Asesor Matrimonial Barcelona

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha

C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
 
C/ Santa Anna, 26
BARCELONA
 
 C/ Diagonal (cantonada) Passeig de Gràcia
BARCELONA
 
Tel 93 570 71 54 – 653811887 (petición de visita)
conesa@gmail.com
Xavier Conesa Lapena
 
fotopsicologescacspetit
Psicòleg i sexòleg . El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de BarcelonaUniversitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999 L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público. Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió.Enllaços externs
Pàgina Oficial de Xavier Conesa LapenaActa Constitucional de l’Institut Superior d’estudis Sexològics I.S.E.S.Col.laboració Docent del Practicum de Psicologia de la Universitat de BarcelonaCol.laboració Docent amb la Universitat de GironaCol.laboració en tasques de formació amb la Universitat Ramon LlullAcord de Col.laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya U.O.C.Conveni de Col.laboració Acadèmica amb Centre d’Estudis Universitaris de California, IllinoisReconeixement de l’Ajuntament de Mollet del Centre de Psicologia AplicadaReferències sobre la investigació en Luminoteràpia al periòdic “El Mundo”. Any 2.005Investigacions sobre Luminoteràpia, Referències al periòdic “Público”. Any 2.007Coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de CatalunyaMiembro de la Federacion Española de Especialistas en Sexologia

Publicacions

Carme Serrat Bretcha
carmepsicologape
Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)
Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)
Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.
Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)
Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull
Terapeuta Sexual i Familiar
Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.
Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària
Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,
Assessora Psicològica d’escoles bressol.
Assessorament a pares
Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya
Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.
TRACTAMENTS

TRACTAMENTS DE LA PERSONALITAT Tractament de la Depressió (VIDEO)

http://www.curar-depresion.com (TOT SOBRE DEPRESSIÓ)
 
En les relacions de parella el conflicte ha estat definit com el moment
en què els seus membres no poden arribar a un acord, tenen dificultats per
conciliar els seus interessos personals, o hi ha una manca d’entesa entre
aquests (Díaz Loving, 1999).
Beck (1990) va escriure que fins i tot simples converses es converteixen
en una reunió de debats competitius, lluites de poder i mutus
menyspreus. Lluny de promoure la clarificació i comprensió, les paraules
es converteixen en armes, les discussions, en batalles. Els desacords que
divideixen a una parella poden provenir de les diferències fonamentals en la
visió que tenen de si mateixos i l’un de l’altre. Aquestes diferències poden fer
que, en el futur, els incidents que sembla trivials impulsin a la parella a
trencar la relació.
Aquesta és una realitat que experimenten moltes parelles dins del seu
relació. La parella troba la seva identitat en gran mesura en la comuna
convivència i separació de les tasques, amb el grau ascendent de llibertat
perd vigor el motiu que obligava a identificar-se com parella i en ocasions

esclaten forts ressentiments contra ell mateix i sorgeix amb freqüència la
sensació de malestar i de buidar (Willi, 1985).
Els múltiples malentesos desgasten els fonaments d’una relació. El
conflicte en les relacions de parella adquireixen major importància entre els seus
membres, ja que del seu adequat maneig depèn l’expressió de conductes
positives i negatives durant la interacció (Rivera Aragó, Díaz Loving i
Sánchez Aragó, 2002).
Si preval el conflicte no es vol estar amb la parella, no hi ha interès
en ella, es tracta de vèncer a l’altre i fer-li mal. Es considera que el conflicte
interpersonal és inevitable, que requereix d’enteresa per enfrontar i que
pot provocar ruptura, o en contrast, ajudar a madurar a la relació. Durant
el conflicte, sorgeixen una sèrie d’emocions i sentiments negatius associats
al debilitament de l’amor i el seu efecte en l’individu en si mateix i en la
interacció (Díaz Loving i Sánchez Aragó, 2002).
Entre altres coses Flors, Díaz Loving i Rivera Aragó (2002) assenyalen
que l’estrès, la incorporació de la dona al treball, una major educació que
afavoreix més individualisme i una recerca de relacions més equitatives,
han portat a reavaluar les relacions de parella. Unit a això, el simple pas
del temps, així els acomodaments del poder i de l’amor, porten a una sèrie de
conflictes en la presa de decisions, per als quals les parelles comencen a utilitzar
nous estils i estratègies que permeten resoldre el conflicte.
Les fonts de dificultat dels processos evolutius de l’ésser humà són
diferents per a cada individu, però se centren en àrees de la persona com

són el treball, la família i les relacions personals. Pel que fa a aquesta última
àrea Erikson (1986) esmenta que en les etapes del desenvolupament la majoria de
les persones es casen durant els vint en el període de la primera edat
adulta. Justament en aquesta etapa s’ha de triar una parella i començar una
família abans de saber què és el que s’està fent o si el que s’està
fent està bé. Cercar una edat apropiada per al matrimoni d’acord amb
la naturalesa és poc convincent ja que l’edat típica per casar-se varia
segons la cultura a la qual els individus pertanyin.
Durant la relació de parella es presenten conflictes, i encara que es pensi
que aquests no ajuden a la relació, segons Lemaire (1986) són necessaris i no
obligatòriament el punt de partida d’un desenteniment o d’una ruptura.
Molt sovint són l’instrument mitjançant el qual la parella reestructura el seu
funcionament.
Algunes parelles són expertes en negociar les seves diferències i aquells que
no manegen el conflicte eficientment freqüentment troben que les seves
desacords amb la parella es tornen més intensos i dominants (persistents)
veient eventualment com desagradables, o “contraris” (Huston, Niehuis i
Smith, 2000).
Durant el conflicte, sorgeix una sèrie d’emocions i sentiments
negatius associats al debilitament de l’amor i el seu efecte en l’individu en si
mateix i en la interacció. Al primer terme s’observen conseqüències
tals com: l’angoixa, el dolor, la tristesa, la frustració, la preocupació, la
culpa i el penediment. En el segon terme s’observa: l’enuig, el

desgrat, la desconfiança, la desesperació, la rancúnia, l’odi i la por.
Entre les conductes pròpies en aquesta etapa es poden observar: comunicació
inadequada el que porta a grans discussions de vegades innecessàries,
agressivitat i plets o baralles (Díaz Loving i Sánchez Aragó, 2000).
Anaya i Bermúdez (2002) van trobar que si el conflicte és manejat
constructivament hi ha creixement i enriquiment. Si és manejat
destructivament, la parella pot tenir una relació relativament
insatisfactòria.
La manera d’enfrontar aquests problemes és molt important per
el bon funcionament de la parella, és a dir, la forma en què el cònjuge
afronti el conflicte, propiciarà un ambient positiu o negatiu, segons sigui el
cas i aportarà al desenvolupament o obstaculització a la parella (Smith, 1977).
D’acord amb la teoria de Carl Rogers (1980), es troba que a la
relació interpersonal cada un pren postures diferents davant l’altre. Per
exemple en el matrimoni, un espòs pot adoptar actituds positives o
negatives davant seu cònjuge el que probablement donarà per resultat un
ambient més o menys agradable i satisfactori per a la relació.
És important destacar que l’home es troba en continu
desenvolupament i això dóna com a resultat una infinitat d’incongruències entre els
factors d’actitud davant els conflictes a què l’ésser humà és exposat
diàriament i els que moltes vegades semblen incapaços d’enfrontar (Mckay,
Davis i Fenning, 1988).

Com s’ha vist el conflicte forma part de la vida quotidiana dels éssers
humans. En una relació de parella, l’existència del conflicte no sempre
significa que la relació estigui funcionant malament. Més que un obstacle l’
conflicte, és una oportunitat de canvi i creixement. L’important és la
manera en què es maneja i es soluciona aquest conflicte.
2.4 El procés i el maneig del conflicte
Segons el context de la intimitat en la parella, el conflicte és més que un
desacord, incompatibilitat entre les parelles o una oposició de part de la
parella, en un element durador o persistent de la interacció. Ja que
conserva al llarg del temps, pot canviar i desenvolupar-se. Per tant, el
conflicte s’entén millor com un procés.
Coombs (1987) proposa que el conflicte progressa a través de tres etapes
específiques: 1) El conflicte potencial és experimentat per un membre de la
parella, quan s’enfronta a una elecció entre una o més opcions o metes
incompatibles. 2) El conflicte esdevé una realitat quan la interacció
rebel · que els membres de la parella volen coses diferents, però pensen
que aquestes diferències es poden resoldre. 3) El conflicte amenaça a la relació
quan els membres de la parella perceben que no hi ha una conseqüència
mútuament acceptable, i s’han de fer sacrificis indesitjats per resoldre
les diferències. En aquesta etapa els interessos propis usualment reemplacen
els interessos mutus, hi ha guanyadors i perdedors, i els exercicis de poder
dominen probablement en el procés. Per a alguns aquesta etapa de procés del
conflicte pot donar fi a la intimitat.

Coombs (1987) va observar que al centrar en l’interès propi les parelles
arriben de l’etapa 2 a la tres, mentre que enfocar l’interès comú fa
que la parella es mogui de l’etapa tres a l’etapa dos o un.
Amb freqüència el conflicte sembla menys important per al
funcionament d’una relació que el maneig que es fa d’aquest durant la
interacció. És per això que els investigadors suggereixen que la manera en què les
parelles manegen els seus conflictes contesta una pregunta fonamental sobre la
qualitat de les seves relacions personals en un nivell pràctic.
S’ha cridat estils d’afrontament als mitjans pels quals el
individu concilia amb els motius d’estrès i fa ús de les oportunitats
que se li presenten amb propòsits d’adaptació (Maslow, 1954).
A això, Díaz Loving i Sánchez Aragó (2000) esmenten que el
afrontament és una conducta multidimensional que funciona a diversos nivells
mitjançant l’expressió de conductes, cognicions i percepcions, vinculades
principalment a la personalitat de l’individu ia la seva pertinença a un grup
sociocultural específic.
La similitud entre afrontament i la negociació és que ambdós
pretenen disminuir l’estrès emocional presentat pels membres de la
relació en el moment en què sorgeix el conflicte. Mentre que també
s’observa que la principal diferència és que la negociació és un dels diversos
estils d’afrontament que s’utilitzen davant les situacions estressants (Roca,
2003).

Una de les aproximacions a l’enteniment d’aquests estils és la
proposta operacionalizada per Levinger i Pietromonaco (1989; citat per
Arnaldo, 2001), la qual està basada en la teoria Jungiana i té per premissa el
que la gent posseeix estils característics per gestionar el conflicte
interpersonal. D’acord a aquest model les estratègies dels individus estan
determinades per la seva preocupació en els seus propis beneficis i per la seva
preocupació en els beneficis de l’altre. Combinant aquestes dues dimensions es
arriba a cinc estratègies bàsiques en l’afrontament a situacions de conflicte
interpersonal: 1) Acomodació: aquesta estratègia és alta en preocupació pel
altre i baixa en la preocupació pel jo. Inclou sacrificar les pròpies metes
per satisfer les necessitats de l’altre i protegeix les relacions mitjançant el donar
l’altre, qui aconsegueix els seus propis beneficis a costa de qui s’acomoda;
2) Evitació: és l’estratègia baixa en preocupació simultàniament pel jo i
per l’altre. En no afrontar un conflicte, l’individu permet que aquesta situació
es deixi sense resoldre o que l’altra persona prengui la responsabilitat per resoldre
el problema. Els que eviten tenen un punt de vista negatiu cap al conflicte
i tendeixen a manejar diplomàticament retirant la seva atenció sobre el tòpic,
postergant la seva solució o simplement retirant-se de la situació. En alguns
casos, aquesta estratègia permet als altres aconseguir les seves metes, perquè no hi ha
oposició per part de qui evita, 3) Competència: és una estratègia alta a la
preocupació pel jo. L’individu fa un gran esforç per sortir amb la
seva. Procura maximitzar els seus beneficis, mentre que això provoca alts
costos per a l’altre. La situació d’afrontament és vista com una situació
on s’ha de guanyar o perdre. És una aproximació orientada al poder,

en la qual la gent tracta d’usar qualsevol mitjà que li permeti defensar o
guanyar una posició que se li considera és la correcta; 4) Col · laboració:
estratègia on ambdues parts es beneficien a buscar l’ajuda de la parella
per pensar una solució benèfica per a tots dos. Estratègia alta a la
preocupació pel jo i en la preocupació per l’altre. Un cop s’ha
reconegut una situació per enfrontar, el col · laborador tractarà d’integrar les
necessitats mútues en una solució que maximitzarà els interessos dels
interlocutors; 5) Compromís o acord: estratègia en la qual es col · labora amb
l’altra persona arribant a un acord mutu d’una forma creativa, és a dir, la
persona realitza una negociació amb la parella per mitjà de la comunicació.
Arnaldo (2001) va trobar que les parelles trien entre set estratègies
per enfrontar els seus conflictes dins de la seva relació de parella: 1) Negociació i
Comunicació: inclou l’entaular un diàleg, el buscar i aconseguir una solució,
dient el que pensa i sent, tractant d’augmentar la comunicació, no
només discutint els aspectes problemàtics, sinó escoltant la seva parella; 2)
Automodificación: la persona desplega autocontrol en ser prudent, pacient i
canvia les conductes que puguin provocar els problemes, acceptant els
errors propis, sent empàtic i tractant d’evitar l’estar a la defensiva; 3)
Afecte: s’empra sent afectuós, amorós amb la parella i fent-li sentir
que se l’estima; 4) Evitació: inclou el deixar passar temps, allunyar i mostrar-
indiferent i ignorar la parella; 5) Racional-Reflexiu: els que agraden d’aquest
estil de negociació busquen analitzar les causes i donar explicacions sobre el
que va succeir; 6) Acomodació, s’accepta que es van cometre errors, s’assumeix

la culpa del problema i es fa el que la parella decideix cedint al que demana;
7) Separació: en aquest cas no es refereix al trencament de la relació sinó a
que les persones esperen que les coses es calmin, no discuteixen
immediatament i tracten de donar-se temps.
Malgrat que les parelles poden ser educades sobre la forma en què
han de manejar els seus conflictes dins de les seves relacions socials, l’elecció
sobre l’estratègia a utilitzar depèn de diversos factors com són: el tipus de
problema que es presenta, el compromís amb la relació i la parella, la
distribució del poder, la pressió social, entre d’altres (Cahn, 1992).
Per tant, segons Díaz Loving i Sánchez Aragó (2002) s’entén per
mecanismes d’enfrontament o estils d’afrontament a les estratègies
conductuals desenvolupades a partir d’experiències prèvies amb situacions
similars, que poden ser modificades a partir dels elements contextuals
que permetin noves formes o versions combinades d’elles.
2.5 Investigacions sobre el maneig de conflicte en parella
En els primers estudis sobre el conflicte a parella es feia èmfasi en
els malentesos del matrimoni relacionats amb els aspectes no verbals de
els missatges. Tals malentesos van ser considerats tant propiciadors del
conflicte com a inhibidors de la seva resolució (Noller, 2000).
Hi ha dades a la literatura sobre processos de negociació, en el qual
s’ha dissenyat l’Inventari d’Estils de Negociació del Conflicte amb base
en el model proposat per Killman i Thomas el 1975 que està fonamentat

en la teoria jungiana i que assevera que la gent té estils característics
per gestionar el conflicte interpersonal (citat per Rivera Aragó, Díaz Loving i
Sánchez Aragó, 2002).
D’acord a aquesta postura teòrica, algunes persones són directes
quan se’ls presenten situacions per resoldre, mentre que d’altres, es
senten ansioses davant la imminent situació causa de la por que tenen de
danyar les relacions amb els altres. També, tracten de trobar les
solucions satisfactòries per a les parts involucrades. D’acord a aquest
model, les estratègies dels individus estan determinades per la seva
preocupació pels seus propis beneficis i pels beneficis dels altres. El
cosa porta a cinc estratègies bàsiques en l’enfrontament a situacions
interpersonals: acomodació, col · laboració, compromís, evitació i
competència. Aquestes estratègies particulars estan basades en alts o baixos
graus de preocupació en els beneficis propis o dels altres (Rivera Aragó,
Díaz Loving i Sánchez Aragó, 2002).
Utilitzant aquesta escala de solució de problemes o estils de negociació,
López, Gover, Leskela, Sauer, Schirmer i Wyssmann (1997) va estudiar els estils
d’afecció i la culpa en la parella, i va trobar que els adults amb un model de
aferrament segur, és a dir, amb models positius introyectados de si mateixos i del
altra, fan un millor ús de la autodivulgación, escolten de manera més
empàtica i utilitzen estratègies de resolució de problemes més cooperatives.
Per contra, individus que presenten estils insegurs d’afecció exhibeixen

estratègies més manipuladores i coercitives, reporten nivells més elevats de
conflicte i desconfiança en les seves relacions de parella.
Segons un estudi sobre evitació de conflicte realitzat per Alberts
(1990), una forma de manejar el conflicte és molestar o emprar l’humor. Aquests
han estat considerats mètodes indirectes per expressar emocions
inacceptables sobre temes amenaçadors o vergonyosos. L’humor benigne
consisteix en bromes sobre un mateix, sobre la relació o sobre la parella d’una
manera amable. Mentre que l’humor hostil inclou bromes sobre la parella de
forma negativa, particularment amb sarcasme.
La investigació sobre estrès i patrons d’afrontament individuals al
estrès impliquen el paper que té l’estrès diari sobre el maneig comunicatiu
del conflicte. Bolger i Zukerman (1995) reporten que l’estrès estava
poderosament vinculat al conflicte interpersonal.
Van trobar que els
participants alts en neurosi reportaven major conflicte i una freqüència
major de respostes d’afrontament d’autocontrol i de confrontació cap
aquests conflictes. Per als participants alts en neurosi, tant les estratègies
d’autocontrol i confrontació estaven positivament associades amb enuig i
depressió.
Les tàctiques d’escapament-evitació estaven positivament
relacionades amb depressió. Els resultats d’aquest estudi suggereixen que la
gent altament neuròtica s’involucra en més conflictes interpersonals,
troba aquests conflictes personalment absorbents, empren una major
varietat de respostes d’afrontament al conflicte, però senten que les
respostes d’afrontament fallen.

Un estudi realitzat per Sayers i Baucom (1991) en relació amb la
identitat sexual de rols i la comunicació de parella en conflicte es va trobar
que segons l’anàlisi de la taxa base la feminitat estava positivament
relacionada amb una major taxa de comportament negatiu entre marit i
esposa. Com estava previst, anàlisis seqüencials sostenir que la
feminitat en les esposes estava associada amb una major reciprocitat negativa
de les mateixes. La feminitat en els homes va ser associada amb la tendència de
els mateixos a acabar menys seqüències negatives de comportament en
comparació amb les seves esposes. Major masculinitat de les dones ha estat
associada amb seqüències més curtes de comportament negatiu. Les
implicacions de les troballes i direccions futures de recerca són
discutides. Tot el comportament en la interacció de matrimonis en
conflicte va ser analitzat amb el sistema de codificació de la interacció marital i
van ser examinats amb relació al nivell de feminitat i masculinitat dels
esposos.
Creasey (2002) va estudiar la relació entre els models de treball interns
d’unió (IWM) i el comportament de maneig del conflicte en les parelles. Els
resultats van mostrar que el IWM predir en les dones un major
comportament positiu a través de la interacció, mentre que en els
homes predir un major comportament negatiu en la condició de maneig
de conflicte. Aquells individus que es trobaven amb una pèrdua sense
resoldre o amb algun tipus de trauma i aquells que van mostrar inseguretat en

seus inclinacions van ser particularment vulnerables a un comportament més
negatiu, en la forma en què mostren als altres la seva conducta de control.
3. La satisfacció en la relació de parella
3.1 Què és satisfacció en la relació de parella?
Les teories i models referents a la satisfacció en la relació de parella
han estat motiu d’estudi a partir dels anys setanta arran de l’increment
en la taxa de divorcis (Norton i Glick, 1976). La importància que té estudiar
la satisfacció és el tractar d’explicar per què la parella arriba a sentir
satisfeta en la seva relació de parella (Leguizaman, 1997).
La paraula satisfacció té com a base una necessitat personal i mútua
que ha de ser satisfeta o coberta (Raynor i Shaver, 1997; citat per Roca,
2003). Partint d’això la satisfacció en parella adquireix una gran rellevància
al ser un possible indicador d’estabilitat i felicitat d’una relació de parella
(Hicks i Platt, 1970). És per això que la satisfacció de parella pot ser
definida d’una varietat de formes, i és una variable que és molt dependent
del context cultural en què es desenvolupen les parelles.
Una de les primeres persones que va parlar sobre la importància de la
satisfacció en la vida de l’ésser humà va ser Maslow. D’acord amb ell, les
necessitats bàsiques són les necessitats fisiològiques (fam, set i son).
També va parlar de l’existència d’altres necessitats importants d’índole
psicològiques com són: les necessitats de seguretat, de protecció i de
estabilitat; les necessitats d’amor i la sensació de pertinença que és

resolta amb la família i els amics, així com la necessitat de respecte per si
mateix i d’estima. Més va afirmar que cada ésser humà té necessitats d’
creixement que es compleix a través del desenvolupament dels potencials i les
pròpies capacitats. D’acord amb aquestes bases es pot inferir que en l’
relació de parella hi ha una infinitat de motivacions que porten als individus a
buscar la seva satisfacció i que és mitjançant la interacció la manera en què aquestes
necessitats són satisfetes.
Segons estudis realitzats per Pick i Andrade (1988), creadores de la
escala de Satisfacció Marital a Mèxic, i Díaz Loving (1996) que juntament amb
seus col · laboradors han treballat en aquest tema durant diversos anys. La
satisfacció de parella, tal com la defineixen aquests investigadors està relacionada
amb les expectatives que es tenen del matrimoni, així com del temps de
unió, nombre de fills i distribució de rols i responsabilitats dels
cònjuges.
Respecte Nina Estrella (1985) afirma que la satisfacció de parella és la
actitud que té una persona sobre el seu matrimoni, la qual pot ser des
positiva fins a negativa. Estrada (1991) concorda amb el punt de la
importància que té l’actitud en la satisfacció de parella i assevera que la
qualitat de la relació o del matrimoni depèn en gran part de l’actitud que
cada persona experimenti cap a la seva relació, és a dir, del grau de satisfacció
i complementarietat que se li pugui donar a les expectatives de cada un dels
membres de la parella en els quals intervenen totes les profundes
necessitats i desitjos del psiquisme individual.

Per a Díaz Loving (1996) la satisfacció de parella es refereix a la
apreciació subjectiva que un individu fa del benestar, qualitat i valor de les
diferents facetes de la seva parella i de la seva interacció amb ella. De la mateixa manera
Luckey (1964) afirma que la felicitat en la parella es relaciona amb la percepció
que una persona de la parella té de l’altra i amb la congruència de la
autopercepció de l’altre, és a dir, que la qualitat de la relació serà un possible
indicador de la satisfacció que experimenti en la vida de parella, alhora
que aquesta satisfacció és un possible indicador de la felicitat que s’experimenti
en els diferents cicles de la vida en parella.
La percepció que es tingui de la relació generalment és basat en
termes de percepció de la seva parella sobre la personalitat l’altre, i el
acord entre els dos membres, particularment sobre els aspectes de la seva
interacció tenen un alt correlat amb la satisfacció de parella (Gottman,
1982).
Per contra, hi ha un gran nombre d’investigadors que fan
referència al fet que la satisfacció de parella s’ha de veure com un procés més
que una actitud o apreciació subjectiva en la relació de parella. Rivera Aragó
(1992) suggereix que és de major rellevància esbrinar com els integrants de la
parella defineixen la seva relació, en lloc de fer tant èmfasi en el que passa a
la relació per entendre la relació. És a dir, la satisfacció en la relació de
parella és una realitat que es construeix pels membres de la parella.
Per la seva banda López-Ibor (1983) afirma que la satisfacció en la relació
de parella no és un fenomen constant, és a dir, una parella pot sentir

satisfeta en el present, però en el futur pot desfer aquesta harmonia
percebuda, i la que actualment és considerada una relació trencada, és possible que
més endavant adquireixi el seu equilibri.
Hi ha una proposta realitzada per López-Ibor (1983) perquè hi hagi
satisfacció en la relació de parella, la qual inclou les següents condicions:
harmonia entre els membres de la parella, projecte de vida en comú, lliurament
mútua de plaer, atracció entre tots dos, comprensió i acceptació dels
defectes, unió i amor.
Bateson (1971) va definir la satisfacció de parella com una relació en la
que les dues parts arriben a l’acord explícit que una o l’altra controla l’
relació o bé certes àrees dins de la relació. Cada persona pot parlar
sobre la relació i comentar l’efecte que la conducta de l’altra persona té
sobre ella.
3.2 Aspectes necessaris per a la satisfacció en la relació de parella
La decisió de formalitzar una relació de festeig depèn del grau de
satisfacció que és percebut pels membres de la diada. Generalment la
parella comparteix en comú un sentiment que els uneix i una experiència de
benestar en companyia de l’altre pel que sorgeix el desig de postergar aquesta
vivència a través del matrimoni.
No obstant això, perquè aquest desig no es perdi Satir (1986) diu que és
Cal que aquesta unitat no es perdi i el “nosaltres” tot tant com el jo o
el tu perquè pugui aconseguir certa estabilitat i puguin així compartir

nous moments i experiències, així com també puguin junts enfrontar
als nous reptes que en la nova etapa se’ls vagin presentant.
Per la seva banda Carl Rogers (1980) va parlar sobre les característiques d’un
bon matrimoni i ell creia que un bon matrimoni és el progrés de cada
cònjuge per esdevenir el seu propi jo.
En una relació de parella és necessària l’existència de certes
habilitats que puguin ajudar a resoldre els conflictes en el moment en què
es presentin o millor encara per evitar-los. Els membres de la parella poden
permetre no estar d’acord en tot, però serà favorable l’aprendre a
apreciar les diferències entre ells i fins i tot motiven l’expressió de
sentiments, fer flexibles les fronteres entre ells de manera que sigui possible
el contacte saludable; encoratjar a mostrar l’afecte entre tots dos i recolzar
mútuament en forma positiva; apreciar els propis conflictes i els d’altres,
tenir respecte i lleialtat, tenir paciència, tenir autèntica curiositat sobre els
sentiments i punts de vista dels altres, ser terminants, juganers i fins
experimentals quan les solucions creatives siguin necessàries (Salama i
Vila-real, 1988).
Pick i Andrade (1986) van dividir la satisfacció en tres factors els
quals són: 1) Satisfacció amb els aspectes emocionals del cònjuge, que
refereix a la satisfacció que un cònjuge té respecte a les reaccions
emocionals de la seva parella; 2) Satisfacció amb la interacció conjugal, es refereix
a la satisfacció que un cònjuge té respecte a la relació que porti amb
la seva parella i 3) Satisfacció amb els aspectes estructurals i d’organització del

cònjuge, mesura la satisfacció que un cònjuge expressa de la forma de
organització i d’establiment i compliment de regles de la seva parella.
Un dels models plantejat per Millar, Nunnally i Walkman (1975;
citat per Sánchez Aragó, 1995) estableixen set elements necessaris per
aconseguir la satisfacció en la relació de parella: antecedents de socialització,
rols de transició en la família, nombre de fills, anys de casats, freqüència i
durada de la convivència, nivell socioeconòmic i espai per als infants; sense
Tanmateix, els autors conclouen que d’aquests set elements només el de
transició de rols i la durada de la convivència afecta directament la
satisfacció en la vida de parella.
Un altre model aportat per Lederer i Jackson (1968; citat per Nina
Estrella, 1985) afirma que no existeix una única manera de relacionar entre dues
persones per obtenir un alt grau de satisfacció marital, però els següents
elements semblen ser de vital importància en la relació marital satisfactòria: 1)
respecte mutu, ja que cada cònjuge ha de buscar algunes qualitats i
habilitats importants per respectar en l’altre; 2) la tolerància d’un cònjuge
cap a un altre; 3) cada cònjuge ha de complir amb els seus rols i funcions, sense
veure’ls com una obligació.
D’acord amb la informació vista fins aquí cal fer
èmfasi en la importància que tenen les diferents àrees que componen una
relació de parella. És probable que dins del que abasta la satisfacció un
parella es trobi satisfeta amb una part de la seva relació i menys satisfeta
amb una altra; sent important dividir les diferents àrees que componen una

relació de parella. Respecte Cortés, Reis, Díaz Loving, Rivera Aragó i
Monjarraz (1994) van dividir les àrees de la satisfacció en: 1) Físic-Sexual,
expressa contactes i intercanvis físic-corporals, 2) Interacció, reflecteix
intercanvis emocionals i de comprensió que faciliten la interacció de la
parella; 3) Comunicació i Diversió, és la manera en què la parella es
comunica afectivament dins i fora de la llar; 4) Família, manifesta la
distribució i cooperació de les tasques de la llar per part de la parella; 5)
Presa de decisions, reflecteix l’organització i funcionament de la parella; 6)
Fills. Es refereix a com se sent el cònjuge respecte a l’educació,
atenció i cura que la seva parella dóna als fills.
És possible observar com diverses variables de personalitat de cada
membre, el tipus sociodemogràfic, els fills o l’escolaritat poden tenir
efectes significatius en la manera en què s’aprecia a la parella ia la relació.
3.3 Investigacions sobre la satisfacció en la relació de parella
Muñoz (1978) va realitzar un estudi sobre satisfacció marital i la influència
dels factors de balanç marital i d’autorealització. Els resultats
mostrar que les dones amb més autorealització tendeixen a tenir menor
satisfacció marital i que elles emfatitzen la seva individualitat sobre la relació
marital. Els resultats dels homes no van ser estadísticament
significatius. Això significa que les dones amb un matrimoni satisfactori són
les que els correspon l’autorealització més baixa. L’explicació a això
pot entendre amb la idea que el matrimoni en què se cedeix la
individualitat impedeix que els subjectes desenvolupin tot el seu potencial humà. Així

com aquells individus que estan més disposats a defensar la seva
individualitat, li estan donant més importància al seu desenvolupament com a persones.
No obstant això, també es va trobar que aquelles dones de matrimonis no-
satisfactoris probablement estan tan embolicades en les seves dificultats maritals
que sigui irrellevant el punt en el qual estan situades al “continu
matrimoni-persones “. Pel que fa als homes, els resultats van suggerir que
l’autorealització de l’home no està tan lligada al tipus de matrimoni que
tingui.
En un estudi realitzat per Lewis i Spanier (1980; citat per Roca,
2003) es va comprovar que les recompenses de la interacció entre cònjuges
(Similitud, atracció i facilitat per a la comunicació), la gratificació emocional
(Expressions d’amor i afecte i interdependència emocional), l’efectivitat de
la comunicació (auto-divulgació, empatia i concordança entre llenguatge
verbal i no verbal), l’ajust de rols (compartir els rols i complementarietat),
així com la quantitat d’interacció (activitats compartides i solució efectiva
dels problemes) entre els membres de la parella són importants aspectes
per la qualitat marital.
Pel que fa a la satisfacció marital en homes i dones Rhyne (1981)
trobar que els homes tendeixen a estar més satisfets amb els seus matrimonis
que les dones, amb l’excepció d’aquells casos en què la dona té
un lloc en el treball més alt que el seu marit i que a més la remuneració
econòmica és més gran en ella, l’home tendeix a estar menys satisfet (White,
1983).

Estudis realitzats per diferents autors en l’àrea de la satisfacció
marital revelen diversos resultats. Pel que fa a la condició de la dona
lligada a la família en conjunt, “el lloc de la dona es troba a la llar”. A
manera d’una defensa compensatòria, la dona pot negar la importància de
la vida familiar i idealitzar papers (professionals públics) típicament
masculins, o bé pot fer valer la suprema importància de la maternitat
i de la vida familiar (Lomas, 1983).
Estudis realitzats en els noranta van demostrar que en una família
equilibrada amb el treball de la dona, la relació essencialment complementària
entre marit i dona tendeix a convertir-se cada vegada més en una relació
simètrica. La pressió inevitable que exerceix l’esposa que treballa sobre la
relació marital tendeix a una unió més igualitària, més democràtica i marca
com a prerequisit essencial d’una relació marital harmoniosa el paper
instrumental del marit i el paper expressiu de l’esposa (Chávez, 1994).
Ojeda García, Díaz Loving i Rivera Aragó (1997) van construir i
validar psicomètricament un instrument que mesurés si el doble vincle
com un patró de comunicació afecta la satisfacció en la relació de
parella. Es va observar una relació negativa entre la variable comunicació en
doble vincle i la variable de satisfacció marital. L’edat dels cònjuges i el
nombre de fills resultar un factor important a considerar quan es manifesta
comunicació en doble vincle en les parelles.
Shackerlford i Buss (1997; citat per Roca, 2003) afirmen que per al
home l’absència d’infidelitat per part de la dona sembla ser el millor

predictor de satisfacció marital, mentre que per a ella és l’absència d’abús
físic i / o verbal per part de la seva parella.
Jonson i Bradbury (1999) van reportar que les dones en el seu estudi
van obtenir un major puntuació en expressar sentiments qual cosa significa que
hi ha una baixa satisfacció quan un cònjuge expressa sentiments i l’altre
cònjuge evita la situació. Això fa que les dones es tornin menys
expressives emocionalment, que acusin al seu company de no involucrar-se en
la relació i algun altre comportament comprensible, però mal adaptatiu. Els
esposos per la seva banda no aconsegueixen entendre del tot el comportament del seu
parella i es mostren distants en la interacció. Els autors esmenten que
encara que aquesta no sigui certament la raó del fracàs en tots els matrimonis,
sí que reflecteix un patró nociu per a alguns.
En l’àmbit sexual Dunn, Croft i Hackett (2000) van trobar que les
dones reporten major satisfacció que els homes, i tots dos sexes reporten
major satisfacció marital a major freqüència de relacions sexuals. Els
menys satisfets són els que es perceben que tenen problemes sexuals
com disfunció erèctil i ejaculació precoç en l’home i sequedat vaginal
en la dona.
. Asesor Matrimonial Barcelona