem a acceptar l’altra persona en la seva totalitat.
És possible que per a aquest moment ” ens trobem embarassats “, el que alimentarà les il · lusions i esperances idealistes d’etapes anteriors . Un fill permetrà que revisquem una mica el passat de la relació per recuperar aspectes positius que s’havien abandonat . La unió , llavors , reprèn la seva força i la seva essència . Hi ha un acostament nou que possibilita la comunicació sincera , respectuosa i de suport incondicional cap a l’altre .
Paternitat – maternitat
En néixer i començar a conèixer el nostre fill som una família , encara que continuem sent parella . Ara hi ha tres persones a la llar i el nou membre aportarà la seva riquesa personal , nodrint amb alegries aquest moment del nostre camí .
En la mesura que el nadó creix i es converteix poc a poc en un nen , en nen , demandarà atencions que portaran a la parella a establir nous acords : Qui cuidarà el nadó ? Qui ho banyarà , el alimentarà , el vestirà , netejarà , s’haurà de rentar la roba , etc . ? En què jardí d’infants romandrà ? Després , On estudiarà , i quins valors se li inculcarán ? Quant de temps queda per a la relació en aquest moment? ¿ Correspon aquesta situació a la que somiem quan tot va començar ?
Les demandes externes seguiran per sempre , llavors les exigències per als cònjuges seran cada cop més grans .
Posteriorment el fill creix i hi ha altres necessitats per satisfer. Arriben a la pubertat i després a l’adolescència , el període màgic que revolucionarà la vida conjugal i familiar . Els sismes fan la seva aparició . Les modes , les rebel · lies , els llenguatges , els amics , les amigues , les festes , els concerts , les noves necessitats estan a l’ordre del dia .
La parella madura
Posteriorment nostre (s ) fill ( s ) es casarà ( n) i de nou tornarem a quedar com al principi: cara a cara , i no per a una batalla , doncs ja hem afrontat suficients; ara estem sols com al començament , tal com volíem . Amb alguns cabells blancs i arrugues , amb moltes experiències i aprenentatges , tindrem temps per mirar enrere i veure el recorregut que permetrà treure conclusions , sobretot , quant a la nostra felicitat de parella . És el moment d’avaluar i continuar caminant en procura de la fi última de tots els éssers humans , com és la felicitat ( Rodríguez , 2001 ) .
L’experiència de ser pares
Ser pares és una vivència que ens transforma i confronta el nostre desenvolupament personal . Per això val la pena preguntar-nos: què tan adults som ? Tenim realment la força i l’enteresa per assumir les contrarietats i contradiccions que estan implícites en l’educació dels nostres fills ? ¿ Estem capacitats per ajudar-los i protegir-los de impulsos que potser no estan en condicions de manejar ?
Els coneixements sobre el desenvolupament poden ser-nos útils en moltes àrees de la convivència familiar , ens faran sentir més segurs de nosaltres mateixos, ens tornaran més flexibles davant certes situacions , més comprensius , però no produirà ” nens perfectes” ( Rodríguez , 2001 ) .
El fet que nosaltres aprenguem els paràmetres generals de la conducta dels nens no implica que, per això , María deixi de treure la llengua a la veïna que li cau malament , o que Juanito abandoni de sobte la seva recent costum de proferir alguna paraulota davant de l’àvia , o que Dora aprengui a esmorzar sense distreure , o que Beto renunciï als constants plets amb el seu germà gran . Els nens de tots maneres se seguiran comportant com nens , per més versats que es tornin els seus pares . Però és el coneixement el que ens ajuda a gaudir millor la meravellosa aventura de ser pares ia més ens permet veure créixer els nostres fills sense tenir preocupacions majors o potser innecessàries ( Rodríguez , 2001 ) .
És natural que els nens barallin o discuteixin per una cosa o per una altra . Cal anar formant poc a poc perquè aprenguin a respectar-se ia respectar els altres . El creixement consisteix a aprendre a compartir les coses amb els altres , a passar etapa després etapa i ensenyar-lo a superar una crisi; implica treball i tolerància , dies bons i dolents, viure i treballar per viure .
Ser pare adult implica examinar amb deteniment el problema de la disciplina; què és, què significa , què deu ser . Els nostres problemes no es poden resoldre forçant als nostres fills a obeir , o deixar-los fer el que vulguin sense control o límits clars.
La fatiga , l’angoixa o la incomoditat s’acumulen , i hi ha dies que fem servir bastant estrès i creiem que no podrem continuar , però, si som adults , ens reposarem immediatament i seguirem endavant. Educar i crear fills no és una empresa fàcil no, tampoc plena de pau ( Rodríguez , 2001 ) .
Una mica de descuit és el que dóna a una casa l’ aspecte de llar . Diem , una mica, no parlem de deixar que el caos s’apoderi de la casa ; aquí cada cosa s’ha de fer amb mesura i sense excés . És bo preguntar-se de tant en tant: ¿ perquè tant ordre i tanta pulcritud ?
El nostre optimisme s’encomana als nostres fills i això els permet acceptar les frustracions , sense sentiments de fracàs o culpa . La nostra actitud comprensiva servirà per encoratjar a créixer . Aquells nens als quals se’ls permet satisfer les seves necessitats en cadascuna de les etapes de creixement , desenvolupen els recursos interns necessaris per enfrontar-se amb èxit als reptes ia l’etapa següent ( Rodríguez , 2001 ) .
El pare immadur vol que la vida sigui fàcil i senzilla , no vol molèsties de cap classe; quan els nens li signifiquen problemes , els veu com a amenaces a la seva comoditat ia la seva felicitat .
Incapaços d’imposar les seves normes , aquests pares es distancien dels fills o els permeten fer el que vulguin per així lliurar-se de la responsabilitat que implica fer front, amb valor , convicció o intrepidesa , als problemes dels fills .

L’experiència de ser pares
Ser pares és una vivència que ens transforma i confronta el nostre desenvolupament personal . Per això val la pena preguntar-nos: què tan adults som ? Tenim realment la força i l’enteresa per assumir les contrarietats i contradiccions que estan implícites en l’educació dels nostres fills ? ¿ Estem capacitats per ajudar-los i protegir-los de impulsos que potser no estan en condicions de manejar ?
Els coneixements sobre el desenvolupament poden ser-nos útils en moltes àrees de la convivència familiar , ens faran sentir més segurs de nosaltres mateixos, ens tornaran més flexibles davant certes situacions , més comprensius , però no produirà ” nens perfectes” ( Rodríguez , 2001 ) .
El fet que nosaltres aprenguem els paràmetres generals de la conducta dels nens no implica que, per això , María deixi de treure la llengua a la veïna que li cau malament , o que Juanito abandoni de sobte la seva recent costum de proferir alguna paraulota davant de l’àvia , o que Dora aprengui a esmorzar sense distreure , o que Beto renunciï als constants plets amb el seu germà gran . Els nens de tots maneres se seguiran comportant com nens , per més versats que es tornin els seus pares . Però és el coneixement el que ens ajuda a gaudir millor la meravellosa aventura de ser pares ia més ens permet veure créixer els nostres fills sense tenir preocupacions majors o potser innecessàries ( Rodríguez , 2001 ) .
És natural que els nens barallin o discuteixin per una cosa o per una altra . Cal anar formant poc a poc perquè aprenguin a respectar-se ia respectar els altres . El creixement consisteix a aprendre a compartir les coses amb els altres , a passar etapa després etapa i ensenyar-lo a superar una crisi; implica treball i tolerància , dies bons i dolents, viure i treballar per viure .
Ser pare adult implica examinar amb deteniment el problema de la disciplina; què és, què significa , què deu ser . Els nostres problemes no es poden resoldre forçant als nostres fills a obeir , o deixar-los fer el que vulguin sense control o límits clars.
La fatiga , l’angoixa o la incomoditat s’acumulen , i hi ha dies que fem servir bastant estrès i creiem que no podrem continuar , però, si som adults , ens reposarem immediatament i seguirem endavant. Educar i crear fills no és una empresa fàcil no, tampoc plena de pau ( Rodríguez , 2001 ) .
Una mica de descuit és el que dóna a una casa l’ aspecte de llar . Diem , una mica, no parlem de deixar que el caos s’apoderi de la casa ; aquí cada cosa s’ha de fer amb mesura i sense excés . És bo preguntar-se de tant en tant: ¿ perquè tant ordre i tanta pulcritud ?
El nostre optimisme s’encomana als nostres fills i això els permet acceptar les frustracions , sense sentiments de fracàs o culpa . La nostra actitud comprensiva servirà per encoratjar a créixer . Aquells nens als quals se’ls permet satisfer les seves necessitats en cadascuna de les etapes de creixement , desenvolupen els recursos interns necessaris per enfrontar-se amb èxit als reptes ia l’etapa següent ( Rodríguez , 2001 ) .
El pare immadur vol que la vida sigui fàcil i senzilla , no vol molèsties de cap classe; quan els nens li signifiquen problemes , els veu com a amenaces a la seva comoditat ia la seva felicitat .
Incapaços d’imposar les seves normes , aquests pares es distancien dels fills o els permeten fer el que vulguin per així lliurar-se de la responsabilitat que implica fer front, amb valor , convicció o intrepidesa , als problemes dels fills .
Són adults que no tenen prou maduresa i pensen que , amb excessos de tolerància , van a ocultar el fet que així estan rebutjant als seus fills , al negar-se a actuar com a pares .
Naturalment que volem que els nostres fills siguin imaginatius , que tinguin les oportunitats necessàries per fer les seves pròpies exploracions per lluitar per la seva independència : això és part del seu desenvolupament natural . Però els nens també han de sentir que se’ls protegeix i se’ls cuida , no se’ls pot permetre que facin coses que atemptin contra la salut, o que siguin antisocials , però tampoc se’ls pot demanar que controlin els seus impulsos infantils o immadurs , per més normals que siguin ( Rodríguez , 2001 ) .
Que difícil intuís les fantasies , les pors i els dubtes dels nens .
revelar
Alhora que hem de reconèixer les nostres obligacions i el nostre deure d’actuar com a persones adultes , també hem de donar permís als nens perquè es revelin ( Rodríguez , 2001 ) .
La rebel · lió és una part necessària per conrear el judici i el sentit d’independència i els nens tenen una gran força per seguir endavant , encara davant el perill. En nom del creixement : tota la desaprovació dels pares , els càstigs , la ira i fins a la pèrdua d’amor . La rebel · lió és un acte d’integritat , és la negació de la passivitat i de la dependència .
Moltes vegades volem que els nostres fills tinguin el valor per defensar els seus drets , els seus principis o les seves idees . Per això es necessita judici i independència . Un nen que està acostumat a obeir cegament a qualsevol adult ficarà en un automòbil d’un desconegut que el convidi a pujar , però si està acostumat a pensar ia decidir per si mateix , podrà saber a qui dir-li sí ia qui no .
Una mare em va comentar que en una ocasió el seu fill , de dotze anys havia arribat de l’escola més d’hora que de costum . En general es quedava per aquí amb els amics fins a l’hora del sopar . Li va preguntar a què es devia que arribés tan d’hora i el noi li va respondre : “alguns dels nois van decidir tirar pedres a les finestres , com no vaig poder convèncer-los que no ho fessin vaig decidir venir cap aquí ” . Darrere d’aquesta senzilla frase hi havia un món d’integritat i de valor . En negar-se a fer alguna cosa que no li semblava bé , s’arriscava a perdre el seu prestigi ens els nois , arriscava seu lloc en el grup , però feia front a la pressió . Aquest és el tipus de resistència que es produeix amb rebel · lions saludables i quan es té un clar sentit de llibertat i autonomia ( Rodríguez , 2001 ) .
Si volem que els nostres fills siguin lliures interiorment no hem aconsellar-los que ocultin aquells sentiments que no són precisament amorosos . El preu és massa alt .
Les investigacions en el terreny de la pedagogia s’han mogut en la mateixa direcció . John Dewey i altres, els que encapçalen el moviment anomenat de l’educació d’avançada , afirmen que sí que volem fills capaços de pensar per si mateixos , hem de ajudar-los a desenvolupar les seves controls interns . No és possible fer-los actuar d’una determinada manera per mitjà del terror , si fem això sempre van a necessitar una autoritat totalitària perquè els controli . Hem d’intentar ensenyar-los a viure en forma constructiva , a acceptar la responsabilitat que tenen , no per la força sinó per l’amor i la comprensió, ja que l’aprenentatge de l’autocontrol és lent ( Rodríguez , 2001 ) .
Una altra observació important i nova al · ludeix que el comportament és també simbòlic i significatiu : quan un nen fa alguna cosa que ens sembla incomprensible , hem d’entendre el que vol expressar a través d’ell , per això , és important aprendre a acostar-nos al seu món personal per comprendre i ajudar ( Rodríguez , 2001 ) .
Ser pares és una experiència única i formativa tant per als fills com per als mateixos pares ; implica aprendre a sortir de nosaltres mateixos amb generositat , per compartir la nostra fragilitat i grandesa com a éssers humans ( Rodríguez , 2001 ) .
Paternitat responsable
Tot i que hem ingressat en un nou mil · lenni , en què el gran avanç de la tecnologia permet reflectir la capacitat de l’home per crear, conquerir nous reptes i superar-se, encara no hem pogut avançar prou en l’àmbit del desenvolupament moral de l’ésser humà perquè es aconsegueixi situar en el valor de la vida a la base de la nostra organització humana .
Encara que és cert que la comunicació global està portant al fet que els joves i nens puguin tenir accés a una àmplia i rica informació , així com a coneixement de totes les àrees que el seu desig d’explorar vulgui estendre , també ho és que hi ha un buit personal , generat per la convivència cada vegada més empobrida dins de la família , que es fa evident en la creixent dificultat de les parelles per comprometre en les seves relacions afectives , les relacions que la nostra societat de consum fomenta cada dia estan emmarcades en la publicitat , que rendeix culte al “món sol ús” en totes les seves formes. I les relacions de parella estan dins del seu mercat : per això veiem com les sèries de televisió envaeixen la intimitat dels joves per convidar-los a començar la seva vida sexual el més aviat possible ; allà el més important és el gaudi momentani del món de les sensacions , i la impulsivitat i les emocions intenses eclipsen possibles raonaments ” avorrits ” i antiquats . No obstant això , quan la realitat es concreta després de nou mesos en un petit plançó , la situació comença a complicar-se, ja que els embarassos no desitjats es donen en major proporció entre els joves adolescents . L’impacte que aquest fet representa per a ells i per al petit que ha arribat al món marca l’inici d’una pobra qualitat de vida per a les dues parts; si compten amb sort , els pares dels joves els donaran suport i llavors assumiran la paternitat ( Rodríguez , 2001 ) .
No obstant això , el que s’observa en la majoria dels casos és que la mare és qui respon pel petit , mentre que el pare desapareix : és llavors quan comença un llarg camí , en el qual la incertesa i la inseguretat envoltaran la vida aquesta família .
A partir de la convivència a la llar aprenem a gestionar una autonomia responsable , és a dir , la capacitat d’assumir el control de la vida personal i aprendre a respondre de les nostres accions . Tanmateix , això només pot assimilar-se a través de l’exemple , per tant , els pares han d’examinar la congruència entre el seu estil de vida i els valors que volen sembrar a la família ( Rodríguez , 2001 ) .
La comunicació és el canal propici per a l’avanç personal i familiar , per això hem de forjar relacions en què la confiança nodreixi la qualitat de l’acostament amb els nostres fills , i d’aquesta manera acompanyar el seu creixement amb una orientació que els brindi la possibilitat de créixer en manera sana .
Si podem transmetre la certesa de l’afecte que professem per ells , igual que una orientació justa perquè es vegin enfortits pel respecte i el suport en descobrir la seva singularitat , això serà una aportació fonamental i marcarà la diferència, en relació amb la seva capacitat per prendre decisions .
En la mesura que puguem crear relacions que ens permetin sentir-nos part d’una família , en la qual els llaços que ens uneixen encoratgin la solidaritat i el compartir mutu , estimularem als fills el desig de buscar relacions en què puguin reproduir i construir una vivència també molt gratificant .
Quan els nois viuen en llars on l’ambient familiar compartit és asfixiant per la tensió i els conflictes que es presenten al seu interior, se senten insegurs i vulnerables i els és més difícil crear vincles en els que se sentin confiats i sense por a intimar ( Rodríguez , 2001 ) .
Els pares també necessiten enfortir als joves perquè creixin amb una autoestima i concepte personal que els permeti assumir amb voluntat i esperit combatiu les situacions que la vida els presenta .
L’orientació cap a una ” sexualitat responsable” ha de partir de la vida a la llar , i són els pares i la família que, amb les seves actituds d’expressió afectiva , poden transmetre la màgia de l’amor i de la vida . Un altre aspecte per tenir en compte i ensenyar als nostres fills , és la importància d’establir metes que li permetin integrar la seva sexualitat al projecte personal de vida , per tal que pugui escollir madura i lliurement el moment més apropiat per a exercir la paternitat de manera més responsable ( Rodríguez , 2001 ) .
El complex món d’avui exigeix ​​molt realisme quan ens plantegem la possibilitat de tirar endavant una família . Per tant , prendre la decisió de ser pares no pot estar en mans de l’atzar , sinó que en la mesura possible deu ser fruit d’una elecció molt conscient i meditada , que permeti a la persona integrar aquesta decisió als seus objectius individuals .
El desig és la porta que obre el cor dels pares . Per això , quan el fill arriba al moment de què gaudeix d’adequades condicions ( físiques , emocionals , econòmiques ) la perseverança i el benestar s’integraran amb més promptitud al diari viure del nucli familiar ( Rodríguez , 2001 ) .
És important que la parella parli en forma oberta amb relació a aquest aspecte de la seva vida , i que s’acordi la convivència o no d’aquest pas , ja que si un del dels dos cònjuges no està d’acord , es generarà tensió , cosa que no és un bon començament per a aquest tipus de projecte familiar ( Rodríguez , 2001 ) .
Avui és molt comú trobar que una dona vol portar al món un fill , sense que això impliqui compartir la paternitat amb l’home . Aquesta és una situació que cal meditar molt bé , ja que encara que en general quan la dona s’ho planteja és perquè té els mitjans econòmics per fer-ho , cal tenir present que el nen necessita la presència del pare per créixer enfortit .
La ciència també s’ha encarregat de polemitzar a través de les seves pràctiques i avenços ( com la inseminació artificial , la fecundació in vitro , la clonació , “lloguer de ventre matern “, etc . ) , Amb la qual cosa s’obre per a la família un nou horitzó de canvis i desafiaments que ha d’integrar . La veritat és que resulta cada vegada més important i adquireix més significat l’enfortiment de la convivència familiar, ja que ens permetrà afrontar amb més saviesa i sensibilitat els canvis del món que estem creant ( Rodríguez , 2001 ) .
Gestació : el miracle de viure
Per fi he aconseguit veure la cara de la meva mare i del meu pare ; puc reconèixer les seves veus i sentir el seu amor . Que llarga ha estat aquesta espera ! , Però , va valer la pena . Avui puc començar a escriure la meva història .
El meu meravellós viatge va començar , quan els meus pares em van cridar per a ser part de la seva vida . D’un parell de cèl · lules es va crear el meu univers personal , gràcies a l’alè diví ia la saviesa de la natura , en el cos de la meva mare va començar a desplegar tot el programa que va dirigir la meva creació .
En la primera etapa de la meva vida , quan era una microscòpica cèl · lula, em vaig acomodar a l’úter després d’un viatge que em prenc tres o quatre dies des de les trompes de Fal · lopi de la meva mare . Des d’aquest punt s’iniciï la meva travessia . Vaig començar a créixer i als tres dies ja estava format per un grup de trenta- dues cèl · lules . Va continuar el procés de divisió cel · lular fins que, dins de l’úter , em vaig convertir en una petita esfera flotant; meves cèl · lules es van començar a diferenciar fins a formar una petita capa de la qual van néixer : la meva pell , ungles , pèl , dents , sistema nerviós , òrgans dels sentits; d’una altra capa es van formar meu sistema digestiu , fetge pàncrees , glàndules i sistema respiratori ; després una tercera capa formo posteriorment els músculs , esquelet i el sistema circulatori .
També des d’aquí es van crear la placenta i el cordó umbilical , que em van permetre connectar amb la meva mare per rebre el que vaig necessitar per créixer (oxigen i aliment ) ; vaig estar així protegit dins d’un sac ple de fluid .
Quan em alberg còmoda i fortament a la paret de l’úter als onze o dotze dies , vaig deixar de ser un grup de cèl · lules per convertir-me en un embrió . D’aquí en endavant van començar a desenvolupar el meu sistema respiratori , digestiu i nerviós , i també els meus òrgans .
El meu creixement en aquesta fase va ser molt ràpid , per aquesta mateixa raó , durant els tres primers mesos de la meva formació era bastant vulnerable , ja que els meus òrgans i sistemes vitals s’estaven formant . Per això la meva mare va necessitar cuidar molt bé , ja que d’això depenia que jo pogués viure i créixer en forma sana .
A partir de la vuitena setmana , i fins que vaig néixer , vaig deixar de ser embrió . Ara era un fetus ; vaig créixer molt ràpid i el cos de la meva mare es va acomodar perquè pogués formar-me.
M’encantava moure en el conte de la mare . Cap al quart mes ella va sentir els meus tombarelles i puntades , també vaig poder xuclar el dit polze , empunyar la mà, escoltar els sons del cos de la mare i la seva veu , i amb ajuda també la del meu pare .
La meva mare diu que des que estava en el seu cos era més actiu que els meus germans ; ja tenia el meu propi temperament .
Durant quaranta setmanes , aproximadament , vaig estar dins del cos matern . A mesura que anava augmentant de grandària i pes em sentia més estret i incòmode al ventre de la meva mare, però , m’encantava escoltar els batecs del seu cor .
Per fi va arribar el moment de trobar-me . Però en aquest instant no estava molt bé , ja que el meu cos es va comprimir , vaig sentir el meu cap empresonada i alguna cosa em va impulsar a sortir. Per moments em calia oxigen ; després passi per un canal molt estret que em va semblar interminable .
Per fi vaig veure llums , vaig sentir fred , però unes mans em van situar al costat d’algú que , pels sons del seu cor , ja familiars per a mi , vaig saber que era la meva mare ? ? , Ara em sento confortable altra vegada ( Rodríguez , 2001 ) .
El valor de la vida
El misteri de la vida s’expressa en el miracle de néixer . No tothom coneix o recorda l’infinit nombre d’episodis i riscos pels quals passa un ésser humà per néixer . Per això no s’agraeix a Déu l’existència, no es valora la paternitat o la maternitat i es juga amb l’acte que produeix la vida , o es mata la vida ( Rodríguez , 2001 ) .
Cada cultura té els seus valors , però és inquietant observar la pèrdua dels nostres, com si la generació dels adults d’avui no hagués estat capaç de transmetre als joves la importància d’alguns i dins d’ells el més fonamental : el valor de la vida .
El descontrol , el desig de poder , de posseir i les condicions precàries de molts dels nostres pobles , a més de la confusió pel que fa al paper dels pares sols com es veurà en el següent apartat ( Rodríguez , 2001 ) .
El paper dels pares sols
És el desitjable i sa que la paternitat la comparteixin tots dos membres de la parella , ja que la responsabilitat que implica l’educació , atenció i cura de la família requereixen l’aportació mutu , perquè les funcions paternes i maternes i la qualitat de vida de la família s’enforteixin , estimulant així el progrés dels seus membres ( Rodríguez , 2001 ) .
Pares sols
Ara bé , ens trobem en un moment en què els canvis i transformacions es produeixen en totes les àrees de la vida humana, el que de forma indirecta ha influït també en la família . Per exemple , la crisi en les relacions conjugals ha portat que , cada dia en major proporció , un dels pares assumeixi la direcció de la llar , sigui estigui el pare o la mare . A més hi ha una major proporció de dones que volen assumir la maternitat sense la presència de la parella; les famílies conformades per un sol pare i els fills cada vegada són més freqüents .
Aquesta situació no és molt fàcil de manejar , ja que són diverses les responsabilitats que el pare ha d’assumir , ja que requereix equilibrar l’atenció que ofereix als seus fills amb el seu treball , fet fonamental per al benestar de la família , i necessita també un espai per enriquir el seu desenvolupament personal ( Rodríguez , 2001 ) .
sentiments trobats
Quan es trenca una relació de parella , els sentiments que envaeixen la vida de cada membre són diversos i passen per diferents moments . Les circumstàncies en què ha passat la separació determinen el tipus d’emocions que prevalen . En un primer moment la ruptura pot no ser reconeguda com a tal , s’intenta negar la situació real que s’està vivint i és possible que es conservi l’esperança oculta de la tornada. Però quan s’evidencia el fet de la inevitable ruptura, els sentiments són de profund dolor , la pèrdua de la parella és una ferida que fa mal a la parella en forma intensa , creant gran inestabilitat en el seu projecte de vida personal i familiar ( Rodríguez , 2001 ) .
La desesperança , la depressió , la desmotivació per la feina , la pèrdua del sentit de la vida , la negligència en la cura personal , i fins i tot el distanciament o la desatenció als fills , són els sentiments que fan part d’aquesta etapa ( Rodríguez , 2001 ) .
Acceptació
Després que ha passat algun temps i s’accepta , o es comença a assimilar , la pèrdua del cònjuge , també els sentiments tendeixen a organitzar-se una altra vegada i amb això el panorama s’aclareix . La persona comença a reconèixer la seva situació real i acceptar la necessitat de fer canvis i de reorientar el seu projecte de vida , això condueix a la necessitat de nodrir el seu amor propi , per aprendre a confiar en els seus recursos personals i assumir de nou el lideratge de la seva vida i de les seves família ( Rodríguez , 2001 ) .
Soledad
El fet d’organitzar-se a partir d’aquesta nova realitat i iniciar una altra etapa en reprendre el control de la vida personal , d’emprendre accions i de projectar noves fites tendents a impulsar el desenvolupament de la família , converteix aquest moment en un succés important i vital per el pare que està al capdavant de la llar . Al principi la solitud , encara que estigui impregnada de nostàlgia , records sobre la relació , sentiments de fracàs , de tristesa i buit , també de la possibilitat d’enriquir el descobriment personal ( Rodríguez , 2001 ) .
Si a partir d’ aquesta vivència ens donem l’oportunitat de recuperar les capacitats , de crear nous objectius que permetin reorientar li projecte de vida , recobrar i consolidar la relació amb els fills , tindrem a les nostres mans i en el nostre cor l’oportunitat de començar de nou , depèn , en cada cas , del maneig que es doni a la situació .
La solitud pot representar la possibilitat de confrontar els nostres sentiments de debilitat amb la voluntat i coratge personal per assolir els nostres objectius . Estem molt conscients que la tasca sota la nostra responsabilitat requereix el millor de nosaltres per impulsar la família cap a la superació d’aquest moment dolorós , i transformar-lo en una oportunitat per créixer com a persona i com a grup ( Rodríguez , 2001 ) .
Maneig de papers i respecte de la identitat
La realitat i sentiments del pare que assumeix les funcions pròpies i les que tenia l’altre cònjuge , conformen un engranatge de responsabilitat i emocions difícils de manejar de manera equilibrada , ja que el vincle que reuneix la parella no desapareix amb la ruptura ( Rodríguez , 2001 ) .
El llaç emocional amb la parella genera emocions ambivalents d’atracció i distanciament , per això els cònjuges necessiten reorientar la seva relació , establint com a punt d’interès mutu el benestar dels seus fills per sobre dels interessos personals o necessitats de cadascú. Cal que busquin compartir les seves interaccions dins d’un marc de respecte mutu , assumint que ara l’àrea comuna serà l’atenció a la seva família .
No s’ha d’utilitzar als fills per agredir-se. S’ha de respectar i facilitar la relació amb el membre de la parella que no convisqui amb ells , perquè puguin seguir comptant amb ell o ella en forma incondicional i no afecti tant l’autoestima i la seguretat emocional . S’ha de deixar molt en clar , per si mateixos i per als fills , els mecanismes i acords que permetran continuar amb les funcions paternes . Si els pares aconsegueixen assumir aquest compromís i s’esforcen per fer-ho, ajuden al benestar i enforteixen les relacions amb els fills , la qual cosa ha de ser la base per a tota decisió que es prengui en endavant ( Rodríguez , 2001 ) .
Mecanismes d’ajuda
Els pares que emprenen la seva tasca paterna sense comptar amb l’ajuda del seu cònjuge , necessiten tenir gran fortalesa interior i fe en si mateixos per assumir amb intel · ligència les diverses funcions que han de realitzar. Per a això ha de confiar en persones de la comunitat o de la seva família amb què pot comptar per recolzar-se en cas de necessitar ajuda ; cal administrar bé el seu temps , enfortir les seves autoestima i encara que els moments difícils van a ser part de la quotidianitat , hi recordar que els seus fills l’estimen i depenen de la seva capacitat per superés . Aprendre a confiar en els seus fills i esforci per aprofitar els moments en que estan junts , per expressar el seu afecte i consolidar les seves relacions ( Rodríguez , 2001 ) .
En aquest camí hi haurà molts moments en què creurà defallir o temerà perdre l’esperança . No obstant això , si aprèn a valorar el seu paper com a pare , a estimar l’amor dels seus fills ia enfortir-lo, sabrà que els esforços han valgut la pena si pot comptar amb els que estima per continuar creixent ( Rodríguez , 2001 ) .
Presència i absència psicològica del pare
La família de manera progressiva ha anat progressant el sistema patriarcal de relació , en la qual el pare s’encarregava de proveir el sustenta econòmic i la mare de les funcions de la criança i administració de la llar . Allà l’home no participava en l’educació dels seus fills i se li negava a més la possibilitat de demostrar la seva tendresa i afectivitat , doncs havia de mostrar una figura autoritària i fort en tot moment . L’afectivitat que manifestava la dona era símbol de debilitat , motiu el qual s’eliminava aquest sentiment de la identitat masculina .
El desenvolupament humà a afavorit que la parella revalore seus rols i identitats com a home o dona , la qual cosa facilita que dins del context familiar el pare recuperi el seu espai com a orientador , i amb això també enriqueixi i vaig ampliar la seva identitat masculina .
La presència del pare com a figura sensible i estimulant per a la formació dels fills és quelcom fonamental per al desenvolupament sa de la família ( Rodríguez , 2001 ) .
El vincle entre el pare i el petit es forma ràpidament i al mateix temps en què es dóna el de mare i fill .
La personalitat de cada progenitor és diferent , i aporta una àmplia gamma d’elements a la identitat dels fills ( Rodríguez , 2001 ) .
S’han dut a terme diverses investigacions que han demostrat la importància del pare per al desenvolupament social i cognoscitiu dels fills . Es va trobar que quan el pare es relaciona de forma més propera als seus fills , aquests tendeixen a ser més curiosos i brillants , a més aprenen a establir expectatives més positives en les relacions interpersonals .
En la relació amb els fills , el pare proporciona estímuls més intensos i curts , i generen un impacte en el nen que fan que el valorin com “innovador ” i que estableixi més joc amb ell . De la mateixa manera , el pare és més actiu i estimula la motricitat i el tacte . La mare , per la seva banda , té el paper més protector , i utilitza més les paraules i el sentit de la vista per afirmar la seva relació . Per això el nen necessita la presència dels dos per enriquir el seu creixement ( Rodríguez , 2001 ) .
És important que el pare valori el seu paper i que aquest sigui gratificant per a ell , ja que aquesta actitud es reflectirà en la interacció amb el petit .
La presència compromesa del pare en les relacions és vital per al compliment de les funcions d’atenció, cura i seguretat emocional per als seus membres , i proporciona una millor qualitat de relació entre la mare i els seus fills ( Rodríguez , 2001 ) .
Fer servir de manera adequada l’autoritat, expressar efectivament , aprendre a solucionar els problemes , són fruits del treball en parella , fonamentals per a una atmosfera familiar més grata i estimulant .
Si el pare no participa de manera activa i positiva en la convivència familiar o està absent , els efectes en els fills dependran en la forma en què la mare assumeixi la relació amb ells . Si aconsegueix establir una xarxa de suport i forja una interacció propera i càlida , enforteix la seva autoestima i s’esforça per consolidar la relació amb els nens , les conseqüències seran menys negatives per a la seva seguretat emocional , encara que la manca afectiva que deixa l’absència de la figura del pare és impossible d’omplir ( Rodríguez , 2001 ) .
Si la mare , per contra , estableix una relació distant , freda o de rebuig , el nen se sentirà abandonat i les conseqüències per a la seva estabilitat emocional seran negatives i d’un pronòstic molt reservat .
Les parelles que aconsegueixen desenvolupar un treball en equip que els permetin orientar els seus fills en forma congruent , amb criteris que facilitin una convivència familiar càlida , estimulant i de respecte entre els seus membres , possibilitaran un desenvolupament harmoniós i sa de tots ( Rodríguez , 2001 ) .
Paper dels pares en la formació integral
Aconseguir el perfil ideal de persona que volem educar , només és possible amb pares de família que tinguin patrons de comportament i actituds acords amb els següents trets característics o capacitats ( Rodríguez , 2001 ) :
a. Prendre decisions lliures i responsables
Aquesta és una de les característiques de la persona formada , madura i adulta . És una manifestació que és una persona amb identitat pròpia .
La clau de l’ assumpte està en l’actitud i el comportament que necessita tenir pare i la mare per aconseguir que els seus fills aconsegueixin conquerir aquestes habilitats .
Així com entre els esposos cada un té la seva individualitat i necessita respectar l’espai personal de l’altre i la seva singularitat , també els pares han de fer el mateix amb cada fill .
El pitjor que els pares poden fer amb els seus fills és pretendre que aquests arribin a ser com una fotocòpia o una imatge idèntica d’ells. Perquè cada un de nosaltres és un món diferent , i per això cada un dels fills està cridat a formar el seu propi univers personal , però en cap cas una rèplica o un doble del seu papà ni de la seva mare .
És impossible negar la semblança física , i encara temperamental , amb els nostres pares . Però de totes maneres , cada un es manifesta amb una personalitat diferent .
Cada persona ha de buscar expressar la seva identitat , el paper que els pares tenen en aquest procés és supremament important i definitiu .
Una manifestació madura de la personalitat és la de ser capaç de prendre decisions lliures , autònomes i responsables . Necessitem preparar els infants i als joves perquè vagin aprenent a fer-ho , segons l’edat, la personalitat i les circumstàncies .
En la relació entre esposos , un dels motius més freqüents de disgust i tensió es dóna quan un d’ells pretén prendre decisions sense comptar amb la seva parella . Això és una cosa que les parelles han experimentat i coneixen .
Cal preguntar-nos el que senten els fills quan el pare o la mare , o tots dos en conjunt , decideixen per ells i no els deixen prendre part en les decisions que els afecten , ja sigui en el nivell personal o familiar .
Val la pena recórrer al record de la nostra pròpia infància i adolescència . Els que hem tingut la fortuna de tenir uns pares que ens van permetre ser nosaltres mateixos i ens van brindar variades oportunitats d’optar i ser tinguts en compte en les decisions de la família , podem donar testimoni de l’efecte positiu que aquesta actitud ha tingut en el desenvolupament de la nostra família .
Hi ha altres persones la experiència és diferent , atès que els seus pares van decidir al seu lloc. Ells poden parlar de temors i ressentiments , de la seva debilitat de caràcter , la seva indecisió i inestabilitat , del seu sentiment d’inseguretat o frustració .
Uns i altres tenim suport en la nostra pròpia experiència personal per saber com hem de procedir amb els nostres fills .
Podem portar a la pràctica la conclusió que neix de totes aquestes vivències : necessitem brindar als nostres fills àmplies possibilitats per decidir , acomodant-les a l’edat , a la responsabilitat , a les circumstàncies en què viu cadascú .
Si el col · legi segueix aquest esperit personalista en el procés educatiu , pretén anar formant als seus alumnes en la llibertat responsable i el ritme casolà no pot ser diferent . L’actitud del pare i la mare ha d’anar necessàriament en la mateixa línia , a poc a poc , amb paciència , amb afecte , acompanyant els fills , donant-los la mà en el moment oportú i sabent aprendre de les experiències , sense un temor desmesurat per la possibilitat d’alguna petita equivocació ( Rodríguez , 2001 ) .
b . Compromís cristià com a opció de vida
Si una persona estudia una carrera durant diversos anys , s’espera que més tard aprofiti el que va estudiar , no només com una manera de guanyar-se la vida i mantenir una llar , sinó també per oferir una aportació contractiu i positiu a la societat en què viu .
Els pares de família , com a fruit del seu amor , han donat origen a la vida dels seus fills . L’important no és quedar-se a donadors de vida humana , sinó seguir conservant i educant aquesta nova vida . El nen ha d’aprendre a caminar , parlar , viure . El naixement és només el començament de la vida real de cada persona , tot i que cal continuar el procés de l’educació en la fe .
En aquest punt el paper de pare i mare és definitiu . En iniciar la cerimònia del baptisme , dins del ritu cristià , el sacerdot pregunta als pares si, en demanar el baptisme per al seu nen , ells estan disposats a assumir el compromís implícit en el mateix fet de batejar al nen . Quan aquests pares de família responen que sí estan disposats , la seva resposta vol dir que assumeixen el compromís de continuar de manera responsable el procés d’educació i maduració d’en la fe d’aquest nen que serà batejat . De la mateixa manera , d’acord amb les creences que processa cada família , els fills han d’orientar des de petits per assimilar i desenvolupar els valors que li permetin tenir un adequat desenvolupament moral i espiritual .
Els pares de família són i estan cridats a ser els primers i els autèntics educadors en la fe dels seus fills . Ningú pot reemplaçar a l’ acompliment fidel d’aquesta obligació ( Rodríguez , 2001 ) .

 

En l’estudi de 1984 Jacobson compara l’efectivitat d’aquests dos components
per separat . Els resultats van demostrar que , si bé en un primer
moment les parelles que van treballar només en l’intercanvi conductual progressar
molt més ràpid , en el seguiment no només no es mantenien els guanys ;
sinó que hi va haver un empitjorament . Únicament en les parelles que havien rebut
entrenament en comunicació i solució de problemes o el tractament complet
es va observar un progrés significatiu ( Jacobson , 1984 ) . En un estudi posterior
de Jacobson , Follette , Revenstorf , Baucom , Hahlweg i Margolin ( 1984 ) , es va concloure
que l’eficàcia de la TPCT no és tan alta com prèviament s’havia indicaeduPsykhé ,
2006 , Vol 5 , No 2 , 273-286 275
R. MORÓN GASPAR
do , ja que només el 60% de les parelles tractades amb TPCT acabaven la teràpia amb
èxit . L’estudi posterior de Jacobson i Addis ( 1993 ) va llançar resultats encara menys
encoratjadors : només el 50 % de les parelles es van beneficiar de la teràpia . En aquest mateix
treball es va analitzar l’eficàcia a llarg termini de la teràpia de parella . la seva conclusió
va ser que , en un seguiment de dos anys , recau el 30% de les parelles que en un
principi es van beneficiar de la teràpia , i , en quatre anys , el 38% del total de parelles
que va rebre tractament es va acabar separant ( Jacobson i Addis , 1993 ) . Cordova
( 2003 ) ha hipotetitzat que el problema rau en que les diferències en comunicació
entre parelles amb i sense problemes no es produeix en realitat per un dèficit
d’habilitats sinó que pot ser el resultat de l’estat emocional de la parella a
l’hora d’afrontar els problemes de la relació .

Els que estan d’acord però amb reserves , expressen algun tipus de

 

condició del tipus “sempre que … “, fent referència a la cura

 

Revista Mexicana de Recerca Educativa 817

 

Romo

 

que s’ha de tenir per evitar un embaràs : ” [ ... ] llavors , així com que

 

arribi ara mateix un nen , un nadó , ja que ara mateix … em destrueix tot el meu

 

pla de vida ” (Alberto ) o una malaltia” [ ... ] si no hi ha globus , no hi ha

 

festa ” ( Alberto ) , o bé , sempre que hi hagi amor pel mig” [ ... ]

 

si realment es volen i hi ha amor , no hi ha problema ” ( José ) i hi hagi res-

respecte i lliure acceptació ” [ ... ] però en raó que es respectin els dos , o

 

sigui , que si estan amb algú només estiguin amb aquesta persona i no caminin

 

amb una i amb una altra ” ( Dolors ) ,” [ ... ] jo penso que amb el temps es van

 

donant i no pots forçar a ningú a tenir o pressionar algú per tenir

 

relacions amb tu ” ( Joaquín ) , al cap ia la fi ” un sempre té oportunitat

nitat ” ( Alberto ) .

 

De les persones que no estan d’ acord en tenir sexe abans del matrimoni -

moni objecten diverses coses : que la joventut no està madura i que hi ha

 

coses que només en el matrimoni es poden madurar : ” [ ... ] els joves encara

 

no estan preparats per tenir una pràctica de les relacions sexuals quan

 

no estan dins d’un matrimoni … definitivament … “( Gerardo ) ; que

 

no és moment de preocupar-se per un anticonceptiu o un embaràs :

 

” [ ... ] Hi ha joves que ara mateix ja s’estan preocupant que , ah , comprar l’

 

condó , la pastilleta , ah , vas sortir embarassada , ah que bo , ai no … estar-

 

preocupant per coses que ara mateix no et van ” ( Nallely ) : que si et volen ,

 

et van a esperar ” [ ... ] és millor esperar perquè és un regal que Déu et

 

dóna , no podeu lliurar teu cos a qualsevol persona ” ( Martha ) ,

 

i que és una manera de mostrar que et respecten ” [ ... ] una persona , quan

 

t’estima , et va a esperar el temps que sigui i no et va a estar proposant

 

coses indecoroses … bé , no són indecoroses , això és lliure , [ ... ] però si

 

una persona et vol et respectarà ” ( Nallely ) o que simplement és una cosa

 

que s’ha d’evitar ” [ ... ] així nomás per … em va semblar aquest vell o aquesta vella ,

 

així com que ai no , quina porcs ! ” ( Karina ) .

 

Nallely , referint-se a les conseqüències d’un embaràs no desitjat ,

 

expressa de forma clara el motiu pel qual ella no tindria sexe abans del

 

matrimoni : ” [ ... ] per a mi [els nens ] , són càncers de la societat perquè

 

no són fills desitjats , són fills d’una febre ” . Segons dades del Institut -

Estatut Alan Guttmacher ( 2001:115 ) ” el problema de l’ embaràs en l’adolescència -

lescència a Mèxic ha adquirit cada vegada més gran notorietat pública i

 

social ” i persones com Nallely s’han apropiat d’aquesta informació i

 

emeten un veredicte basant-se en ella .

 

818 Consell Mexicà d’Investigació Educativa

 

Estudiants universitaris i les seves relacions de parella : de les seves experiències i projectes de vida

 

No estar d’acord no significa l’emissió d’un judici negatiu cap

 

aquells que sí ho fan , quan li vaig preguntar a la Rosa al respecte va respondre

 

” Doncs cadascú no? ” .

 

Cal esmentar que tots els joves entrevistats parlen del tema

 

de la sexualitat en termes de relacions heterosexuals i cap men -

na un altre tipus o forma .

 

conclusions

 

La majoria dels estudiants entrevistats han tingut alguna relació de

 

parella , específicament de festeig , tot i que cal dir que els significa -

2 que els atorguen són múltiples , i de vegades oposats , que van des

 

relacions tranquil · les i carregades de romanticisme , fins a les que són desgastants ,

 

carregades de gelosia i tempestuoses , o bé , les que són formals , gairebé com

 

una preparació per al matrimoni , o només per passar l’estona .

 

Quan se’ls va preguntar sobre el matrimoni , tots ho consideren

 

com un referent important en els seus projectes de vida , a més que els

 

agradaria que duri per tota la vida, encara que no descarten la possibilitat de

 

una separació , especialment si hi ha violència o infelicitat .

 

Pràcticament tots volen tenir fills , encara que només dos o tres ( cap -

guno diu que només un) , amb l’argument de poder donar-los més atenció i

 

per una qüestió material i econòmica , per aquesta raó, consideren que

 

abans de casar-se han d’aconseguir una estabilitat , que inclou les dimensions

 

laboral, econòmica i sentimental .

 

De l’exercici de la sexualitat , hi ha opinions a favor i en contra : mentre

després d’uns ho veuen com una cosa natural i desitjable , fins i tot necessari en les

 

relacions ( per conèixer-se millor ) , altres el consideren com un acte re -

probable si no és dins del matrimoni .

 

D’acord amb les respostes dels joves , no hi ha un tipus ideal de

 

relació de parella , cada persona fa ús dels seus recursos i habilitats , els seus

 

experiències prèvies i expectatives , per iniciar, mantenir i / o acabar

 

una relació segons el que aquesta li va oferint i en la mesura que aquesta

 

relació expressa una part de la seva identitat . Es presenten com a subjectes ca -

paus d’estimar i de ser estimats , de compartir, de dialogar , de créixer junts ,

 

o d’escollir acabar amb una relació si aquesta no els ofereix afecte , satisfacció

ció , empatia , estabilitat o confiança , i és que ” l’individu contem-

rani està caracteritzat per l’elecció ” ( Lash , 2001:13 ) .

 

Revista Mexicana de Recerca Educativa 819

 

Romo

 

Pel que fa als seus plans , mostren claredat i seguretat en la

 

majoria de les seves respostes , en alguns casos responen gairebé immediatament

et i en altres ho pensen una mica , gairebé com redissenyant en aquest moment

 

el seu futur , com si sospesaran les possibilitats i els possibles escenaris .

 

Tots tenen com a referent forta , i una possibilitat real, al matrimoni

ni, ja sigui de forma oficial (legal i religiosa ) o al entès d’una

 

vida en parella amb un compromís tàcit entre els participants ; així mateix -

mateix, pràcticament a tots els agradaria tenir fills ( en plural , cap ha -

bla de només un) , ia tots els agradaria que el seu matrimoni fos ” fins que

 

la mort els separi ” , encara que reconeixen la possibilitat d’una separació .

 

Respecte al moment , ja sigui de casar-se o de formar una família , tant

 

homes com dones prefereixen esperar fins a comptar amb una estabilitat ,

 

ja sigui econòmica , material o laboral , de manera que deixar d’estudiar no és

 

una opció viable en el seu projecte de vida . Potser aquestes idees sobre la

 

vida en parella i la formació d’una família :

 

[ ... ] Expressa la vigència d’una cultura hegemònica al país que, lluny d’administració

partir l’existència de fenòmens generalitzats com el fet que els joves

 

exerceixen una vida sexual estiguin casats o no , sosté la representacions morals

 

els principis descansen en el discurs cristià i que postulen l’amor hetero-

rosexual , la virginitat com un valor , una sexualitat reproductiva , la fidelitat

 

en la parella i la institució de la família com el seient natural de tot el

 

anterior ( Rodríguez , 2003:88 ) .